El debat sobre el rearmament produeix sempre discussions apassionades. Les controvèrsies fervoroses sempre pequen d’una certa subjectivitat, siguin del bàndol que siguin. Totes tenen una mica de raó i totes estan esbiaixades. En altres països el debat sobre el rearmament també provoca opinions ardents. A Espanya el fet es complica, ja que s’utilitza la matèria subjecta de discussió com a element de distracció d’altres problemes d’ordre intern. Per això considero altament important intentar centrar el debat i objectivar-lo. Encara que molts trobin en l’ús de xifres una actitud freda i poc social, la realitat és que és el millor mètode d’establir els paràmetres per, llavors, començar una discussió, si es vol. Als enemics de les xifres com a mètode d’anàlisi només els faré una pregunta retòrica simple: si miren el full de nòmina i s’adonen que, aquell mes, els han pagat 500 euros de menys, romandran estoics? Quina arma utilitzaran per defensar el seu malestar?
Abans de res, el més convenient és eliminar la demagògia. Partidaris de l’eliminació de les armes per fer la guerra? Jo el primer. Ara bé, aquest posicionament té un defecte: la desconsideració dels actes de tercers. Un exemple per no allargar-nos. A tots ens remou l’estómac haver de pagar l’assegurança de tercers dels nostres cotxes. Tots ens considerem responsables dels nostres actes. Però vet aquí que hi ha gent que ens danya el vehicle. I nosaltres també ho fem, involuntàriament o no. Conclusió: millor assegurar els vehicles. Els béns en general. I, paradoxalment, els contractes d’assegurances tenen una característica particular: són l’únic servei que es compra amb la intenció de mai fer-lo servir. Considerem, doncs, que els exèrcits dels països relativament grans, en democràcia, són el contracte d’assegurança col·lectiu. Em sembla que no cal entrar a la menuda en el tema de per què l’OTAN. Quan es viu en un edifici de veïns, l’assegurança del continent, de l’estructura de l’edifici, es fa en l'àmbit de la comunitat, mai individualment. I Occident és la nostra comunitat de veïns.
Quan es viu en un edifici de veïns, l’assegurança del continent, de l’estructura de l’edifici, es fa en l'àmbit de la comunitat, mai individualment. I Occident és la nostra comunitat de veïns
Dit això, anem avançant. Fins al dia d'avui, la despesa militar majoritària l’ha pagada els Estats Units. Des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, Europa va decidir —llevat del Regne Unit i França— que fossin els nord-americans qui s’ocupessin de la nostra defensa. És cert que una bona part d’Europa, l’oriental, no necessitava el suport americà, ja que estava sota domini soviètic: el Pacte de Varsòvia. Però, és clar, en incorporar-se aquests països a l’Europa democràtica i, a més, formar part de la Unió Europea (UE), les necessitats es compliquen i encareixen —i més havent-se confirmat la seva paüra per un atac rus—.
Qui i quant ha gastat en defensa els darrers 10 anys? Mirem-ho:
O sigui, el país que representa un terç de la població dels països de l’OTAN, paga dos terços de la defensa; mentre que els que representen els dos terços de la població, paguen un terç de la despesa. Per tant, quant hem gastat per persona?
I Espanya? Dins del nostre entorn, com està situada?
Bé, no calen comentaris. Fins i tot Grècia sempre ha pagat més. Seguint la tònica habitual, Espanya viu de la “solidaritat” dels altres.
Crec que les xifres parlen per si soles. I el que queda clar és que les aportacions hauran de canviar —i molt que ho faran per a Espanya—. Tot s’alterarà per diverses raons. La principal és que no es pot perseguir l’objectiu d’un món multilateral i deixar la despesa amb l’estructura unilateral que ha existit fins ara. No volem que Estats Units intervinguin en les nostres decisions geoestratègiques? Doncs comencem per no fer-ho possible —perquè, com a qualsevol lloc i situació, qui paga, mana—.
L’altra raó pel canvi és que, posats a desmuntar l’unilateralisme, la UE voldrà organitzar-se internament —de fet, ja ha començat a fer-ho—. I tot plegat comportarà una reestructuració en la despesa que, segur, implicarà gastar més en aquest concepte. Quant? Ja ho veurem. Dir que ha de ser el 5% del PIB és una frivolitat —ep!, potser és més!— perquè ningú ho ha calculat encara. Per això s’ha deixat a l’aire fins a saber-ho exactament el 2035.