La detecció d’un petit bony al pit va lligada a la possibilitat de patir un càncer de mama. La mamografia i la biòpsia en confirmen el diagnòstic i en aquell moment s’activen totes les alarmes. Els dubtes, el neguit i la por s’apoderen de la dona, però afortunadament els metges saben com abordar-ho: una de cada vuit dones del nostre país presenta un càncer de mama i l’esmentada prevalença -força elevada- fa que oncòlegs, ginecòlegs, cirurgians i radiòlegs s’hi hagin bolcat per tal de fer-hi front.
Certament és una xifra molt alta. Però també ho és la del nombre de dones que es curen: els darrers 30 anys, la mortalitat per aquest tipus de càncer ha disminuït significativament gràcies a la detecció precoç i els avenços en els tractaments. Tot i això, la curació implicarà transitar per un procés força llarg i no exempt d’efectes secundaris. “La fase aguda del tractament dura entre 9 i 12 mesos i després s’inicien els controls o el seguiment”, assegura el doctor Israel Barco, ginecòleg especialista en càncer de mama d’Àptima Centre Clínic MútuaTerrassa.
Exploració manual i radiològica, la combinació idònia per a un diagnòstic complet
L’expert explica que un motiu de consulta freqüent és que les pacients acudeixin a la consulta per un nòdul detectat mitjançant l’autopalpació. Un perfil de pacient pot ser el d’una dona d'entre 40 i 50 anys i generalment sana. “El dolor a la mama gairebé sempre es tradueix en malalties de caràcter benigne, influències de tipus hormonal, en resposta a tractaments o dolors de caràcter músculo-esquelètics”, comenta Barco. Pel que fa al diagnòstic, el doctor explica que la manera més pràctica i ràpida és combinar l’autoexploració manual amb una exploració radiològica i, si cal, la confirmació mitjançant una biòpsia.
“A l’autopalpació sovint no se li dóna la importància que té i cal posar-hi més atenció. Moltes de les noies joves que diagnostiquem amb càncer de mama -especialment per sota dels 50 anys- el tumor se l’han trobat elles i moltes vegades amb una mida prou petita perquè, fins i tot, als metges ens costi trobar-lo”, explica l’especialista. En aquest sentit, afegeix que moltes vegades elles diuen “jo això no ho tenia” i concreta que “una persona que està habituada a explorar-se el pit és capaç d’apreciar petites diferències que a vegades solen acabar en un diagnòstic més precoç gràcies a l’hàbit de l’autoexploració”. Pel que fa a l’exploració radiològica, es tracta d’una prova que acompanya a la informació que els professionals obtenen mitjançant l’exploració física. Les mamografies de cribratge poblacional dels 50-69 anys han permès diagnosticar lesions en fase preclínica (abans que es palpi el nòdul) i han contribuït de manera molt important a la curació d’aquesta malaltia.
Pel que fa als factors de risc, cal esmentar sens dubte el gènere. “El fet de ser dona ja implica estar influenciada per l’estatus continu hormonal dels cicles menstruals. L’edat també és molt important en qualsevol tipus de càncer perquè es tradueix en un envelliment cel·lular i dels mecanismes de reparació”, detalla el doctor Barco. No obstant això, hi ha altres factors que també poden tenir-hi relació. “La història menstrual, la primera regla en edats precoces, l’última regla en edats més tardanes, la presa de tractament hormonal substitutiu, l’obesitat en la postmenopausa, és a dir, tota una sèrie de factors que se sumen i n’augmenten el risc”, assegura l’expert.
La genètica familiar, menys rellevant del que sembla
A la fotografia general del càncer de mama, hi ha una idea generalitzada de què té un fort caràcter hereditari i certament no és així, tal com explica el doctor Barco: “El 75% dels casos del càncer de mama són presentacions noves i espontànies que no compten amb cap antecedent a la família; hi ha entre un 5 i un 10% dels càncers de mama que sí que tenen una base clarament hereditària. En aquests casos, hi ha nombrosos antecedents a la família i es detecten mutacions genètiques estudiant els gens”. El 15% restant està a mig camí entre un i l’altre -és el que s’anomena agregació familiar- i en aquests casos, hi ha antecedents familiars, però l’estudi genètic no detecta cap mutació.
Tractaments diferencials i complementaris
En referència als tractaments existents, el doctor Barco assenyala que hi ha tumors que són especialment sensibles a la quimioteràpia. “En aquests casos fer una quimioteràpia neoadjuvant pot ajudar al fet que es redueixi el tumor i permet dur a terme una cirurgia més conservadora i menys agressiva i, en conseqüència, amb menys seqüeles posteriors”, manifesta. Certament, la quimioteràpia és un tractament força agressiu però fonamental i molt beneficiós, sobretot en els tumors de tipus HER2+ i els que són receptors tumorals negatius. “En els càncers que presenten receptors hormonals positius i no tenen HER2, de vegades es pot obviar la quimioteràpia. Aquests tumors utilitzen preferentment la via hormonal per a créixer, i bloquejant aquesta via amb fàrmacs específics és suficient, després del tractament local”, conclou Barco.
Darrerament, s’ha parlat de tractaments molt prometedors com el trastuzumab-deruxtecan, un anticòs monoclonal similar als anticossos que produeix l’organisme de forma natural per protegir-se de les infeccions per virus i bacteris. “No és una medicació nova, de fet el trastuzumab es va descobrir a finals de la dècada dels 90 i va ser un canvi de paradigma en els tractaments que expressaven HER2; el fet que ara se’n parli més és perquè s’ha afegit un segon fàrmac associat que n’augmenta l’eficàcia”, assenyala l’especialista d’Àptima Centre Clínic.
Pel que fa a possibles recaigudes, el doctor Barco explica que certament la possibilitat hi és, però que per aquest motiu es fan tots els tractaments posteriors, justament per a reduir aquest risc. “Jo no computaria el tractament sencer com un periple de diversos anys. Diria que entre 9 i 12 mesos la dona està en la fase aguda del tractament i després passa als controls i la convivència amb el tractament antihormonal; els efectes secundaris varien molt en funció dels fàrmacs emprats, però també són variables segons cada pacient. Hi ha pacients que durant la quimioteràpia s’han trobat prou bé i han desitjat treballar i d’altres que no”, sosté.
Més investigació, més proximitat a la cura contra el càncer
“D’alguns tipus de tumor, i especialment si són petits, ja n’aconseguim la curació; hi ha molts esforços clínics i d’investigació en curs dedicats a les possibles recidives”, assegura el doctor Barco. En aquest sentit, cada cop hi ha més coneixement respecte a les vies que utilitza el tumor per créixer o fer-se resistent i tornar a sortir més endavant. “Crec que en un impàs de 15 o 20 anys la investigació estarà molt avançada; la medicina de precisió és molt prometedora”, conclou.
Els homes també poden tenir càncer de mama
Un 1% dels càncers de mama es diagnostiquen en homes. “És poc freqüent però en veiem. Solen diagnosticar-se en fases més tardanes i amb major afectació ganglionar precisament pel fet que és un tipus de càncer que en el gènere masculí no s’hi compta tant”, assegura Barco.
Actitud preventiva i positiva
Certament hi ha pocs factors modificables a l’hora de patir un càncer de mama, però en tots aquells sobre els que podem incidir és aconsellable fer-ho. “Apostar per una dieta saludable -la mediterrània- practicar l’exercici físic de forma regular així com evitar l’alcohol i el tabac són aspectes que depenen estrictament de nosaltres i que poden ajudar molt a reduir les possibilitats de tenir un càncer de mama o a disminuir les recidives”, puntualitza l’expert i anima a les pacients a ser optimistes. “Cal pensar que les expectatives de curació són molt altes, els tractaments són molt efectius, cada cop menys tòxics i més específics per cada pacient”, constata.