Hi ha una escena que es repeteix amb freqüència en ajuntaments, auditoris i centres cívics de tot Espanya. Un promotor presenta un projecte convençut que ha fet els deures: estudis tècnics, impacte ambiental, previsions econòmiques i creació d'ocupació. La presentació és impecable. No obstant això, amb prou feines transcorren uns minuts, les preguntes del públic deixen clar que el debat va per un altre camí. El que hi ha sobre la taula ja no són les dades, sinó la confiança.
Durant anys s'ha pensat que l'oposició ciutadana era, sobretot, un problema d'informació. Si els veïns coneixien millor el projecte -es deia- acabarien comprenent els seus beneficis. La realitat demostra que aquesta explicació resulta massa simple.
Les persones no valoren un projecte únicament per les seves característiques tècniques. Ho fan també a partir de la confiança que els inspira qui l'impulsa
Avui sabem que les persones no valoren un projecte únicament per les seves característiques tècniques. Ho fan també a partir de la confiança que els inspira qui l'impulsa, de com se senten tractades durant el procés, de les experiències prèvies de la seva comunitat i, sobretot, de la percepció que els beneficis i els costos es repartiran de forma justa.
Per això cada vegada resulta més evident que l'acceptació social no es construeix únicament amb informes, sinó amb relacions. Un dels errors més grans que poden cometre promotors, administracions o empreses consisteix a interpretar qualsevol oposició com un problema de desinformació. Aquesta lectura sol desembocar en campanyes de comunicació molt més intenses, plenes de xifres, infografies i presentacions, que rares vegades modifiquen la percepció inicial dels qui ja desconfien.
La paradoxa és que, com més s'insisteix a convèncer sense haver escoltat abans, més gran sol ser la resistència. En conflictes d'aquest tipus, la ciutadania no només avalua el contingut del missatge. També analitza l'actitud de qui el transmet. Si percep que les decisions ja estan preses, que les reunions són un mer tràmit o que les preguntes incòmodes s'esquiven, el debat deixa de girar entorn del projecte per convertir-se en un judici sobre la credibilitat dels seus impulsors.
No significa que totes les crítiques tinguin fonament ni que qualsevol oposició hagi de condicionar un projecte estratègic. Significa una cosa més senzilla: les preocupacions mereixen ser escoltades abans de ser rebatudes. L'experiència demostra que fins i tot projectes tècnicament sòlids poden fracassar quan es trenca aquest vincle de confiança. I, en sentit contrari, iniciatives complexes han aconseguit avançar precisament perquè van incorporar mecanismes de diàleg reals, van acceptar modificar determinats aspectes del disseny i van explicar amb transparència tant els seus avantatges com les seves limitacions.
Existeix a més una altra temptació habitual: presentar únicament els beneficis. La lògica sembla evident. Si el projecte és positiu, per què aturar-se en els inconvenients? No obstant això, la comunicació pública funciona d'una altra manera. Els ciutadans tendeixen a desconfiar dels qui prometen escenaris sense costos ni incerteses. En canvi, solen valorar millor els qui reconeixen que existeixen impactes, expliquen com pretenen mitigar-los i accepten que encara queden qüestions per resoldre.
La transparència, lluny de debilitar un projecte, sol reforçar la seva legitimitat. Un altre aspecte que sovint se subestima és la importància de la participació efectiva. Convocar una reunió informativa no equival necessàriament a obrir un procés de diàleg. Els veïns perceben ràpidament la diferència entre ser informats i formar part de la conversa.
Convocar una reunió informativa no equival necessàriament a obrir un procés de diàleg. Els veïns perceben la diferència entre ser informats i formar part de la conversa
Quan una comunitat observa que algunes de les seves aportacions s'acaben incorporant al projecte, encara que només afectin aspectes concrets, canvia també la seva percepció sobre el procés. Ja no sent que assisteix a una decisió tancada, sinó que participa en una construcció col·lectiva. No sempre desapareix el desacord, però sí que pot reduir-se la sensació d'imposició.
Potser la lliçó més important sigui que l'opinió pública rares vegades canvia d'un dia per l'altre. No existeix una presentació brillant ni una campanya de comunicació capaç de transformar, per si sola, una oposició consolidada. La confiança és acumulativa. Es construeix lentament i pot perdre's en tot just uns minuts.
Els estudis sobre percepció del risc i acceptació social coincideixen a assenyalar que les persones modifiquen més fàcilment les seves posicions quan observen coherència entre el que es promet i el que finalment passa. Si s'anuncia transparència, hi ha d'haver informació accessible. Si es promet seguiment ambiental, els resultats s'han de fer públics. Si es parla de participació, les aportacions han de tenir conseqüències visibles. En definitiva, els fets pesen molt més que els discursos.
En un context en què la transició energètica, les noves infraestructures, l'habitatge o les grans inversions industrials multiplicaran els projectes amb impacte territorial, l'anomenada "llicència social" ha esdevingut un actiu tan important com el finançament o les autoritzacions administratives. No apareix en cap llei, però condiciona l'èxit de moltes iniciatives.
La gran pregunta ja no és únicament si un projecte és tècnicament viable o econòmicament rendible. La pregunta és també si els qui hi hauran de conviure senten que han estat escoltats, respectats i tractats amb honestedat. Perquè, al final, l'acceptació social no s'imposa. Es construeix. I aquesta construcció comença molt abans de la primera roda de premsa i continua molt després que acabi l'última reunió veïnal.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat