Abans-d'ahir va ser investit canceller d’Alemanya el senyor Friederich Merz. El primer que farà serà viatjar a París, com és tradició. S’ha posat en marxa, doncs, el nou govern alemany de coalició entre la CDU-CSU (cristianodemòcrates) i l’SPD (socialdemòcrates). El que els alemanys anomenen el govern negre-roig. Alemanya és un país de governança racional. És a dir, que les coalicions no es fan a contracor, sinó que esdevenen una eina per governar quan l’electorat ho decideix a les urnes. O sigui, quan cap partit obté una majoria clara al Bundestag. Els partits que conformen la coalició duen a terme l’operació no pas per desgastar el soci de coalició, sinó com una acció professional, tècnica. Un repartiment de feines. És com si, per construir una casa, es decideix que una empresa proveirà l’estructura exterior i una altra farà la distribució interior. Seria d’estúpids que els objectius d’ambdues empreses fos que la casa s’enfonsés.
És interessant analitzar-ho, car a les nostres latituds no hi ha cultura de coalició. Hi sobra el partidisme i les grans expressions de voluntat de col·laboració. Tot fals. Xerrameca inflamada. Hi manca el patriotisme i, sobretot, hi manca la professionalitat i la vocació de servei públic. Qualsevol govern del món, sigui o no de coalició, ha de funcionar pel principi de solidaritat. És a dir, les accions d’un govern són solidàries entre els seus membres. Quan un ministre proposa una acció i aquesta és aprovada per reunió del consell, la decisió passa a ser de tots i cadascun dels membres. No val a excusar-se, per part de cap membre del govern -tampoc és un atenuant penal, arribat el cas-, dient que una determinada decisió fou una responsabilitat adoptada pel responsable d’un departament específic.
Una decisió d’un consell de govern és com si la decisió l’hagués presa cada membre individualment. Aquesta és la bona praxi. Que no s’aplica entre nosaltres. Així s’ha mal governat la Generalitat els darrers vint anys i escaig. Així es governa ara a Madrid també. Els governs formats sota aquesta manca de solidaritat, minen la democràcia i la confiança del governat que contempla els ministres com individus que pretenen ocupar una poltrona sense assumir responsabilitats col·lectives. No és així a Alemanya on els polítics tenen un currículum llarg pel que fa a coalicions de govern. Mirem com ha anat la formació del govern que ara s’estrena.
Qualsevol govern del món, sigui o no de coalició, ha de funcionar pel principi de solidaritat. És a dir, les accions d’un govern són solidàries entre els seus membres
D’entrada val a dir que les negociacions no han consistit a definir grans línies que, després, deixen uns serrells que cada part interpreta a la seva manera. No senyor. Les negociacions a Alemanya han durat 28 dies en què més de 300 persones -en general, experts en cada àrea de discussió- s’han tancat, sense xerrar amb la premsa, amb l’objectiu de redactar un document de 144 pàgines on es defineixen accions en detall a dur a terme. Accions que, i aquests és el punt important, són assumides per tots els membres com si fossin les pròpies. Cap ministeri és “propietat” d’un partit. El ministre al capdavant d'un partit -o, potser, independent-, però les accions que durà a terme són les acordades per ambdós partits. No significa una oportunitat perquè el partit corresponent desenvolupi el seu programa.
Els reptes de la nova Alemanya
Els dos partits ara col·ligats van definir, abans d’entrar en detall, els tres grans temes que posen Alemanya sota grans desafiaments: finances, migració i pensions.
Les mesures financeres han quedat eclipsades pel gir històric que el nou govern proposa: poder-se endeutar més enllà del que ara diu la llei fonamental alemanya. Això requerirà modificar la constitució. Però, per tal que aquesta esmena constitucional no acabi sent un nyap, es durà a terme una reforma fiscal complementària important que afecta la reducció d’alguns impostos i a l’increment d’altres. Tot, però, orientat a ajudar que les empreses tirin endavant millor que no pas ho han fet fins ara. Mesures que impacten a la comptabilitat per amortitzar inversions, hores extres dels treballadors -que no pagaran impostos-... En general, el que persegueix aquest paquet és que les empreses inverteixin i que hi hagi més diners disponibles per invertir. Probablement, amb la vista posada en l’emissió de deute públic que el ciutadà i les empreses hauran de poder adquirir.
S’aprofita per fer reformes que tota Europa haurà de dur a terme: reduir burocràcia. No estem davant de paraules vagues. Per exemple, el 2029 -quan el govern actual plegui- tots els ministeris federals hauran d’haver reduït la despesa un 10%, i reduït el nombre de funcionaris un 8%, també. Com que són pragmàtics, saben que no es pot simplificar la burocràcia si no retalles aquells que la creen. El funcionari, tots ho sabem, però es diu amb la boca petita, tendeix a la supervivència i a la procreació administrativa. Els alemanys són realistes: és impossible la reducció de la paperassa si no es retalla els que la generen.
Pel que fa a la migració, hi ha un canvi important. La realitat és que Alemanya, arran de l’admissió dels dos milions de sirians l’any 2017, ha passat a ser percebuda internacionalment com el paradís dels “papers per a tothom”. Molts altres països europeus també ho són -Espanya entre ells-, i aquest descontrol no agrada al ciutadà que acaba votant opcions extremistes. Alemanya continuarà atenent els refugiats com a cas especial humanitari, però la resta d’immigració passarà controls més severs.
Convé recordar que Alemanya és el principal receptor de sol·licituds d’asil de tots els que rep la Unió Europea (UE), i aquest és un lideratge que Alemanya vol abandonar
Alemanya, Europa, necessita la immigració, però es tracta de fer-ho bé. Es posa especial atenció a la política d’integració que mesurarà quan s’ha de naturalitzar l’individu que arriba al país. També s’estableixen països tercers on obtenir un visat serà més fàcil, ja que allí s’establiran procediments més professionals i àgils. Una mena de portes d’entrada validades. En general, però, es lliga la política d’immigració a allò que es determini amb els socis europeus perquè ningú vol carregar-se Schengen. Convé recordar que Alemanya és el principal receptor de sol·licituds d’asil de tots els que rep la Unió Europea (UE), i aquest és un lideratge que Alemanya vol abandonar.
Les pensions, el gran interrogant
Les pensions constitueixen un problema en l'àmbit europeu. A Espanya se li van posar objectius a canvi de rebre ajuts europeus (p. e. fons Next Generation Europe), per això s’ha afanyat a fer les lleis corresponents. Estan ben fetes i les xifres que es donen són realistes? Aquest és un tema que la Comissió Europea està estudiant per tal de continuar amb els ajuts, o no. França ha intentat legislar, també, i el tema ha estat dur. Recordem que la primera ministra, Élisabeth Borne, va colar la llei per via d’urgència constitucional i això li va costar el càrrec. Per tant, Alemanya, també, es troba que ha d’encarar ara aquesta reforma. De tota manera, no mira de tallar-ho en aquest moment, com ho ha fet França i, en bona part, Espanya. El sistema alemany és més complex, i també més robust. I és que el tema de la productivitat i l’aplicació intensiva de la intel·ligència artificial posa el mercat de treball davant d’incerteses que no havien tingut lloc mai.
En certa manera, es critica que no es proposin solucions. Però el nou govern ha intentat ajornar el discurs de les pensions fins que el futur demogràfic del país no estigui fixat. No queda clar quina serà la demanda d’immigració ni les necessitats del país. Mentrestant, en lloc d’allargar la vida laboral -com s’ha fet a França i a Espanya- s’ha optat per una solució, com a mínim, original i imaginativa. Es crearà un fons de pensions per a tots els nens i joves entre 6 i 18 anys que assisteixin a escola. L’estat hi posarà 10 euros mensuals, però poden ser complementats per la família, si ho vol. O sigui, es persegueixen dues coses: que es comenci a cotitzar abans -quan s’estudia- i que, de pas, els joves no abandonin la formació. No està malament.
Interessa que Alemanya ho faci bé. Sense l’eix francoalemany Europa va coixa. I a nosaltres, que vivim del que vessa, ens convé que tot vagi bé, és clar.