Aragonès i Torra
Aragonès i Torra

El Govern català, una de freda i una de calenta

L'empresari Marc Guerrero analitza l'acord d'ingressos i fiscalitat per al 2020

A finals de desembre de l’any passat el Govern anunciava un acord en matèria d’ingressos i fiscalitat per als pressupostos 2020, que també inclou canvis en la llei de successions. Un acord que ha despertat les alarmes pel futur de l’activitat econòmica, sumat al fet que Catalunya pateix des de fa molts anys, per part de l’Estat espanyol, un dèficit fiscal immens, una manca de lleialtat institucional i un infrafinançament alarmant d’algunes polítiques. És una situació pública i notòria, però que any rere any segueix implacable i inamovible, independentment dels Governs a l’Estat i a Catalunya. Aquest fet frena molt intensament el gran potencial de creixement i generació de riquesa que tenim.

"Catalunya pateix des de fa molts anys, per part de l’Estat espanyol, un dèficit fiscal immens, una manca de lleialtat institucional i un infrafinançament alarmant"

Alhora, fa pocs dies coneixíem l’aprovació d’un nou decret llei per simplificar i unificar els tràmits burocràtics de les empreses amb l'administració pública. El projecte de llei consolida l'anomenada "finestreta única empresarial", i té previst beneficiar el 89% de companyies i autònoms de Catalunya, més de 500.000, que donen feina a més de 2,8 milions de persones, així com el 90% dels establiments, uns 625.000. La nova normativa permetrà estalviar 38 milions d'euros cada any a les empreses. A més, també es va anunciar la creació d’una “autopista administrativa” per tal de donar prioritat als projectes estratègics que comportin un alt valor afegit.

Independentment de la ideologia de cadascú, en general, els emprenedors valoren aquesta màxima: sempre és millor facilitar i promoure la riquesa del conjunt de la societat que destruir-la allà on es trobi. El millor: més pobres tots, però més iguals, és una fal·làcia que històricament ha portat a grans desastres humans i que en cap cas, ha fet una societat més justa, més robusta i amb més progrés. Ans el contrari, val més no repetir models fracassats.

Després de diversos anys estancats amb pressupostos de 2017 prorrogats, disposar de pressupostos per a l’any 2020 és, en principi, una molt bona notícia. L’acord incorpora la reforma del tram autonòmic de l’IRPF, la reforma de l’impost de successions i la creació de nous impostos ambientals. Unes reformes que han causat preocupació en el sector empresarial català, perquè bàsicament són increments de recaptació via pujada impositiva. Podem indicar dos grans problemes reiteratius de l’economia catalana: l’esmentat sagnant greuge espanyol i un sistema fiscal autonòmic que tendeix a un increment d’ingressos via increment de recaptació impositiva. Si les reformes anunciades fossin mesures substitutives del greuge de l’Estat estaríem davant d’un greu error.

"El Govern català té capacitat normativa només sobre al voltant del 15% dels ingressos"

Anem a pams. En primer lloc, cal dir que el Govern català té capacitat normativa només sobre al voltant del 15% dels ingressos. Per tant, qualsevol política fiscal del govern té un impacte global força reduït en la riquesa del país. A més, el nostre sistema de finançament ve condicionat per un sistema que ens discrimina sistemàticament: paguem gairebé un 20% més i rebem recursos per sota de la mitjana.

Patim per tant, els catalans i les catalanes, una situació anòmala, no comparable amb la que es produeix en cap altre país europeu. Els catalans, en conjunt, sumat i restat, som els qui més paguem a l’Estat. Per tant, la pregunta clau i la qüestió estructural a resoldre és la següent: si, a sobre del dèficit fiscal i de l’infrafinançament esmentat, incrementem els impostos als qui generen la part més gran de la nostra riquesa col·lectiva, com ens en sortirem? Cap a quin model de societat anem? És més important la generació de riquesa que permet redistribuir o la distribució de l’empobriment general?

Ens cal, per tant, lluitar en tres fronts en paral·lel. En primer lloc, reclamar i corregir el greuge de l’Estat espanyol, injust, insolidari i destructiu per a la nostra economia. En segon lloc, trobar a Catalunya un model fiscal innovador que permeti redistribuir de manera eficient la major riquesa generada. A tall d’exemple, la mesura proposada en l’acord anunciat d’incrementar el tipus marginal del tram de renda superior als 90.000 euros anuals, té un impacte pressupostari estimat de 31 milions d’euros de major recaptació i afecta 52.393 contribuents. El dèficit fiscal amb l’Estat és de més de 16.000 milions anuals. És a dir, que equival a 500 vegades la recaptació proposada en l’acord... Vaja, la xocolata del lloro. El problema rau en què la gallina dels ous sempre és la mateixa, i ja està escanyolida. Al final, la matarem i no tindrem ni gallina ni ous. En tercer lloc, cal promoure mesures legislatives que facilitin i impulsin la nostra activitat econòmica.

"Per impulsar el creixement, l’estalvi i la inversió és sempre preferible gravar el consum, després la renda i mai el patrimoni"

Per tal d’impulsar el creixement, l’estalvi i la inversió és sempre preferible gravar el consum, després la renda i mai el patrimoni. De fet, l’Estat espanyol, Catalunya inclosa, és l’únic membre de la Unió Europea que manté en vigor un impost sobre el patrimoni. Avui, cap país de la UE grava el patrimoni. Per alguna cosa serà, doncs fóra estrany que els 27 països s’equivoquessin. Els tributs sobre la riquesa mai han tingut gaire força recaptatòria, especialment en un món plenament globalitzat. El capital passa d’un país a un altre amb facilitat, movent-se cap a on no estigui penalitzat. La mà invisible d’Adam Smith funciona perfectament. A més, aquest gravamen sobre la riquesa genera grans distorsions dins de l’economia. Igualment, l’impost sobre successions també és un impost confiscatori, injust i desfasat, que penalitza l’estalvi.

A més impostos, més pèrdues irrecuperables d’eficiència. Hauríem de tendir a un sistema impositiu que penalitzes l’acumulació patrimonial que no generi rendibilitat i promocionés a la que sí genera rendibilitat i riquesa. Els impostos sobre la riquesa, o sobre les rendes de capital, no semblen mecanismes especialment útils per lluitar contra la desigualtat. Només tindria un cert sentit, en el cas que els diferencials interns de riquesa es reduïssin sense afectar el conjunt de la riquesa generada pel col·lectiu, però aquest no és el cas mai. Podem trobar milers d’exemples de casos a la inversa, és a dir d’un suposat increment fiscal a les rendes més altes amb un objectiu “bonista”, una posterior redistribució “més igualitària” i amb un resultat final molt negatiu pel conjunt de la societat. És a dir, que finalment tots els ciutadans surtin perdent.

"La clau de volta és com generem confiança per tal que els qui creen riquesa, que mai són els governs sinó els emprenedors, puguin fer-ho de la millor manera"

La clau de volta és com generem confiança per tal que els qui creen riquesa, que mai són els governs sinó els emprenedors, puguin fer-ho de la millor manera, generin ocupació i llocs de treball dignes, salaris justos i que la gent pugui viure bé de la seva feina. Si no l’encertem, si no transformem la societat i no innovem amb noves mesures pro activitat econòmica, en lloc de mesures desincentivadores de la mateixa, amb la crisi del sistema de pensions, el deute públic dels més grans d’Europa i la desacceleració econòmica prevista, estarem en una situació molt preocupant. I aquest cop la culpa no la tindrà, només, Espanya. La millor manera de garantir la societat del benestar, és a dir, poder destinar més recursos a la sanitat, l’ensenyament, la cultura i les polítiques socials és, sens dubte, incrementant la riquesa global del país.

Més informació
Catalunya suma un 38% més d'startups en tres anys
Rodalies, diners i gestió per atrapar Madrid
La companya de viatge fantasma de les infraestructures (i l'economia)
Avui et destaquem
El més llegit