En l’època en què el fentanil comença a obrir-se espai als mitjans i a la cultura popular com a la droga més devastadora coneguda mai, pot semblar oportú fer-lo servir de metàfora per parlar d’una altra substància que sovint té el risc de créixer descontroladament al balanç de les empreses fins a rebentar-les per dins: és el deute barat escampat massivament pels mercats en èpoques de tipus d’interès baixos.
El maig d’enguany vam publicar un article on explicàvem la situació delicada de la firma farmacèutica Grifols davant de la pilota de deute que se li havia acumulat producte d’un procés accelerat de compres, no sempre amb el millor criteri. Un mes després, es va saber que l’empresa havia salvat el seu primer match-ball de venciments gràcies a la venda de la filial xinesa -una veritable pedra a la sabata- cosa que permetia fer més digerible el flux de pagaments que hi havia per endavant.
Amb una simple comparativa entre tots dos negocis, el dels Rubiralta i el del Barça, sembla lícit que els culers no puguin dormir bé; hi tenen tot el dret
Una mica abans de tot allò, a finals de març, vam publicar aquest altre article on explicàvem que un altre gegant de l’economia catalana, la siderúrgica Celsa, patia la mateixa malaltia que Grifols, però en una fase més avançada. L’afició a consumir aquesta droga financera havia posat a la firma familiar en una situació molt compromesa, perquè era incapaç de fer front als venciments dels seus préstecs. Allò que en el cas de Grífols eren núvols negres a l’horitzó, a la siderúrgica era ja una tempesta amb llamps i trons: literalment no podien pagar els terminis previstos.
En el moment d’escriure l’article, els fons d’inversió que acumulaven el deute estaven pressionant amb molta força per capitalitzar el passiu que era a les seves mans, és a dir, per transformar en accions de l’empresa els préstecs impagats. En aquell escrit acabàvem dient que “la soga al voltant del coll de Celsa es va estrenyent a gran velocitat, perquè ja han vençut 400 milions en préstecs que han quedat impagats i n’hi ha 980 en camí, a banda de préstecs bancaris per 525 milions més. Caldrà estar atents a aquest combat multimilionari pel control de l’empresa, perquè segons quin sigui el desenllaç, Catalunya perdria un dels seus principals imperis familiars”. L’any 2022 el conjunt de fons d’inversió creditors havien plantejat la possibilitat d’acceptar una quitança de 500 milions d’euros i, a canvi, quedar-se amb el 49% del capital de Celsa. La cara visible de la família propietària de la companyia, Francesc Rubiralta, no va acceptar aquesta proposta convençut de la seva victòria final, que li permetria salvar el negoci sense que els fons creditor aconseguissin la més mínima posició al capital de l’empresa. Volia guanyar per golejada.
Però a Francesc Rubiralta l’all-in no li ha sortit bé, perquè en el marc de la nova llei concursal, el jutge que ha hagut de decidir el futur de l’empresa ha vist amb bons ulls la proposta dels fons per salvar la companyia, i que ha consistit a transformar uns 1.300 milions d’euros de deute en el 100% del capital i reestructurar la resta. La clau de volta ha estat la consideració que el deute acumulat era superior al valor de la companyia. Amb aquesta sentència, Rubiralta i la seva família perden del tot la firma que havia estat el pal de paller del seu imperi des dels anys seixanta. La soga s’ha acabat tancant.
Hi ha una substància que sovint té el risc de créixer descontroladament al balanç de les empreses fins a rebentar-les per dins: és el deute barat escampat massivament pels mercats en èpoques de tipus d’interès baixos
Amb els exemples vistos de Grifols i Celsa, amb desenllaç de moment oposats, a qui més qui menys li vindrà al cap el Barça, que també pateix aquesta patologia de l’endeutament mòrbid i que sobreviu amb la fragilitat d’un castell de cartes. Només donant un cop d’ull a les xifres més bàsiques ja trobem motius per tremolar pel futur del club: l’accident que ha fet que els Rubiralta perdin la seva empresa s’ha produït en una situació en què el deute s’enfilava fins als 3.500 milions d’euros, amb una facturació de 6.000 milions i una generació de cash-flow molt generosa. Si mirem els números de l’entitat blaugrana, veiem que el passiu actual és d’uns 3.000 milions d’euros, la seva facturació recurrent d’uns 750 milions i té problemes seculars per generar beneficis, ni que siguin minsos (les xifres exactes del club no les coneixem perquè encara no s’ha publicat el tancament comptable de la temporada 2022/23). Amb una simple comparativa entre tots dos negocis, el dels Rubiralta i el del Barça, sembla lícit que els culers no puguin dormir bé; hi tenen tot el dret.