En el dilatat preàmbul electoral de juliol i agost, on tot conflicte o error polític o econòmic es paga car, els comptes no quadren al president i economista Javier Milei ni al seu ministre d’Economia, Totó Caputo. Per a Milei, confiat guanyador del Nobel que atresoren economistes com Michael Kremer, Paul Krugman i Joseph E. Stiglitz, les darreres setmanes han estat un martiri per a la seva suficiència. Poques vegades, fins i tot en la repetitiva muntanya russa de la història política argentina, s’ha vist una galerna tan perfecta com la que amenaça el rumb de la nau capitana de Milei. Difícil reunir tantes amenaces i tants enemics: perduda la por inicial, els governadors de les províncies es rebel·len en bloc per mostrar el seu rebuig a la política de l’Executiu; el fentanil contaminat s’emporta la vida d’un centenar de persones davant el nas d’un govern que promou la desregulació i l’absència d’Estat; les darreres catàstrofes parlamentàries representen un cop duríssim per a LLA i per al seu orgull personal; les protestes al carrer no cessen... I enmig del temporal, apareix l’exministra d’Exteriors Diana Mondino, en un temps figura pròxima al president, amb declaracions explosives contra ell i a qui titlla de “corrupte” o de “poc intel·ligent” pel cas $LIBRA. Un cas, per cert, la investigació del qual continua avançant a l’Argentina i a Washington.
Tant de bo els problemes del president i del seu govern acabessin aquí. Però n’hi ha més, una llista interminable acumulada en els darrers vint mesos: el deute creix exponencialment, en menor mesura que la sequera de dòlars a les reserves del Banc Central; el crèdit s’esgota i els vigilants dels venciments de pagament fan cua a les portes de la Casa Rosada per obtenir garanties de futur. Són senyals, en suma, que el seu pla econòmic i, en conseqüència, el seu capital polític i les seves teories comencen a desinflar-se als ulls del món, i en particular als del Fons Monetari Internacional (FMI), del banc JP Morgan, de The Economist, del Financial Times, dels fons d’inversió. El seu públic més fidel, i també el més atent.
Fins i tot un capítol menor -la política repressiva que pretén protegir l’equilibri fiscal i el pagament del deute- comença a tenir ressò internacional, pensa el president. Nacions Unides l’adverteix per les violacions als drets humans en la protesta social en un informe que descriu un greu i sistemàtic deteriorament de les llibertats fonamentals i de l’exercici dels drets civils i polítics. Una situació que amenaça l’ordre democràtic del país, escriu l’ONU.
I l’estocada final: el cas dels suposats suborns a l’Agència Nacional de Discapacitat, dirigida pel seu advocat i amic íntim Diego Spagnuolo, que posarà als peus dels cavalls el cercle presidencial i José Luis Espert, inquietant candidat a les pròximes eleccions. Un espectacle pirotècnic de corrupció amb percentatges del 8% de comissió -el 3% per a Karina- sobre la venda dels medicaments, els mateixos que s’han negat durant mesos als jubilats apallissats dels dimecres, als discapacitats i als malalts terminals. Més de 100 morts a causa de la interrupció dels tractaments per la impossibilitat d’accedir als remeis.
Un govern a la desbandada
El tsunami corruptor canvia l’agenda preelectoral de tots els protagonistes i converteix el dilluns 8 de setembre, el dia després de les eleccions, en una incògnita impossible de preveure. El clima ha canviat. El vendaval polític desfermat pel cas Spagnuolo arriba molt més enllà de l’Obelisc, símbol de Buenos Aires, i aterra a Nova York, on les accions de les empreses argentines s’enfonsen. També el capital, el dels amos del país i el dels seus inversors, s’inquieta. Volen garanties, seguretat. Perquè veuen Milei superat, refugiat a la seva residència oficial, presoner del seu peculiar sentit de la realitat i aliè a les urgències del moment; pitjor encara, a les del futur. Un Milei acorralat, incapaç d’afrontar la situació no només política sinó econòmica, sense més idees que la de mantenir el dòlar dins la banda fins a les eleccions d’octubre, una utopia a hores d’ara.
A falta de decisions i de lideratge, el país s’abandona a la festa quotidiana dels rumors. Amb Milei desaparegut, negant-se en rodó a sacrificar la seva germana -la gran gestora del sistema corrupte- per salvar la presidència, com li reclamen Macri i alguns dels seus socis i titellaires, els amos del país. Guillermo Francos, el cap de Gabinet, exerceix, es diu, de president. Mentrestant, Sturzenneger, l’encarregat de dinamitar l’Estat, espera per succeir Caputo, un ministre d’Economia ja amortitzat. I el rumor de reunions del poder econòmic per encarar la substitució de Milei per una nova figura que mantingui el seu pla d’ajust social -la gran aportació del llibertari- recorre Buenos Aires. I Villarruel, la vicepresidenta, amb qui Milei no es dirigeix la paraula des de fa mesos, manté un silenci escandalós tenyit d’esperança. Semblant, per altres raons, al que manté l’exèrcit de trolls i a l’afonia que pateix el portaveu del govern, Manuel Adorni, que només va sortir a defensar el president i la seva germana deu dies més tard amb una miserable roda de premsa sense preguntes.
Convertit en bomber d’un govern víctima d’un atac de nervis paralitzant, Francos ha sortit reforçat del sisme de juliol i especialment del d’agost, superant la majoria dels ministres enfangats pels escàndols
A la Casa Rosada canvia el mapa de poder: guanyen els anomenats dialoguistes contra els talibans. Lule Menem, l’altre gran culpable, el personatge del cercle de confiança dels germans que té més números per convertir-se en el fusible que salvi Karina, sobreviu enmig de l’estrèpit del caos. Fa mesos que Francos venia amb les accions a la baixa i, de fet, s’especulava que, el 2026, després de la victòria de LLA a les eleccions d’octubre, ja no seria necessari un dialoguista, atès que el Congrés estaria sotmès. Es rumorava que el seu relleu podria ser Adorni o un Menem, és a dir, un soldat fidel a Karina. Però ara el panorama és un altre. Convertit en bomber d’un govern víctima d’un atac de nervis paralitzant, Francos ha sortit reforçat del sisme de juliol i especialment del d’agost, superant la majoria dels ministres enfangats pels escàndols successius, com Patricia Bullrich (ministra de Seguretat), Luis Petri (ministre de Defensa), Mario Lugones (ministre de Salut), Mariano Cúneo Libarona (ministre de Justícia), i Sandra Pettovello (ministra de Capital Humà i sosteniment anímic del president). Entre els qui veuen el seu valor créixer a la borsa, també hi ha José Luis Daza, viceministre d’Economia i possible relleu del seu actual cap, el ministre Caputo. Un aspirant que, en la seva recerca de mèrits per al càrrec, acaba de dir a la Bolsa de Comercio de Córdoba que “el principal risc que es percep internacionalment sobre l’Argentina és la possibilitat potencial que tornés a governar el kirchnerisme”.
Acorralat per l’acció judicial ràpida i insòlita, la caiguda de la imatge de Milei a les enquestes d’opinió, el silenci ombrívol del poder econòmic i el renaixement miraculós de l’oposició, el mileisme es defensa com pot enmig d’una lluita intestina ferotge on tots sospiten i disparen contra tots, i tots temen l’aparició de més penedits disposats a confessar els seus pecats venials i els mortals dels altres. Es busca el titellaire traïdor de l’operació i, mentre uns assenyalen Guillermo Francos com a principal sospitós, altres apunten a Mauricio Macri, i altres a Santiago Caputo, enemic declarat dels Menem, aliats alhora amb Karina. Enfrontaments habituals, d’altra banda, en l’espai conflictiu de l’administració on el nombre de funcionaris acomiadats, desplaçats o dimitits “per motius personals” s’acosta als 200 en els vint mesos de govern, és a dir, deu funcionaris que perden o deixen el seu càrrec cada mes.
El país dels mems
El govern s’ha convertit en un mem, com assenyala el seriós i filosòfic Jorge Fontevecchia a la seva columna de Perfil. I els nombrosos mems sobre la germaníssima es multipliquen per milions a tot el país, com a expressió del malestar dels argentins, sense més armes que l’humor i l’enginy davant el sistema de corrupció més cruel a escala nacional que hagi vist el país en temps democràtics. Un aparell amb epicentre a Karina Milei, seu a la Casa Rosada i extensions al Chaco, a Misiones, a Santa Cruz, a Santiago del Estero, a les terminals del qual els fons recaptats de manera irregular acabaven en comptes personals.
Mentrestant, el degoteig diari d’àudios dibuixa un escenari escabrós, similar al pitjor Palermo dels administradors corleonesos.
Queden gravades en cada elector les imatges de Lomas de Zamora. La imatge de banda delinqüent, mafiosa, que ofereixen Milei, la seva comitiva i els seus escortes armats pujats a una pick-up de model narco, amb Sebastián Pareja, el responsable de campanya, dient “negres de merda” i fent gestos de tallar el coll als habitants del barri que els increpaven. I amb Espert, primer candidat de la llista de La Libertad Avanza a les eleccions de diumenge, fugint en moto. Empentes, pedrades, insults, amenaces, i un govern en fugida, escapant de la ira popular. Un cop dur a la credibilitat del govern i de les seves autoritats més altes. Escenes grotesques que pesen com una llosa en aquests darrers dies de campanya i que marquen un punt d’inflexió a la carrera política dels líders llibertaris, en particular en el cas del candidat Espert, la riota de tot el país. Difícil que els electors, inclosos els milions de votants de Milei -víctimes també del seu salvatge ajust-, puguin esborrar les imatges d’aquesta quinzena negra a l’hora de dipositar el seu vot.
Perquè en aquesta campanya, tots ho saben, la crisi econòmica serà determinant per segellar la sort o la desgràcia del primer examen plebiscitari de l’Experiment Milei. Els residents de la província de Buenos Aires primer, i després, a l’octubre, tots els habitants del país, acudiran a votar la nova composició de diputats i senadors sota el pes de les seves principals preocupacions: la inseguretat, els baixos salaris, la inflació, el preu del menjar i la por de perdre la feina, segons indiquen les enquestes. Les últimes, amb una modificació important: ja incorporen l’escàndol de les comissions del 8% -el 3% per a Karina Milei- i situen en primer lloc un problema clàssic de la política nacional: la corrupció.
El malestar ciutadà, protagonista electoral
El malestar ciutadà jugarà sens dubte un paper destacat en aquestes eleccions. Un malestar que, latent i tímid el primer any de gestió llibertària, s’ha anat estenent aquests últims mesos per tot el territori nacional a causa de la creixent reducció dels ingressos de les famílies i del seu poder adquisitiu, agredides per una altra banda pels incessants increments en serveis essencials com el gas, la llum, l’aigua, el transport, els lloguers i les prestacions de salut. Al país que Milei va prometre situar en pocs anys al capdavant de les potències mundials, milions de ciutadans necessiten ara comptar amb tres feines simultànies per sobreviure o per mantenir les seves famílies per sobre del llindar de la pobresa. Hi ha bronca, mucha bronca, com se sol dir a l’Argentina.
Miris per on miris, les dades de la macro i la microeconomia són aclaparadores: la venda de pa —aliment bàsic i termòmetre de pobresa en molts països— ha baixat un 85%, la seva producció s’ha reduït a la meitat i en els últims 18 mesos han tancat més de 14.000 fleques. Una caiguda més que s’inscriu en el context d’inflació persistent, caiguda del consum i recessió, que afecta especialment les petites i mitjanes empreses, responsables de gran part de l’ocupació a l’Argentina, però també les grans companyies del país.
La venda de pa —aliment bàsic i termòmetre de pobresa en molts països— ha baixat un 85%, la seva producció s’ha reduït a la meitat i en els últims 18 mesos han tancat més de 14.000 fleques
Segons un informe del Centre CIFRA de finals d’agost, el total de la massa d’ingressos de tots els salaris, de totes les jubilacions, de tots els beneficis, ha baixat del 2023 fins avui, en termes reals, un 14%. Entre tots, els argentins guanyen un 14% menys amb les polítiques de Milei. I si la macroeconomia es desploma dia a dia, l’economia real, lluny de mitigar la situació, agreuja els problemes: no hi ha producció, la caiguda de la demanda és històrica, els comerços no venen, no hi ha ocupació i la gent s’endeuta. El poder adquisitiu del salari mínim ha caigut a menys de la meitat l’última dècada: mentre que el juny del 2015 arribava per comprar 64 quilos d’asado, el juny de 2025 només permetia accedir a 28. Des de gener de 2025, el salari registrat en el sector privat (SIPA) ha caigut, en termes reals, gairebé un 4% entre desembre de 2024 i abril de 2025 i en el cas del sector públic, no només es troba per sota de desembre passat (-0,2%) sinó que, amb el fort ajust fiscal, ha resultat un 15,5% inferior a novembre de 2023.
Segons l’estudi, el valor real del salari mínim és inferior a l’històric del que va regir durant la major part dels anys 90 i marca un retrocés històric en la seva capacitat per reduir la desigualtat. La consultora especialitzada Bumeran ha revelat, per la seva banda, una dada que il·lustra la situació dràstica que travessen els salaris: gairebé el 60% dels treballadors no ha tingut augments de sou durant aquest any. I com si fos poc, les empreses preveuen reduir la seva plantilla els propers mesos.
I hi ha el deute extern, omnipresent, sempre atent, sempre exigent, cada cop més impagable. Com un càstig bíblic en l’ànim de cada ciutadà. Una dada que resumeix la incidència del deute a la vida dels ciutadans argentins: el govern de Javier Milei gasta més en el pagament dels interessos del deute que no pas en el sistema previsional argentí (SIPA), que administra els fons de les jubilacions i pensions dels treballadors tant públics com privats. Només al maig d’enguany, els interessos del deute es van empassar 6,5 bilions de pesos, contra els 4,2 bilions de despeses del sistema, i un mes més tard, al juny, els interessos del deute van reclamar 6,3 bilions, enfront dels 6,2 bilions de les jubilacions i pensions.
Malgrat aquest escenari de desballestament col·lectiu, l’autodenominat millor govern de la història no ofereix cap proposta per intentar sortir de la situació de vulnerabilitat extrema en la qual es troben els seus ciutadans. No és estrany donat que, des de l’inici de la seva gestió, Milei va marcar la consigna de desentendre’s de la microeconomia que, segons ell, era responsabilitat exclusiva dels empresaris del país.
La incertesa de l’endemà
Tothom, govern, oposició, electors, sistema financer i Fons Monetari Internacional, sap que les eleccions d’aquest diumenge no són determinants per elles mateixes, però sí per a la següent prova de foc: les Eleccions Legislatives Nacionals del 26 d’octubre, en què es renovarà un terç dels senadors i la meitat dels diputats. El resultat d’octubre marcarà l’inici d’una fase plena d’incerteses i de conflictes per resoldre tant pel govern com pel conjunt de la classe política argentina. Per això, avui, la qüestió prioritària, la gran aposta de l’oficialisme llibertari, és minimitzar en la mesura del possible la crisi oberta pels escàndols d’agost, arribar a l’octubre i sobreviure. Per tàctica, Milei i la LLA, tanmateix, plantegen aquest primer acte electoral també com una batalla frontal contra el kirchnerisme i, en particular, contra Kicillof. De fet, la província de Buenos Aires és una ferida sagnant en la breu història de la LLA, per les tres derrotes que va patir el 2023 a mans del peronisme.
És per això que l’amenaça d’un mal resultat que pugui posar en greu risc la continuïtat del projecte llibertari, sotmès a més a les precises instruccions del Fons Monetari Internacional, desperta la preocupació de l’organisme internacional, molt atent a l’actual crisi del govern Milei, sostingut en bona part per ell. Interessat tant en l’ajust fiscal que Milei aplica com en el reassegurament del cobrament del seu propi deute mitjançant l’acumulació de divises, l’FMI aposta igualment per una acceleració de les reformes estructurals delineades tant pels seus experts com pel capital transnacional. Tal com es llegia en un dels seus recents Staff Report, l’organisme suggeria –de fet, exigia– que l’acumulació de reserves en dòlars que haurà d’aconseguir el Banc Central fins a final d’any es sostingués també en les privatitzacions establertes a la Llei de Bases, la venda d’actius claus i les concessions públiques.
El mercat es mostra inquiet per la incertesa que generen no sols les eleccions, sinó també la debilitat pròpia del govern i l’escassa sostenibilitat del pla econòmic de Milei
Per les grans multinacionals i els interessos financers internacionals que operen a l’Argentina, el govern de Milei representa la seva millor oportunitat històrica i, òbviament, en desitgen la continuïtat. Però són conscients que, avui per avui, ja no ofereix garanties. El mercat es mostra inquiet per la incertesa que generen no sols les eleccions, sinó també la debilitat pròpia del govern i l’escassa sostenibilitat del seu pla econòmic, en els que ha deixat de confiar. Una desconfiança que es consolida amb el pas dels dies, a mesura que el risc país no para de créixer i es projecten plans de futur sense base real. Exemple d’això és l’avantprojecte del Pressupost 2026 que el Ministeri d’Economia de Caputo va presentar a la Cambra de Diputats i en el que s’apuntava que, a finals d’any, el dòlar es trobaria a 1.229 pesos; és a dir, molt per sota de la cotització actual. Els mercats consideren que l’equip econòmic està sobrepassat, erràtic i incapaç de dissimular la seva pròpia fragilitat. Per ells, la combinació d’endeutament accelerat, sortida de divises i denúncies de corrupció que afecten el cercle íntim del president aboca el govern a un escenari de fragilitat extrema, en què ni tan sols un triomf aquest diumenge garantiria l’estabilitat política i econòmica del projecte llibertari.
L’oposició, per la seva banda, confia que aquestes debilitats, juntament amb els àudios de les presumptes comissions que esquitxen el cap de l’oficialisme, provoquin un sever vot de càstig de la ciutadania. En aquest sentit, el ministre d’Infraestructura de la província de Buenos Aires i candidat a senador per la Primera Secció Electoral, Gabriel Katopodis, va manifestar la seva confiança que l’escàndol, sumat al malestar econòmic, al deteriorament del poder adquisitiu i a la sensació d’estafa entre els votants, pugui inclinar la balança a favor de la seva aliança Fuerza Patria, la coalició amb què el peronisme es presenta a les eleccions d’aquest diumenge i que té el governador Kicillof, el polític argentí més detestat per Milei, com a principal dirigent.
Qualsevol observador que hagi seguit aquests dies la crisi llibertària i l’activitat del seu líder podria assegurar que, a l’equador del seu mandat, Milei sembla haver entregat ja tot el que podia oferir als qui el van impulsar fins a la seva victòria electoral, aprofitant un llarg procés de degradació política, econòmica i institucional, del qual també en són responsables. Els pilars que sostenen el seu pla econòmic, l’estabilitat del projecte i fins i tot la del govern, que ja eren políticament fràgils a l’inici de la seva gestió, malgrat el triomf electoral, s’han enfonsat amb rapidesa l’últim mes, deixant “solo, fané i descangayado”, com diu el tango Esta noche me emborracho del genial Enrique Santos Discépolo, a Milei i al seu entorn. Amb tot, de Javier Gerardo Milei no se’n poden esperar canvis ni reformes a les seves pròpies i –ara de domini públic– rudimentàries idees econòmiques i polítiques. Res ni ningú no modificarà la seva convicció que la disputa és a tot o res i que el camí no és convèncer, sinó dominar, com escrivia Claudio Scaletta aquesta setmana a les pàgines d’El Destape.
El Rei dòlar
N’hi ha prou amb una sola pregunta per reunir tots els agents implicats a la vida i el destí immediat de l’Argentina, siguin pobres, rics, aliats, adversaris, enemics irreconciliables, connacionals o estrangers: a quin valor pujarà el dòlar després de les eleccions? Segons la cotització prevista fa un mes, a finals d’octubre de 2025, cinc dies després dels comicis legislatius nacionals, el dòlar oficial havia d’arribar a 1.439,5 pesos. S’estimava que al novembre el dòlar pugés a 1.473 pesos, i que tanqués el 2025 a 1.503,5. En les hores prèvies a les eleccions de la província de Buenos Aires, i sense conèixer encara els resultats, aquestes previsions ja han quedat àmpliament superades i es desconeix la cotització final de la que, en realitat, és la moneda autèntica i efectiva del país. La gran obsessió dels argentins. Com se sol dir, i es repeteix ara: “Si el dòlar s’escapa, s’ha acabat tot.”
La presidència de Milei va ser el resultat d’una dècada de fracassos polítics que van esgotar els argentins i els van portar a cremar les naus en una aposta polèmica i irracional per la no política. Li han calgut només vint mesos per enterrar aquelles esperances i encara disposa d’un complicadíssim segon bienni de governabilitat, el final del qual podria comportar una nova desil·lusió, ara amb conseqüències polítiques, econòmiques i socials imprevistes i molt més greus. Sobretot quan els danys causats per les decisions de Milei i el seu govern provocaran irremeiablement una dura penalització a les exorbitants necessitats financeres a curt i mitjà termini, però també el risc de default, del qual ja se’n comença a parlar en veu baixa al país, i un dramàtic esclat econòmic i social.
En realitat, en un possible futur fracàs, més enllà de pagar pels seus excessos i errors, l’actual president, en tant que figura creada per l’elit financera del país, acabaria pagant, com assenyalava el mateix Scaletta en el seu article El cigne negre de la corrupció i la fi de la legitimitat, publicat a El Destape el 31 d’agost passat, “la inexistència d’un projecte de país a llarg termini, imprescindible per a qualsevol projecte nacional”. Un poder econòmic el pla únic del qual, remarca, “és destruir l’Estat que recapta impostos i buscar tota la desregulació possible, fins i tot a costa de la infraestructura més bàsica”. Difícil trobar un diagnòstic més lúcid per explicar no només les frustracions del mandat de Milei, sinó també els repetits naufragis de la història argentina durant els darrers 70 anys.
La presidència de Milei va ser el resultat d’una dècada de fracassos polítics que van esgotar els argentins i els van portar a cremar les naus en una aposta polèmica i irracional per la no política
En el ventall de possibilitats finals de l’experiment llibertari hi figura fins i tot la possibilitat que, tard o d’hora, els germans Milei compareguin al banc dels acusats, en una llarguíssima seqüela de processos judicials dins o fora del territori argentí. El més concret fins el moment és la causa per l’estafa amb la criptomoneda $LIBRA, que segueix avançant als tribunals de Nova York i amenaça cada vegada més el futur del president. Una demanda col·lectiva d’inversors perjudicats que esmenta el president argentí fins a 35 vegades, incorpora registres de reunions a la Casa Rosada i assenyala una possible xarxa de suborns, manipulació borsària i promoció fraudulenta vinculada a l’entorn dels Milei.
També plana encara, com una amenaça tímida, l’arribada d’una crisi sense data, però de llarga durada, i amb ella el record del tràgic final del mandat de Fernando de la Rúa –helicòpter inclòs– i l’esclat social del corralito del 2001, que marcaria tota la dècada següent.
Novetats a partir de dilluns 8 de setembre