Quan els Estats Units i Qatar van enviar una carta conjunta a Brussel·les el 22 d'octubre de 2025, advertint de represàlies energètiques si Europa endureix les seves normes climàtiques, el debat va deixar de ser tècnic. La sostenibilitat va entrar en el terreny de la geopolítica dura. L'advertiment és clar: si la Unió Europea aprova la nova directiva de diligència deguda en sostenibilitat (CSDDD), podria perdre subministrament de gas natural liquat (GNL) i atraure menys inversió estrangera. Però si no ho fa, corre el risc de perpetuar un sistema intensiu en carboni i vulnerable als canvis globals. Un model cada cop més allunyat de les exigències del mercat, de la ciutadania i de la mateixa narrativa institucional europea.
Els líders empresarials no estan al marge d'aquest pols. Són part activa del tauler. I la seva capacitat d'anticipar, influir i adaptar-se serà clau perquè Europa no reguli a cegues ni cedeixi per por. La directiva CSDDD exigeix a les grans empreses identificar i mitigar riscos ambientals i socials en tota la seva cadena de subministrament. No només dins d'Europa. També fora. I això canvia les regles del joc.
Avui, aproximadament el 42% del GNL importat per Europa procedeix dels Estats Units, i Qatar aporta prop del 15%, amb contractes a llarg termini que condicionen la capacitat de maniobra energètica del bloc. Després de la invasió d'Ucraïna, les importacions de gas rus han caigut més del 80%, cosa que ha intensificat la pressió sobre proveïdors alternatius. Les amenaces actuals no són retòriques: són geopolítica pura. I col·loquen la UE davant d'un dilema que no es pot resoldre amb fórmules simplistes ni amb gestos simbòlics.
La CSDDD afectarà més de 13.000 empreses europees i 4.000 no europees amb operacions a la UE
La CSDDD afectarà més de 13.000 empreses europees i 4.000 no europees amb operacions a la UE. El cost d'implementació s'estima entre el 0,01% i el 0,14% de la facturació anual, depenent del sector i el grau d'exposició internacional. A llarg termini, es preveu que aquesta directiva millori la resiliència operativa i redueixi riscos reputacionals i legals, especialment en sectors amb cadenes de subministrament complexes com energia, mineria, tèxtil i agroalimentari.
Regular amb ambició implica més controls, més exigències per a les empreses i possibles tensions amb els proveïdors. No regular significa acceptar un mercat que externalitza emissions, vulneracions socials i dúmping ambiental. Però el veritable risc no està en regular, sinó en fer-ho malament. O pitjor encara: en no fer-ho i despertar massa tard.
La solució no és triar entre sostenibilitat i competitivitat, sinó dissenyar polítiques intel·ligents. Transicions per fases, incentius a la innovació, reindustrialització verda, diversificació energètica i defensa comercial estratègica són els pilars d'una Europa que no es limita a reaccionar, sinó que decideix. Mecanismes com el CBAM, que penalitzen el carboni importat, són exemples de com protegir la indústria sense renunciar als valors.
La Unió Europea preveu que el mercat de l'hidrogen renovable arribi als 800.000 milions d'euros el 2050
Paral·lelament, l'OCDE estima que les economies que liderin la transició verda podrien captar fins a un 30% més d'inversió estrangera directa en sectors industrials clau per al 2030. La Unió Europea preveu que el mercat de l'hidrogen renovable arribi als 800.000 milions d'euros el 2050, cosa que reforça la urgència de posicionar-se amb visió estratègica.
La sostenibilitat ja no es pot abordar com un gest reputacional ni com una exigència tècnica aïllada. És una qüestió de poder, d'arquitectura econòmica i de sobirania energètica. I en aquest tauler, Europa no es pot permetre ingenuïtats. Regular amb ambició exigeix intel·ligència política, coordinació industrial i una lectura precisa de les dependències que encara ens lliguen. No es tracta d'imposar ni de cedir, sinó d'afinar. De construir una transició que no castigui les nostres empreses, però tampoc les deixi atrapades en un model que ja no té futur.
No es tracta de regular o no. Es tracta de si sabrem fer-ho sense desestabilitzar allò que encara ens permet avançar.