La guerra de l’Iran o, tal com algú ja l’anomena, la miniguerra mundial, ha impactat de ple en les bases de l’economia mundial. La destrucció d’infraestructures petrolieres i el bloqueig de l’estret d’Ormuz, una via clau en el proveïment mundial de combustibles, a més de les dificultats creixents per la navegació pel canal de Suez, ha impactat de ple amb el preu del gas i el petroli. El petroli Brent ha depassat els 100 dòlars per barril amb expectatives possibles de superar aquests preus en els pròxims dies. L’increment del cost de l’energia està condicionant seriosament l’economia global i afectant múltiples sectors productius. Entre ells, un dels sectors més afectats és el de l’alimentació.
Un vell refrany diu “que Déu ens doni aigua, sol i guerra a Sebastòpol”. Amb aquesta dita popular es vol representar la geopolítica dels cereals, assenyalant la relació directa en els preus del blat quant llunyans productors, Ucraïna en aquest cas, tenen males collites o dificultats per comercialitzar per un conflicte bèl·lic. Però l'Iran no és un gran productor de blat. No fa falta que produeixi blat. Produeix petroli, i els cereals en són un substitut.
Certament, la recerca d’alternatives als combustibles fòssils ha propiciat l’impuls incentivat de la producció d’agrocarburants, és a dir combustibles obtinguts a partir de plantes d’ús alimentari. Així, des de la crisi de preus de 2007 la corba de preus del petroli és quasi mimètica a la corba de preus dels cereals. No, principalment, pel mateix pes del petroli com a cost de producció dels conreus sinó per la crida que fa l’augment de preus del petroli a produir més agrocarburants, en detriment de l’oferta alimentària. En concret, el preu del blat al mercat de Xicago (CME Group) entre el març del 2025 i el del 2026 s’ha incrementat un 19,3%, un increment que s’ha produït quasi tot en les dues darreres setmanes.
Un altre vector del cost dels aliments en són els fertilitzants químics. Entre aquests fertilitzants n’ocupa un lloc clau la urea i altres fertilitzants nitrogenats. Per a la seva producció el gas natural n’és primera matèria. Concretament, La producció d'urea es basa principalment en el gas natural, que s’utilitza com a matèria primera principal per produir amoníac i diòxid de carboni. Es requereixen aproximadament 700 m3 de gas per produir una tona d'urea. L’increment disparat del gas afecta el cost i preu de la urea. Concretament, entre desembre i mitjans de març ha passat de 350 dòlars per tona a 601, un increment del 71,7%.
El sector agroalimentari català no en queda pas al marge d’aquestes tensions, ans al contrari. Catalunya té un baix grau d’autosuficiència alimentària, cosa que l’obliga a dependre de les importacions provinents del mercat global. És així que el nostre proveïment d’aliments està plenament inserit a l’economia global. Un factor que aporta un grau de risc per garantir unes cadenes de distribució segures, suficients i estables.
El conjunt de destorbs amb canvis imprevistos o, fins i tot difícils d’imaginar, afecten l’economia general amb caigudes a les borses, pujades de tipus d’interès, alta volatilitat dels preus i gran incertesa. L’IPC sofrirà a curt termini un sotrac alcista i el preu dels aliments en tindran un bon pessic d’aquesta pujada. A partir d’aquí, a més dels problemes econòmics que afectaran moltes empreses, s’hi afegirà el cost social que repercutirà sobretot en els entorns socials més vulnerables per l’augment del preu dels aliments que necessiten consumir.
Què fer davant d’aquest temporal de males notícies? En primer lloc, a curt termini, prendre una bona dosi de serenitat i seguir estretament les dades per obtenir les informacions que puguin facilitar les respostes. Les polítiques de suport que els governs implantaran haurien de discriminar positivament els sectors de la població i de l’economia amb major dificultat. En l’àmbit econòmic es tracta, sobretot, d’evitar fallides que puguin debilitar el teixit productiu. En l’àmbit social posar al front la solidaritat com a política imprescindible. I, en qualsevol cas, oposar-se en el possible a aquesta maleïda guerra.
L’IPC sofrirà a curt termini un sotrac alcista i el preu dels aliments en tindran un bon pessic d’aquesta pujada
Però les urgències conjunturals del moment no ens han d’evitar les línies de futur a desplegar amb els ulls mirant al llarg termini. Aquesta seriosa crisi ens ha d’estimular a avançar en tot d’objectius de transformació que incrementin la nostra resiliència en situacions com les que vivim.
Davant de la problemàtica generada per la guerra, cal avançar decididament en la millora del grau d’autosuficiència alimentària i, alhora, impulsar urgentment la transició energètica vers l'equivalent autosuficiència. Dos objectius que han de complementar-se i mai competir. Per això que seria una decisió necessària i responsable la prohibició d'instal·lar plaques solars de manera destructiva del conreu a àrees potencials de regadiu. Les àrees de regadiu (un 8% de la superfície catalana) són la base de la nostra suficiència alimentària i no fan cap falta per les necessitats de producció fotovoltaica.
Per amortir alguns dels aspectes problemàtics caldria reforçar la producció de biogàs a partir de les dejeccions i residus orgànics. Com a resultat d’aquesta opció s’obté energia renovable i fertilitzants orgànics nitrogenats. Quelcom que tancaria en cercle virtuós del cicle de la bioeconomia de la producció ramadera intensiva i producció càrnia amb beneficis de caràcter mediambiental i benestar comunitari. Així mateix, cal diversificar fonts de proveïment de recursos crítics i també impulsar el transport més sostenible i no dependent del petroli: transport públic i vehicle elèctric.
Finalment, contradient una opinió molt generalitzada, és un bon moment per donar valor a l'acord de Mercosur com a font de proveïments necessaris i reforç de la unitat necessària per fer front de manera intel·ligent a les erràtiques polítiques dels Estats Units i de Rússia.