Fa dies que reflexiono al voltant d'una idea: la realitat és infraccionable. Després de dècades en què la hiperespecialització ha estat aclamada com el gran triomf del progrés humà, finalment, com a societat, hem arribat a la conclusió que això provoca justament l'efecte contrari; deshumanitza. Comprendre només, encara que en profunditat, la peça del puzle que coneixes a la perfecció fa que la consciència de la relació i dependència respecte a les altres peces s'evapori. Així, queda esvaïda en una arrogant sensació de pensar que ja sabem tot el que havíem de saber qualsevol sospita d'interdependència o necessitat d'intercanvi. En el cas de l'aigua, la fluïdesa del recurs deixa palès que, per molt que s'intenti, l'aigua és infraccionable. Encara més, és justament la seva essència de ser present a tot arreu i formar part de tots els entramats de la vida sense una línia definitòria clara. Com una presència ineludible, l'aigua flueix i s'escola en tota presència vital, i modela tota la vida que ens envolta i nodreix. L'aigua és vida, diuen moltes, però quina vida ens proporciona, l'aigua? I de quina manera ens relacionem, com a societat, amb aquest recurs vital?
Del dia 13 al dia 15 de març, la Fundació Enric Miralles ha acollit un dels festivals més innovadors en aquesta nova aposta pel diàleg interdisciplinari en el camp de l’aigua. L’anomenat w a t e r s p a c e, amb els espais premeditats, ha estat la segona edició de la trobada organitzada amb el suport de NEWAVE, xarxa de recerca acollida per la Universitat Lliure d'Amsterdam que proposa una obertura al debat sobre la governança de l’aigua. També en van ser socis la FNCA (Fundación Nueva Cultura de l'Aigua) i va tenir el suport de MITMA (Ministeria de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana de la Generalitat de Catalunya) i la Direcció General d'Agenda Urbana i Arquitectura. L’esdeveniment d’aquest any buscava explorar els compromisos artístics, les interaccions científiques i les interfícies polítiques amb l'aigua que donen forma al nostre món socio-hidrològic, mitjançant la interacció interdisciplinària d'artistes, dissenyadors, arquitectes, activistes i científics. Per això, va comptar amb participants com Toni Gironès (arquitecte), Joan Martínez Alier (UAB), Julia Martínez (FNCA), Jampel Dell’Angelo (principal investigador de NEWAVE) o Benedetta Tagliabue (Fundació Enric Miralles).
'L'aigua és vida', diuen moltes, però quina vida ens proporciona, l'aigua? I de quina manera ens relacionem, com a societat, amb aquest recurs vital?
Però la joia de la corona, més enllà de la preciosa sala on es van dur a terme les jornades, va ser l'exposició de fotografies a càrrec del fotògraf i investigador Javier Rodríguez Ros i dissenyades i coordinades per la Fundació Enric Miralles. Sota el títol de Mares Verdes, l'investigador va posar en relleu la necessitat de comprendre la conca del Segura com un paradigma que, lluny de ser un espai estètic anomenat "mar verde" pensat estratègicament per legitimar un procés de modernització que ha fet esdevenir l'espai en un lobby agroindustrial que abasteix un mercat internacional de productes hortofructícoles, ha de transitar cap a un canvi d'imaginaris on el regadiu no reprodueixi els interessos d'uns pocs, sinó que es presenti com un espai que permeti repensar la relació que l'aigua i la política tenen amb el territori. Així, Rodríguez-Ros mencionava com "el procés de fotografia va generar una contribució a la manera de veure el territori d'una manera crítica i reconèixer, a partir de la vista, les infinites interrelacions i interdependències ecosocials que existeixen a les comunitats de regants".
Les imatges i les paraules que han fluït a la sala durant aquesta conferència ha permès tant als seus espectadors com als seus participants actius posar l’ull sobre alguns dels casos explicats però també en algunes de les mancances del sistema actual. L’arquitecte Carles Enrich va definir que “Barcelona necessita pensar-se com a ciutat des de la perspectiva hidrosocial”, i altres participants, com Toni Gironès, van incidir en la necessitat de “fer més pedagogia sobre la importància dels quatre elements” en la nostra governança urbana. Però la persona que va posar el punt sobre la i va ser María Heras, qui va afirmar que, com a espècie “som molt dolents anticipant-nos però molt bons adaptant-nos”.
Enrich (arquitecte): “Barcelona necessita pensar-se com a ciutat des de la perspectiva hidrosocial”
L’exposició estarà oberta al públic fins a mitjans de maig, i la feina dels investigadors, artistes i arquitectes que van participar es podrà seguir en els canals de les dues entitats. Si bé només és un intent de laboratori de pensament, llocs com w a t e r s p a c e ofereixen l’excusa imprescindible per pensar sobre la necessitat d’eixamplar la nostra visió de l’aigua.