El passat dia 16 de setembre l’índex borsari MSCI Emerging Markets superà el nivell 1.338,49, el qual ja havia assolit per primera vegada el 29 d’octubre de 2007. Han transcorregut 17,8 anys. És un índex borsari que compren les empreses cotitzades dels anomenats països emergents del món, això és, zones com Àsia, Llatinoamèrica, Europa de l’Est, Orient Mitjà i Àfrica. Cinc anys abans d’assolir aquest nivell, el 29 d’octubre de 2002, aquest índex cotitzava a 280,27. Per tant, en els cinc anys anteriors a assolir el màxim, l’índex s’havia multiplicat per 4,77 vegades, i la forma de la pujada havia estat una exponencial.
És fàcil reconèixer les pujades exponencials, s’assemblen a la segona meitat d’una “U” majúscula partida en dos verticalment. Tècnicament, són funcions matemàtiques simples del tipus f(x)=a^g(x). Es tracta, doncs, de pujades que, en lloc de pujar d’una manera lineal, sempre igual, es van accelerant a mesura que passa el temps.
En aquells anys anteriors la inversió en mercats emergents s’havia posat de moda entre la comunitat inversora. El creixement demogràfic i econòmic d’aquests països era, i segueix sent avui, molt superior al dels països desenvolupats. La seva forta pujada en aquells anys no fou tant deguda a la pròpia evolució econòmica dels mercats emergents, sinó a l’acumulació d’inversors disposats a invertir-hi simultàniament en el temps. Fou un tema de demanda, de moda inversora. Hom volia comprar-ne i, simplement les seves cotitzacions pujaren massa en aquell moment. Després d’assolir els màxims, les cotitzacions caigueren molt fort durant un any, i han trigat gairebé divuit anys a recuperar-se.
Algú podria pensar que aquest fenomen és aïllat, donat que els mercats emergents són molt particulars. Res més lluny de la realitat, tots els mercats borsaris estan exposats a què es posin de moda, i en fer-ho, les seves cotitzacions pugen molt més fort que els seus beneficis empresarials. I els mercats no borsaris? Tot i no ser l’objectiu del present escrit, dir només que també els passa el mateix, també tenen excessos temporals de demanda, i també registren exponencials.
Tots els mercats borsaris estan exposats a què es posin de moda, i en fer-ho, les seves cotitzacions pugen molt més fort que els seus beneficis empresarials
Vegem-ho. A finals dels anys 80, i concretament el dia 29/12/1989, l’índex japonès Nikkei-225 assolí els seus màxims històrics. En els darrers cinc anys s’havia multiplicat per 3,37, pujant també d’una forma exponencial. El model empresarial japonès semblava imbatible. Es veia com un model millor que el nord-americà o l’europeu. Les empreses japoneses s’expandien arreu i adquirien empreses i immobles emblemàtics arreu del món. Les seves cotitzacions pujaren molt més que els seus beneficis empresarials. Ja no es cotitzaven realitats sinó expectatives. La davallada de les seves cotitzacions fou molt forta durant tres anys, a partir d’aquell moment.
El que havia estat una exponencial de pujada passa a ser una exponencial de baixada. Va recuperar aquests màxims de nou el febrer de 2024, és a dir, 34,1 anys després. Sabem prou bé que totes les bombolles borsàries acaben esclatant, i sabem també que després es recuperen amb el temps, si bé la japonesa ha estat la recuperació que ha trigat més temps a fer-ho. Una de les causes fou la mala gestió de les autoritats monetàries i fiscals japoneses de la situació post-crisi. Qui tingui interès a endinsar-se en el cas japonès pot recuperar l’article de VIA Empresa Japó: el darrer gran crac borsari també s’ha recuperat, de març del 2024.
L’Eurostoxx-50 assolí els seus màxims històrics el 6 de març del 2000. En cinc anys s’havia multiplicat per 4,19, i també havia pujat de forma exponencial. Eren els anys de l’entrada en vigor de l’euro com a nova divisa. S’escampà entre els inversors que l’euro seria un gran dinamitzador per la zona euro, i que les seves empreses serien poc menys que imbatibles a futur. Després registrà una fortíssima davallada i no ha recuperat els seus nivells màxims fins al febrer d’aquest any 2025. Ha trigat gairebé 25 anys a recuperar els nivells.
El Nasdaq-100 americà feu els seus màxims el 27 de març de l’any 2000. Els cinc anys anteriors s’havia multiplicat per 10,29, i per descomptat, la forma de la seva pujada era totalment exponencial. Aquesta època fou coneguda com la de la bombolla “punt com”. Moltes tecnologies nascudes en aquella època resultaren ser encertades, com ara internet, però les cotitzacions pagades per aquestes empreses no, foren excessives. Després de caure al voltant d’un 80% en uns dos anys i mig, els preus es recuperaren, però ho feren una vegada hagueren transcorregut 16,3 anys.
L’Ibex-35 assolí el seu màxim històric el 8 de novembre del 2007. En els cinc anys anteriors s’havia multiplicat per 2,63
L’Ibex-35 assolí el seu màxim històric el 8 de novembre del 2007. En els cinc anys anteriors s’havia multiplicat per 2,63. Tots recordarem la bombolla immobiliària del moment, amb una eufòria que s’encomanà també a les empreses immobiliàries cotitzades, i a tota la borsa en general. Avui dia, transcorreguts gairebé divuit anys, aquell nivell màxim, 15.945, encara no s’ha recuperat, tot i que les cotitzacions ja s'hi estan atansant, i que fora previsible que es recuperés en els pròxims mesos.
Totes les geografies, doncs, han patit exponencials en els darrers quaranta anys, sense excepció. Ho han fet en moments diferents en el temps, però totes elles han tingut els seus moments de glòria, totes elles han semblat imbatibles, als ulls dels inversors, durant períodes llargs de temps. Totes elles han caigut fortament després i han trigat entre 16 i 34 anys a recuperar-se.
Fugin sempre de les exponencials. Mentre es produeixen generen una gran atracció als inversors. A qui no li agrada comprar allò que està pujant? El problema radica, però, en què els beneficis de les empreses sempre pugen linealment, i per tant a mesura que l’exponencial s’intensifica l’inversor està deixant de comprar realitat per comprar expectatives. Tècnicament, es coneix com una forta expansió de múltiples, o que cada vegada es paga més per cada unitat de benefici empresarial generat. Certament, seguint la inèrcia del moment es pot obtenir guanys, però hi ha un límit: cap inversor s’hauria d’exposar al risc de comprar una empresa sobrevalorada si no vol exposar el seu capital a un risc cert i totalment innecessari.
Aquest any 2025 s’han tancat ja les de l’Eurostoxx-50 i les del MSCI Emerging Markets, i molt probablement l’Ibex-35 no trigarà massa a tancar la seva també
Vivim uns anys de tancament d’exponencials. L’any 2024 es va recuperar el Nikkei-225 japonès, i aquest any 2025 s’han tancat ja les de l’Eurostoxx-50 i les del MSCI Emerging Markets, i molt probablement l’Ibex-35 no trigarà massa a tancar la seva també. Tots aquests mercats borsaris han recuperat nivells als quals ja havien cotitzat fa molts anys. No els preocupin pas aquestes pujades, car estan ben justificades per les pujades simultànies dels seus beneficis empresarials.
Centrin sempre l’atenció en aquells mercats que estiguin assolint nous màxims històrics, com ara els nord-americans, i busquin sempre moviments exponencials de pujada i expansions de múltiples massa fortes. Això, però, donaria per un altre article.