Ho alertava l’exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Francesc Raventós, en un article a VIA Empresa el passat divendres: l’envelliment de la població és una de les característiques principals de la demografia catalana, espanyola, i europea. Segons el World Population Prospects 2024 (WPP2024) de l’ONU, a mitjan dècada dels 2030, els majors de 80 anys arribaran als 265 milions de persones i superaran el nombre d'infants amb un any de vida o menys; i cap a finals de la dècada dels 2070, les projeccions apunten que la població mundial de majors de 65 anys (2.200 milions) superarà el nombre de menors de 18 anys.
Un dels factors que juga un paper més important en aquesta tendència és l’esperança de vida. Malgrat el sotrac que va suposar la covid-19, el 2022 ja es van recuperar els nivells prepandèmics, i d’acord novament amb l’informe de l’ONU, l’esperança de vida global va situar-se el 2024 en els 73,3 anys, 8,4 anys més que el 1995. Les projeccions apunten que s’assoliran els 77,4 anys a escala mundial d’aquí a 2054.
Amb tot, dins d’aquesta mitjana trobem una gran disparitat: existeixen gairebé 30 anys de diferència entre el primer classificat i el darrer. L’estat espanyol, amb una esperança de vida en néixer de 83,8 anys segons l’ONU, se situa en la part superior de la taula, en onzena posició mundial i segona a la Unió Europea, només superat per Itàlia (novena, amb 83,9 anys). En el cas particular de Catalunya, la xifra és encara més alta, de 84,18 anys el 2023 segons l’Idescat, cosa que col·locaria el Principat entre la sisena i vuitena posició mundial, a l'altura d'Andorra, Suïssa i Austràlia.
Alta esperança de vida, baixa taxa de fertilitat
De fet, si observem les primeres posicions del rànquing de països per esperança de vida (confeccionat per Visual Capitalist amb dades del WPP2024), ens adonarem d’una sèrie de particularitats geogràfiques. Els microestats i petits països europeus dominen amb contundència: Mònaco lidera la taula, amb una esperança de vida de 86,5 anys, seguida immediatament per San Marino, amb 85,8. En sisena posició es troba la ja mencionada Andorra, amb 84,2 anys, mentre que Liechtenstein és dotzè, amb 83,8 anys; Malta tretzena, amb 83,5 anys; la Ciutat del Vaticà dissetena, amb 83,1 anys, i Luxemburg 25a, amb 82,4 anys.
Els microestats europeus i asiàtics dominen l'esperança de vida mundial, amb Mònaco, San Marino i Hong Kong al capdavant
Tots aquests països comparteixen semblances en l’altre aspecte fonamental a l’hora d’avaluar l’envelliment de la població: la taxa de fertilitat, que mesura els potencials fills que una dona tindria durant tota la seva edat reproductiva, d’acord amb les estadístiques del moment. Si la xifra és igual a dos, indica que la població (comptant només naixements i defuncions) no creixerà ni decreixerà; si és superior, s'incrementarà, i si és inferior, caurà. A escala mundial, el 2024 la xifra es va situar en els 2,2 fills per dona, d’acord amb el World Fertility 2024 de l’ONU, però novament trobem divergències importants entre països.
Seguint les dades recopilades per Saloni Dattani, Lucas Rodés-Guirao i Max Roser a Our World Data, procedents del WPP2024 i de la Human Fertility Database (HFD) i corresponents a 2023, els estats fins ara mencionats destaquen per les seves baixes taxes de fertilitat: 1,15 fills per dona a San Marino, 1,08 a Andorra, 1,54 a Liechtenstein, 1,1 a Malta… L’única excepció és Mònaco, que mostra una taxa de 2,11 fills per dona, cosa li permet assegurar un creixement natural de la població —sense comptar els fluxos migratoris—. Amb una població que cada vegada viu més anys i en què cada cop neixen menys infants, el percentatge que representarà la població activa d’aquests països serà cada vegada més baixa.
Europa i Àsia Oriental, líders en envelliment
Els microestats són l’exemple més extrem d’una tendència que succeeix també a tot Europa. Dins del top-10 de països amb una esperança de vida més alta del món, la meitat són del Vell Continent, i a més a més dels ja mencionats Mònaco, San Marino i Andorra, Suïssa és setena, amb 84,1 anys, i Itàlia novena, amb 83,9. L’estat espanyol, recordem, continua la taula en onzena posició, amb 83,8 anys, i la resta de països fins a la 17a posició són tots europeus: Liechtenstein, Malta, França, Noruega, Suècia i la Ciutat del Vaticà.
Al seu torn, la taxa de fertilitat de la Unió Europea el 2023 va ser de només 1,38 fills per dona, segons xifres de l’Eurostat. Cap dels 27 estats membres és capaç d’assolir la taxa de substitució de dos fills per dona; el que s’hi acosta més és Bulgària, amb 1,81. I d’entre tots, l’estat espanyol se situa a la cua, amb 1,12 fills per dona, la segona pitjor marca de la UE, només superada per Malta, amb 1,06 naixements.
La taxa de fertilitat de la Unió Europea el 2023 va ser de només 1,38 fills per dona, amb Bulgària (1,81) com a país millor posicionat
Tanmateix, Europa no és l’única regió del món que presenta aquesta classe de problemes. A l’Àsia oriental, deixant la Xina a banda, també localitzem patrons molt similars. Hong Kong, el Japó i Corea del Sud, en aquest ordre, ocupen la tercera, quarta i cinquena plaça del rànquing de països amb més esperança de vida, que va des dels 85,6 anys a Hong Kong fins als 84,4 a Corea. Al seu torn, Singapur és desena, amb 83,9 anys. Però és que en aquest cas, les taxes de fecundació són encara més alarmants: 1,21 fills per dona al Japó, 0,94 a Singapur i només 0,72 naixements a Hong Kong i Corea del Sud.
La República de Corea, amb la taxa de naixements més baixa del món, és possiblement un dels països on aquesta problemàtica ha estat més mediàtica. El desembre de 2024, el país asiàtic va passar a ser considerat sota els paràmetres fixats per l’ONU com la primera societat “superenvellida” del món, una etiqueta que s’atorga als estats en què la població major de 65 anys supera el 20% de la població total. Dels 50,22 milions d'habitants que registrava Corea del Sud a finals de 2024, 10,24 milions superaven l'edat de jubilació, fixada en els 65 anys. El juny d’aquell any, l’aleshores president Yoon Suk-yeol (actualment, en judicis per l’intent de cop d’estat de finals de l’any passat) va declarar l’“emergència demogràfica nacional” i va anunciar la creació d’un nou ministeri del govern dedicat exclusivament a combatre-la.
Amb l'exemple coreà com a mirall, Europa és a les portes d'un envelliment que comportarà canvis importants en la seva societat. Una “cruïlla”, com la definia el professor i periodista Josep Francesc Valls en una anàlisi a VIA Empresa, en què l'edat de jubilació, la gestió del sistema de pensions, l'impacte de la intel·ligència artificial (destruirà més llocs de treball dels que crearà?) i la rellevància de la població activa migrant —com reclamava Raventós a l'article citat al principi— decidiran el camí a seguir.