Hi ha ciutats que s’omplen a l’estiu i n’hi ha que mai deixen d’omplir-se. Metròpolis on, en lloc de turistes de passada, hi arriben investigadors, estudiants, emprenedors, enginyers i capital risc. Són les ciutats on es busca l’oportunitat, en comptes de l’esbarjo. Les ciutats que, a part d’atraure visitants, també atrauen el futur.
Amb l’arribada de la digitalització global i del treball en remot, hom podia fàcilment assumir que en un món cada cop més connectat, el lloc on es generaven les idees esdevindria cada vegada més irrellevant. Ens equivocàvem. Tot i que és cert que avui en dia al coneixement s’hi pot accedir i es pot compartir des de qualsevol indret del planeta, la geografia de les idees no ha desaparegut. Ans al contrari, s’ha hiperconcentrat. Lluny de dispersar-se en un món globalitzat sense fronteres aparents, la creació de coneixement s’ha aglutinat en un nombre reduït de supernodes globals: territoris on el talent, el capital, la recerca i l’activitat empresarial coincideixen i es reforcen mútuament.
Hom podia fàcilment assumir que en un món cada cop més connectat, el lloc on es generaven les idees esdevindria cada vegada més irrellevant. Ens equivocàvem
Segons les dades de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, els cinc principals clústers d’innovació del planeta estan condensats en dues regions: l’Àsia Oriental i els Estats Units. La geografia mundial de la innovació, doncs, presenta una distribució oligopòlica, una distribució en què un nombre reduït de territoris concentra una part desproporcionada de la producció de coneixement i de la capacitat innovadora. Aquesta concentració respon a una dinàmica de rendiments creixents i acumulació, en què els ecosistemes que aconsegueixen una primera massa crítica de talent i capital acaben atraient encara més recursos i consolidant el seu lideratge. Aquest mapa està encapçalat per la Xina/Hong Kong, amb dos clústers entre els cinc primers del món (Shenzhen-Hong Kong-Guangzhou i Pequín), seguida de Tòquio-Yokohama (Japó), San José-San Francisco (Estats Units) i Seül (Corea del Sud).
El més interessant d’aquesta distribució és que no respon a un únic model de, diguem-ne, èxit, sinó que cada clúster s’ha consolidat seguint patrons diferents.
El clúster d'innovació de Shenzhen–Hong Kong–Guangzhou exemplifica el funcionament dels clústers de gran volum. Es tracta d'un territori on en pocs quilòmetres conviuen universitats, laboratoris, empreses tecnològiques, fabricants, proveïdors especialitzats i grans corporacions industrials. És una proximitat sobretot industrial: el que hi circula amb rapidesa és el mateix procés productiu, des del disseny fins a la fabricació a escala. Aquesta concentració redueix enormement els costos de coordinació de tota la cadena de valor i fa possible una transferència de la universitat al mercat molt més eficient que en altres tipus d'ecosistemes.
A aquesta estructura s'hi afegeixen uns factors estructurals com un mercat intern de dimensions continentals, una política industrial sostinguda durant dècades, una elevada activitat científica a través de les universitats i els centres de recerca (la Xina ja compta amb cinc universitats entre les 40 millors del món), i empreses prou capitalitzades per escalar i invertir en desenvolupament tecnològic. Tot això fa que la innovació continuï durant tot el procés productiu i que no s'acabi quan es registra la patent.
El clúster Shenzhen-Hong Kong-Guangzhou té una proximitat sobretot industrial: hi circula amb rapidesa el mateix procés productiu, des del disseny fins a la fabricació a escala
Per altra banda, el clúster de San José – San Francisco, als Estats Units, és un clúster d'intensitat. Aquí la proximitat és sobretot social: el que hi circula amb rapidesa són les idees i el coneixement acumulat per les persones. La concentració en pocs quilòmetres d’universitats com Stanford i Berkeley, els principals fons de capital risc del planeta, grans empreses tecnològiques i milers de startups genera un ecosistema on les interaccions són constants i altament productives. Les persones canvien d’empresa, creen noves companyies, inverteixen en projectes dels seus antics companys i traslladen amb elles l’experiència i les connexions adquirides al llarg del camí. Aquesta mobilitat contínua fa que el coneixement circuli amb molt poca fricció i converteix el territori en una xarxa d’interaccions on noves idees poden transformar-se ràpidament en nous productes i empreses.
Aquest fenomen va ser explicat pels economistes David Audretsch i Maryann Feldman a través de la teoria de les externalitats de coneixement, els knowledge spillovers, que apunta que una part del coneixement és codificable (es publica en un article científic, es registra en una patent, etc.), i que gràcies a la globalització i la digitalització, aquest coneixement pot viatjar pràcticament a cost zero. Tanmateix, una altra part del coneixement és tàcita: són l'experiència acumulada, la intuïció per resoldre problemes complexos, guanyada, al mateix temps, a través de les converses informals, les relacions de confiança que es construeixen treballant conjuntament, etc. Aquest coneixement continua depenent de la proximitat física.
Per això la geografia és encara un actiu econòmic principal, perquè com més digital és l’economia, més valor adquireix allò que no es pot digitalitzar. És evident que un clúster d’innovació no crea el coneixement per si sol, però el que sí que fa és concentrar, després de dècades d’acumulació, les condicions que fan molt més probable que aquell territori es consolidi com un dels principals centres de creació de coneixement. És la diferència entre tenir bones idees i disposar d’un ecosistema capaç de transformar-les en valor econòmic de forma continuada.
La geografia és encara un actiu econòmic principal, perquè com més digital és l’economia, més valor adquireix allò que no es pot digitalitzar
La dependència de la trajectòria (path dependency) explica per què l’Àsia Oriental i els Estats Units no són fruit de l’atzar: les condicions inicials d’un territori condicionen el seu futur. Una universitat de referència atreu els primers investigadors; amb la recerca d’aquests es creen empreses; les empreses, avantguardistes, atreuen inversió, i l’arribada de capital atreu més talent. D’aquesta manera es genera una dinàmica de retroalimentació positiva que, alhora, absorbeix recursos de la resta del món, aprofundint la desigualtat territorial.
Quan aquests ecosistemes ja estan creats, entra en joc la política de competència territorial. Els governs competeixen per retenir aquests actius mitjançant polítiques d'atracció d’immigració qualificada, incentius a l’R+D i una fiscalitat favorable, com demostra el règim de “Patent Box” a Hong Kong, aplicant un tipus reduït del 5% sobre els ingressos derivats de patents i altra propietat intel·lectual generada mitjançant activitat d’R+D al territori. Perquè un supernode es consolidi com a clúster han de funcionar totes dues dimensions.
Tanmateix, la geopolítica del coneixement i la innovació està començant un procés de redistribució. Suïssa lidera els rànquings d'innovació a escala estatal, i no és, evidentment, ni a l'Àsia Oriental ni a l'Amèrica del Nord. Això demostra que la política de competència territorial és tan important com la dependència de la trajectòria, i que ni un clúster tan consolidat com San José – San Francisco n'és immune: l'encariment accelerat de l'habitatge al seu nucli històric n'expulsa talent cap a ciutats més assequibles, com Miami, Phoenix o Salt Lake City, mentre que una inestabilitat creixent en les polítiques de finançament científic i de visats erosiona un avantatge competitiu construït durant dècades. De fet, al tancament de la convocatòria d'ajuts del European Research Council a finals d'agost del 2025, les sol·licituds d’investigadors establerts als Estats Units s'havien multiplicat gairebé per cinc respecte a l'any anterior.
En aquest context, nous territoris comencen a prendre rellevància. A l’Amèrica Llatina, São Paulo, Ciutat de Mèxic i Bogotà s’estan consolidant com a hubs tecnològics emergents, cadascun sobre la base d’una fortalesa diferent: São Paulo destaca per la capacitat d’escalada empresarial i el potent ecosistema fintech; Ciutat de Mèxic, pel volum de talent disponible, i Bogotà, per la seva especialització en enginyeria al núvol. Aquest creixement respon, en bona part, al nearshoring (traslladar processos tecnològics a països propers), que garanteix una col·laboració simultània gràcies a la proximitat horària, però a la vegada el cost del talent és inferior al d'Europa o Estats Units. Al mateix temps, l'Índia consolida el seu paper com a potència d'enginyeria de programari, amb Bengaluru com a node de referència. El mapa, doncs, no s'està només redibuixant: s'està també ramificant. Tanmateix, que aquests territoris es quedin com a simples bases de talent i cost, o esdevinguin autèntics clústers d'innovació, dependrà del fet que aquestes condicions existents vagin acompanyades de les altres peces importants del puzle. Veurem.
Catalunya compta amb universitats prestigioses i centres de recerca d'alt nivell, a part de ser afavorida també per una excel·lent qualitat de vida que la converteix en un dels territoris més atractius d'Europa. Tanmateix, segons l’Institut Nacional d’Estadística, la intensitat en R+D (despesa en R+D sobre el PIB) és de l'1,82%, lluny del 2,24% de la UE-27. A més, el fet que la despesa pública i universitària augmenti mentre la inversió empresarial disminueix posa de manifest que el principal coll d'ampolla és la capacitat de transferència de coneixement a la indústria, més que la generació de coneixement en si.
Que la despesa pública i universitària augmenti mentre la inversió empresarial cau evidencia que el principal coll d'ampolla és la capacitat de transferència de coneixement a la indústria
La Generalitat sembla ser-ne conscient: la nova Estratègia d'Innovació Empresarial 2026–2030 destina 78 milions d'euros d'ajuts a la innovació que pretenen mobilitzar una inversió empresarial de gairebé 300 milions d'euros, amb l'objectiu d'arribar, l’any 2030, al 2% del PIB en despesa empresarial d’R+D. Cal, doncs, aprofitar aquest moment de ramificació fent que aquesta estratègia vagi acompanyada d'una política de competència territorial excel·lent, i que, alhora, freni la fuga de cervells o, com a mínim, en garanteixi la tornada a mitjà termini.
La Teoria de les Idees de Plató concebia les idees com a realitats universals, independents del món físic. Les idees, efectivament, són abstractes, intangibles, no pertanyen a cap lloc concret. Però les condicions que permeten que aquestes esdevinguin realitats, aquestes condicions, de moment, sí que estan arrelades en territoris concrets. Aquesta és la geografia de les idees.
Al capdavall, però, el que és important és que les idees neixin, sigui a les ciutats que s'omplen a l'estiu o a les que mai deixen d'omplir-se. La resta ja trobarà el seu lloc. I que mentre els vespres llargs encara durin, hom pugui acabar de gaudir d’una mica d'esbarjo, abans que el setembre imposi de nou el ritme a la metròpoli i les intel·ligències naturals tornin, afortunadament, a omplir les universitats.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat