Cap de zona de ”la Caixa” a Lleida durant 30 anys, l’economista Joan Picanyol acaba de presentar el llibre ‘Caixes catalanes. La fusió. Una història important poc explicada’, on narra els detalls de la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Pensions i la Caixa de Barcelona, que avui conformen CaixaBank. La crisi de les caixes d’estalvi a partir de 2008, la desaparició de moltes entitats bancàries, la digitalització, la supressió d’oficines o l’endeutament són alguns dels temes que es tracten a l’obra. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona (UB), compta amb una experiència de més de 45 anys en el món de la banca. Membre de la Comissió d’Economia Financera del Col·legi d’Economistes de Catalunya, fins ara ha sigut formador en tots els programes d’Educació Financera i Emprenedoria de Catalunya (EFEC) que ha organitzat l’Institut d’Estudis Financers (IEF) en els darrers 10 anys, a més a més d’articulista i conferenciant.
Què és el que no s’explica de la fusió entre Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions?
Avui dia, la gent desconeix els detalls d’una operació de fa més de 30 anys. La fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears va ser pionera en molts aspectes. Tot i que la segona era 2,6 vegades més gran que l’altra, va ser una estratègia conjunta de benefici mutu i és el germen del què el 2011 va suposar la creació de Caixabank. Caixa de Barcelona estava especialitzada en préstec a empreses i particulars, mentre que la Caixa de Pensions es centrava més en la recaptació de productes financers, lletres del tresor, deute públic... Va ser la unió de dues entitats amb filosofies d’actuació ben diferenciades. El seu primer president, Josep Vilarasau, comentava que el repte assolit era aglutinar dos tarannàs i fer-ne un de millor. L’objectiu comú era protegir l’estalvi, evitar la usura i procurar una pensió als treballadors. Era una mena de banca dels pobres, ja que els seus promotors eren persones amb recursos.
"El desplegament de les noves tecnologies ha de ser gradual, no es pot imposar"
L’operació es podria considerar el tret de sortida als processos moderns d’integració bancària?
La decisió es va prendre perquè hi havia uns reptes compartits, com l’entrada al mercat comú i es requerien entitats solvents i fortes. Una d’elles era més feble financerament, mentre que l’altre acumulava sancions pel tema de les primes úniques. Amb l’horitzó de la futura integració europea, les dues volien obtenir una major capacitat de resistència. De fet, al llibre tracto d’explicar els veritables motius que van empènyer aquestes dues entitats a culminar les gens fàcils negociacions en una fusió real per crear una nova entitat d’estalvis, que ha esdevingut modèlica fins avui. Ambdues entitats tenien una visió molt correcta, cedint cert protagonisme per continuar sent importants. Calia engrandir-se i fer-se més fort per afrontar els reptes de futur. Hem de recordar que, a diferència del que va succeir el 2008, no van necessitar cap rescat bancari.
A partir d’aquí, es va accelerar un procés de reconversió que encara s’està produint...
Les decisions per reconvertir el sistema bancari, eliminant les caixes d’estalvi, es prenen per les recomanacions europees. A hores d’ara, a l’Estat espanyol només queden dues caixes d’estalvi que són capaces de sobreviure en un mercat tan competitiu. Fa una dècada, va néixer el que avui és Caixabank, que s’ha convertit en la primera entitat financera en l’àmbit estatal, conservant la seva Obra Social.
Vostè que ha viscut els dos processos, quines diferències ha notat?
A la fusió entre la Caixa de Barcelona i la Caixa d’Estalvis no es van produir acomiadaments ni tancaments d’oficines i la voluntat conjunta de les dues entitats era impulsar una expansió territorial més enllà de l’àmbit català. Aquest model de fusió és l’únic real que s’ha produït en tota la història del sistema financer de l’Estat. Ara integrar-se o fusionar-se és molt més difícil que fa 30 anys per la complexitat del mercat. En l’actualitat, la solució fàcil per reduir despesa és tancar oficines i acomiadar personal.
"Els preus dels serveis s’han de cobrar, però han de ser eficients i arribar a tothom"
Quin paper ha jugat la digitalització en el canvi de model i en la generació de la bretxa generacional?
A Catalunya, s’han suprimit un 64% de les oficines en la darrera dècada. De les més de 8.000 que hi havia el 2008 s’ha passat a les 2.949 del 2020. S’ha arribat al punt que els mateixos empleats de Caixabank van convocar una vaga per reivindicar les seves condicions laborals. Mai hem d’oblidar que la banca és un dels pilars fonamentals de l’economia d’un país. Tot i que no es tornarà al model d’abans perquè no resulta rendible, hem de ser capaços de recuperar la funció de servei social que s’ha perdut.
Sembla com si el focus hagués passat de l’atenció als serveis financers
S’han de prioritzar aspectes com la seguretat que pot oferir la banca davant altres fórmules no regulades com els ‘bitcoins’. Els bancs són entitats que guarden i protegeixen l’estalvi i generen crèdit. Des del 2008, un dels problemes més greus del sistema és la concessió excessiva de crèdits i hipoteques a famílies i empreses sense comprovar les garanties de finançament. El crèdit s’ha d’atorgar assegurant la capacitat de retornar-lo. Respecte a la relació amb les persones, el client d’un banc ha d’estar fidelitzat, però també satisfet del servei. En l’aspecte de la digitalització, cal buscar un equilibri delicat entre la tecnologia i l’atenció al client, al qual se li ha de donar un servei de proximitat. Tot i que cada vegada es valori menys aquesta opció, no es pot digitalitzar per decret.
Com resolem l’exclusió financera dels més grans?
Hem de potenciar la formació financera per reduir aquesta bretxa. Es tracta d’una tasca complicada, ja que els bancs tenen una clientela molt amplia, però han de tenir en compte la seva base i la tipologia de cada client. La voluntat de servei s’ha de mantenir. El desplegament de les noves tecnologies ha de ser gradual, però no es pot imposar. Com a pas previ, s’haurien d’introduir mesures dilatòries perquè els ‘tempos’ són importants. Per tal de captar clients i que estiguin contents, no pots imposar normes impossibles de complir per a un col·lectiu concret.
"El model de fusió de Caixa de Barcelona i la Caixa d’Estalvis és l’únic real que s’ha produït en tota la història del sistema financer de l’Estat"
Més enllà d’aquest col·lectiu, existeix una manca d’educació financera generalitzada?
És cert. En aquest aspecte, estic impartint cursos pels més joves i que aquests puguin conèixer determinats productes financers, l’economia circular, les inversions, el significat dels impostos... Aquestes nocions s’haurien de compartir a tots els centres de secundària i a les universitats. Aquests coneixements són imprescindibles perquè posteriorment un ciutadà s’enfronti amb garanties a l’hora de demanar un crèdit, calcular els riscos i saber com formalitzar un préstec.
Des de la seva posició a Lleida durant més de tres dècades, quins canvis essencials ha notat en la banca?
Tot i que substancialment no ha canviat en excés, un punt interessant són els tipus d’interès, que es van situar per sobre del 10% i ara han arribat a ser negatius. A partir d’aquell moment, amb tipus a la baixa, es van potenciar les comissions, que ara tenen un pes molt important en el marge de beneficis d’una entitat financera. Els fons d’inversió, els plans de pensions o les assegurances també aporten un percentatge essencial del volum de negoci, especialment a Caixabank després de la fusió amb Bankia. Des del 2010, les comissions són el factor bàsic dels bancs. En aquest aspecte, hem de fer una reflexió. Els preus dels serveis s’han de cobrar, però han de ser eficients i arribar a tothom. El client necessita un tracte digne tal com s’espera rebre’l, no com li agradaria al banc que fos. Darrere del marge financer, hi ha clients i darrere d’aquests, hi ha persones.