El meu pare, ferroviari, va rebre en actiu la medalla de la Renfe on havia treballat 50 anys. L’activitat professional desenvolupada en una sola empresa li va ocupar tres quartes parts de la seva vida. El meu full de vida laboral fixa 42 anys laborables, deixant de banda les feines precàries anteriors a l’ingrés al mercat de treball. Segons Eurostat, l’esperança de vida laboral a Espanya és ara de 36,5 anys, per sota de la mitjana de la UE, 37,8 anys, encara que països com Suècia, Països Baixos o Alemanya superen els quaranta anys.
Això representa, mal comptat, quasi un terç de l’existència. La dimensió de la vida laboral de la generació dels meus fills s’aproparà més a la del meu pare que no pas a la meva. Les projeccions que fa la institució de dades comunitària per als pròxims anys és la següent: el 2030, l’expectativa de vida laboral a Espanya serà de 37-38 anys; el 2040, de 40 anys; i el 2050, de 42-44 anys. Era molt més llarga fins als 2000, es va encongir a les dues primeres dècades del mil·lenni i no hi haurà més remei que augmentar-la les dècades entrants. El país amb major esperança de vida de la Unió Europea (UE) professa avui una activitat laboral entre les més baixes, que s’haurà de corregir de pressa.
Aquesta ziga-zaga afecta immediatament l’edat de jubilació. A 2027 serà de 67 anys, però la dècada vinent i les següents forçosament es retardarà. El meu pare, que va néixer amb el segle passat, es va jubilar a 65 anys i només va gaudir posteriorment de deu anys posteriors de vida. L’INE projecta l’esperança de vida dels 84 anys en l’actualitat als 84-85 el 2030; als 86-88 anys el 2040; i als 86,9- 87 anys el 2050. Evolucioni com evolucioni la població laboral activa, atès que els nostres fills tenen el mateix dret a una pensió digna com la que rep gran part de la generació dels baby-boomers, no només s’haurà de retardar l’edat de jubilació.
La cruïlla actual
Estem en una cruïlla. En dues dècades, l’accés al mercat laboral s’ha retardat del 20-21 als 24-25 anys; la precarietat avença cap a l’alta temporalitat i la intermitència laboral, marcant definitivament la distància entre els treballadors fixos i temporers, homes i dones, joves i adults, natius i emigrants; els salaris tendeixen cap al mileurisme; hi ha menys nini, però l’emigració del millor talent no s’estronca; les malalties físiques i mentals afecten una part cada cop major de la població activa i les baixes laborals es disparen; i les empreses, el sistema educatiu i les polítiques públiques no s’acaben de posar d’acord en una via aplicable, que pugui ser corregida segons l’evolució dels distints paràmetres, però que avanci en un consens unidireccional.
Tots aquests factors agregats signifiquen una explosió que no només afecta l’edat de jubilació sinó també el mateix concepte de treball com a sinònim d’emancipació personal, a la productivitat i a les cotitzacions, a l’equilibri entre la vida laboral i la vida personal, a la proporció entre la població activa i passiva, als anys de cotització, a la sostenibilitat del sistema; en fi, a l’estat del benestar i al model de societat.
Tots aquests factors agregats signifiquen una explosió que no només afecta l’edat de jubilació sinó també el mateix concepte de treball com a sinònim d’emancipació personal
Fa dècades que els europeus ens vam dotar d’un estat del benestar que inclou viure dignament dels fruits de l'activitat professional de cadascú; res fa pensar, ans al contrari, que el camí recorregut no hagi estat exitós i qualsevol abandó dels majors esdevindria un retrocés imperdonable: quina generació s’atreviria a fer la marxa enrere i amb quin dret? Al XIX, el contracte de treball es va erigir en element d’emancipació personal i al XX, com a factor de realització personal, d’estabilitat i generador de drets econòmics adquirits. Una major productivitat va facilitar les pensions en sistemes diversos de borsa comuna regulada pels estats; l’edat de jubilació, les ràtios dels anys de cotització i la quantia de cada pensió depèn del moment, de les decisions dels governs siguin de dretes o d’esquerres. Uns i altres tenen visions distintes, pels segons són prioritàries, molt més que pels primers, només cal comparar el tracte rebut pels pensionistes als darrers cinc anys de lideratge del PSOE respecte a l’anterior del PP.
Si per jubilar-se a 65 anys es requeria l’any passat una cotització de 38 anys i ens jubilem un any i mig abans de mitjana, el desfasament distorsiona tant la població activa com la passiva i cal ajustar-se com més aviat millor.
En mig del boom de la IA, l’estem escrutant per saber si eixampla o no el mercat laboral. És a dir, si és capaç de reduir la quantitat d’hores de feina dels humans -la qual cosa alliberaria temps en favor del lleure-, si els costos de les màquines és assumible, i si incrementa la productivitat. Més encara ens preguntem si els llocs de treball que destrueix seran inferiors als que crea i si milloraran la seva qualitat. Malgrat que es tracta d’una incògnita, els avenços de les revolucions des del segle XIX es resolen a favor d’una major productivitat per hora i d’un menor esforç humà. Al moment del canvi s’aguditzen els aspectes negatius, però a mitjà i llarg termini els efectes esdevenen altament positius. Des d’aquesta perspectiva, la incertesa actual impedeix percebre l’impacte de la IA en el mercat laboral que es produirà en una dècada i mitja.
Sostenibilitat del sistema
Qualsevol dels recorreguts possibles de les societats tenen una confluència clara. La sostenibilitat del sistema passa, com als països més avançats, per tres processos de convergència. El primer, que les administracions públiques utilitzin els pressupostos generals per repartir de la caixa comuna una pensió universal generalista, una quantitat que se situaria en torn el salari mínim; els diners comuns equilibra les aportacions per tots igual.
El segon, que les empreses i els treballadors desenvolupin molt més els plans de pensions propis segons les aportacions i els interessos mutus, els quals conformarien el gruix dels ingressos posteriors a la jubilació; és en aquesta línia que els ciutadans han d’esforçar-se a planificar els diners actuals al servei del benestar futur. I el tercer, que cada persona signi els plans privats per completar la seva pensió; és veritat que beneficia a les rendes més altes, però cadascú és amo del seu propi futur.
A partir d’aquests tres processos, cada treballador hauria de decidir l’horitzó temporal per deixar l’ocupació activa -entrar i sortir, reduir activitat, retirar-se definitivament- dins d’una edat de jubilació ampla que hauria d’aixoplugar totes les possibilitats des dels que volen fer-la abans per les seqüeles i malalties adquirides o interessos, fins als que desitgen seguir. És a dir, que, donada la qualitat de vida amb la qual arriben els majors als seixanta, als setanta i més, la data per passar a l’edat passiva l’hauria d’acabar prenent el mateix ciutadà atenent el seu estat físic, els interessos personals i els estalvis realitzats; els marges per fer-lo haurien de ser ben amples.