L’expressió pixar-se de riure no és casual, moltes de les persones que pateixen incontinència urinària saben que riure molt pot acabar en una pèrdua involuntària d’orina, una situació que es pot reproduir fent exercici, esternudant, practicant sexe o aixecant pes.
El Dr. Jordi Cassadó, ginecòleg especialista en sòl pelvià d’Àptima Centre Clínic, explica que aquesta disfunció és molt habitual entre les dones: “Els escandinaus tenen estudis de prevalença segons els quals oscil·laria entre el 8 i el 30%, és a dir, més enllà dels 65 anys pot arribar gairebé al 30% i aquest percentatge en una població com la catalana vindria a ser aproximadament com omplir el Camp Nou 11 vegades”. I, segons l’expert, fins i tot pot ser que les xifres podrien estar infravalorades, ja que no tothom s’atreveix a comentar-ho i van convivint amb la patologia sense parlar-ne.
Cassadó: “Els escandinaus tenen estudis de prevalença segons els quals oscil·laria entre el 8 i el 30%, és a dir, més enllà dels 65 anys pot arribar gairebé al 30%"
Es tracta d’un problema higiènic, psíquic i social, perquè repercuteix directament en la qualitat de vida i genera inseguretat i complexos. Sovint, aquesta vergonya fa que les persones que pateixen aquesta patologia no la comparteixin amb el seu metge de confiança, i la manera de poder revertir aquesta situació és per descomptat posar-se en mans d’un especialista.
Tipologies, particularitats i afectacions diverses
Tal com detalla el Dr. Cassadó, hi ha bàsicament dos grans tipus d’incontinència: la d’esforç i la d’urgència. La primera es dona amb un cop de tos o un esforç i s’escapen unes gotes d’orina. En aquest cas el problema és de caràcter anatòmic, ja que la uretra -el conducte del final de la sortida de l’orina- es mou excessivament o no tanca bé. La incontinència d’urgència es dona de cop i volta i la persona en qüestió té una necessitat imperiosa d’anar a orinar. “Aquest tipus és més limitant, ja que desconeixes en quin moment passarà”, assegura.
Hi ha dos grans tipus d’incontinència: la d’esforç i la d’urgència
Les conseqüències que es deriven d’aquesta circumstància són múltiples. En l'àmbit físic la humitat pròpia de la incontinència implica molta més freqüència de patir vulvitis o infeccions d’orina. “Però el gran problema és psicològic, és a dir, la vergonya que això em passarà en un moment que no vull que em passi, especialment en els casos d’incontinència d’urgència”, exposa l’expert. En aquest sentit, explica que hi ha dones que per fer un trajecte tenen controlats prèviament tots els lavabos que trobaran i en el cas de la d’esforç també hi ha dones que es resignen -per exemple, deixen d’anar a córrer- per evitar que se les hi escapi l’orina a conseqüència de l’impacte. “Probablement, la solució no és l’evitació, sinó optar per intentar millorar la qualitat de vida perquè certament hi ha alternatives per fer-ho”, recomana l’especialista d’Àptima Centre Clínic.
Factors de risc
El fet de ser dona, l’edat, el procés de l’embaràs i el part i l’obesitat són els factors de risc més determinants a l’hora de patir incontinència urinària. Tal com explica el Dr. Cassadó, les dones en tenir una uretra més curta ja les posa en més situació de risc. Pel que fa a l’edat, a mesura que ens fem grans les opcions de patir-la també incrementen, però en aquests dos factors no s’hi pot incidir. “El mateix passa en el cas de l’embaràs i el part, moments en els quals es donen una sèrie de canvis anatòmics que tenen les seves repercussions en el sòl pelvià i també resulta difícil evitar-los. En canvi, l’obesitat és un altre dels factors de risc en què sí que hi podem incidir”, constata l’expert, alhora que reconeix que el component genètic també té a veure amb la incontinència i assegura que aquesta càrrega genètica tampoc es pot evitar.
Què és el sòl pelvià i com cuidar-lo?
“És la part més baixa de la pelvis, la que rep més pressió, i està format per una part òssia i una muscular -l’anomenat elevador de l’anus- que evita que ens caiguin les vísceres a terra”, explica el Dr. Cassadó. En termes anatòmics, la dona té una peculiaritat: aquesta part de l’elevador queda entreobert per facilitar el coit i el canal del part i quan surt el nadó aquesta musculatura s’estira prop de 15 vegades la seva longitud i, per tant, l’impacte és molt important i a vegades en determinades dones hi ha seqüeles.
El Dr. Cassadó exposa que per tal d’evitar futurs episodis d’incontinència és convenient seguir una sèrie de consells: realitzar exercicis de reforç del sòl pelvià, evitar l’obesitat amb una dieta equilibrada i exercici físic i marcar un horari miccional aproximat per evitar que la bufeta -sostinguda també per la musculatura del sòl pelvià- pateixi més del compte.
Proves i tractaments al servei de la qualitat de vida de les dones
Per tal de fer un diagnòstic el màxim d’acurat possible, mitjançant una entrevista ja s’obté molta informació, comenta l’especialista d’Àptima: “Certament, la part clínica ja ens proporciona moltes pistes, però s’ha de completar amb una exploració, ja que aquesta patologia a vegades va lligada amb el prolapse -té lloc quan els lligaments que suporten l’úter es tornen tan dèbils que aquest ja no se sosté i es desprèn- o a incontinència anal i, per tant, convé mirar-ho molt bé”. En determinades circumstàncies també es poden demanar de complementàries com l’ecografia o la urodinàmia.
En referència als tractaments, la primera línia és la rehabilitació del sòl pelvià, tant si la incontinència és d’esforç com d’urgència, tot i que també és recomanable perdre pes i prescindir de substàncies irritants, com el cas de la cafeïna. “Treballar diàriament la musculatura és molt convenient, amb deu minuts és suficient i si la rehabilitació no acaba de funcionar disposem de la cirurgia mitjançant la qual col·loquem una cinta per sota la uretra que -en la incontinència d’esforç- limita la seva mobilitat i ajuda a tancar millor. En la d’urgència no hi ha incidència en l'àmbit anatòmic, és un problema funcional que cal abordar amb fàrmacs”, conclou el Dr. Cassadó.
Malgrat tractar-se d’una patologia força estesa, el Dr. Cassadó es mostra optimista: “En bona part dels casos la incontinència urinària es pot curar i en la resta normalment es pot convertir en menys limitant; quan hi ha molta patologia associada resulta més difícil, però, així i tot, sempre es poden fer coses per millorar”.