El passat 12 de juliol l'exconseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola, va ser proclamat president de la Junta directiva del Cercle d’Economia amb el suport del 70,8% dels vots. La seva contrincant - primera dona en aspirar a presidir-lo - havia estat Rosa Cañadas, que en va aconseguir un 27,2%. Va haver-hi 11 vots en blanc i 11 nuls. D’aquesta manera finalitzava una campanya electoral inèdita i intensa, que alguns prohoms de l'entitat s’haurien volgut estalviar per evitar una hipotètica divisió entre vencedors i vençuts que finalment no s’ha produït, malgrat l'inevitable persistència d’una certa remor de fons.
Es tractava de la primera contesa electoral celebrada amb candidatures enfrontades en una entitat fundada l’any 1958 pels prohoms europeistes Joan Mas Cantí, Carles Ferrer Salat, Carles Güell de Sentmenat i Artur Suqué, entre d’altres. Una entitat en la qual era costum que el president entrant fos proposat i triat per consens de la Junta sortint d'entre els seus membres o exmembres. L'elecció d’en Guardiola va ser refrendada per 985 socis, equivalents al 76,1% d’un cens electoral de 1.200 membres amb dret a vot i un nombre total de 1.300 afiliats.
Onze anys enrere, 2011, el candidat “in pectore” a dirigir l'entitat havia estat un altre home del Sabadell, el seu president Josep Oliu, que havia estat vicepresident de l'anterior junta directiva liderada per Salvador Alemany. Però la crisi econòmica i la major exigència de dedicació professional que comportava va fer decaure aquella possibilitat, primer en favor del president d’Agbar, Angel Simon, i després d’en Josep Piqué, ex ministre del govern Aznar, que, aconsellat per Carles Güell i enfrontat, com a president del PP català, amb Ángel Acebes, havia deixat la política activa per concentra-se en la presidència de Vueling… i del Cercle.
Com a candidat al Cercle, Guardiola va confegir una llista paritària, va anunciar la seva intenció de feminitzar i rejovenir la institució
Piqué només n’havia estat president un any, entre 1995 i 1996, abans de fer-se càrrec de la cartera d’Indústria i Energia del primer govern del PP. Va ser, doncs, l'any 2011 quan va completar el seu mandat de tres anys amb un nou període fins el 2013. De fet, hi havia un precedent amb en Vicenç Oller que havia deixat la presidència del Cercle l’any 1980 per fer-se’n càrrec del departament d’Indústria del primer govern Pujol i havia completat el seu primer mandat de tres anys amb un nou període de dos anys, entre 1987 i 1989. Són els dos únics casos en 64 anys d'història en que no s'havia complert estrictament amb el sistema habitual de successió a la presidència, tot i que sempre s'havia fet amb el parer favorable de les juntes sortints, el comité d’ex presidents i el nogensmenys decisiu suport dels ex secretaris generals de l'entitat.
Un home de la casa
Guardiola era un candidat “natural”, membre de l'anterior Junta, que comptava amb el suport de la majoria dels líders d'opinió interna del l'entitat. Rosa Cañadas, la seva cordial contrincant, és nascuda al Marroc, presidenta de Trea Capital Partners i de la Fundació Tanja i esposa d’en Carles Tusquets, antic president del Cercle, candidat recent a la presidencia de la Cambra de Comerç de Barcelona i expresident de la junta gestora i de la junta econòmica del Futbol Club Barcelona. Una responsabilitat que l'abril de 2021 va recaure, justament, en Jaume Guardiola.
Com a candidat al Cercle, Guardiola va confegir una llista paritària, va anunciar la seva intenció de feminitzar i rejovenir la institució i, contra les intencions expressades per Cañadas, va insistir en mantenir la seu de les Jornades anuals a Barcelona, on el seu predecessor Javier Faus les havia traslladat des de Sitges en un parell de exitoses edicions anteriors. Els seus opositors, poc nombrosos però rellevants, ho eren més de l’estil presidencialista atribuït al president sortint, Javier Faus, un dels seus discrets patrocinadors, que no pas d’en Guardiola, més avesat a compartir col·lectivament les seves decisions i projectes.
Sortosament, el Cercle disposa de prou recursos emocionals per metabolitzar les seves diferències internes
Al grup cañadista hi militaven exdirigents destacats, com en Jordi Alberich, exsecretari general del Cercle i actual coordinador de l’Institut d'Estudis Estratègics de Foment del Treball, o el professor i antic president Anton Costas, però no d’altres expresidents força influents com Salvador Alemany o Pedro Fontana, amic d'en Guardiola però també d’en Tusquets, i actual president de la Fundació Cercle d’Economia, per qui la situació podria haver estat una mica incómoda.
Sortosament, el Cercle disposa de prou recursos emocionals per metabolitzar les seves diferències internes, però cal recordar que Fontana havia estat cap jeràrquic d’en Guardiola a Banca Catalana, i que anys més tard Guardiola va proposar Fontana com a conseller del Banc Sabadell. Una antiga relació amical semblant a la que en Jaume manté amb Artur Mas, company juvenil d’estiueig a Vilassar, d’on procedeixen els seus avis respectius, que algunes ments malintencionades haurien volgut fer servir per penjar-li una etiqueta política que no li correspon.
Una llarga trajectòria al món financer
Guardiola és un alt executiu de 65 anys, llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i en Empresarials i MBA per Esade. Va ser conseller delegat del Banc Sabadell entre 2007 i 2020, com a colofó d’una llarga trajectòria al sector financer iniciada a la delegació barcelonina del Banco de Bilbao, passant per la subdirecció i direcció general de la Banca Catalana postpujolista un cop integrada al grup Bilbao Vizcaya. Un cop incorporada Argentaria al grup, va ser destinat a dirigir BBVA Puerto Rico, abans d’anar-se’n a l’Argentina a dirigir BBVA Banco Francés, on va haver de negociar durament amb el llavors ministre d'economia del govern Menem, el totpoderós Domingo Cavallo. El periple americà va acabar fent-se càrrec de BBVA Bancomer, la sucursal mexicana del banc, que va deixar convertida en la primera entitat financera del país, amb 2.000 milions d’euros de benefici i una plantilla de 60.000 treballadors sota la seva responsabilitat.
El barceloní Guardiola, va sentir la necessitat de tornar a casa, on ell i Adolf Todó van sonar com a possibles directors generals de la Caixa
Un cop retornat a la península i resident a Madrid com a director general del BBVA per Espanya i Portugal, el barceloní Guardiola, va sentir la necessitat de tornar a casa, on ell i Adolf Todó van sonar com a possibles directors generals de la Caixa, una responsabilitat que finalment va recaure en Juan Maria Nin, que només s'hi va estar quatre anys. Guardiola,en canvi, va ser fitxat pel Sabadell, on ha estat conseller delegat durant 13 anys.
El tàndem perfecte i "l'altre Guardiola"
Guardiola va fer un tàndem quasi perfecte amb Oliu i tots els analistes consultats coincideixen en atribuir-li el mèrit d’haver convertir un bon banc d’empreses i concentració regional com era el Sabadell, en una banca universal, a més d'haver aconseguit l'adquisició de la Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM), amb seu social a Alacant, la Caixa Penedès i el Banco Guipuzcoano.
Els que coneixen de més a prop comparteixen l’opinió que en Guardiola és un tipus elegant i bona persona, que sap escoltar i fer equip i que molt rarament perd la calma. Curós de la imatge, un dels seus millors encerts va ser identificar els valors del banc amb els del llavors entrenador del Barça, Josep Guardiola, amb qui no l’uneix cap relació coneguda de parentiu. Van ser dos dels seus directius principals els que un divendres al matí li van anunciar que tenien emparaulada una col·laboració d’imatge amb en Pep Guardiola. En Jaume, barcelonista de soca rel i soci número 4.378, és fill del soci número 16 i nét de qui va ser número 13 del Futbol Club Barcelona. Entre 1920 i 1960, recorda, sempre hi havia hagut algun membre de la família Guardiola a la Junta directiva del Barça.
Els dos Guardiola van coincidir en la projecció d’un missatge en blanc i negre, auster i basat en les virtuts del treball, la constància, la perseverança, la confiança i l’estratègia
Però la sospita que la imatge del barcelonista Pep Guardiola podria tenir conseqüències negatives a la resta de l'estat espanyol, fonamentada en els anticossos que solia provocar-hi la figura d'en Lionel Messi, el va fer dubtar durant tot un cap de setmana. Aprovada finalment la proposta, els dos Guardiola van coincidir en la projecció d’un missatge en blanc i negre, auster i basat en les virtuts del treball, la constància, la perseverança, la confiança i l’estratègia, que es van materialitzar tant en uns molt ben estudiats espots de televisió, com en una campanya d’opis al carrer, que al passeig de la Castellana de Madrid va ser particularment intensa, fins el punt d’envoltar l’estadi del Bernabeu.
Superada la prova de foc sense cap incident, la campanya va tenir una durada de tres anys (cal dir que eren previs al procés), enmig d'un respecte generalitzat que incloïa fins i tot als hooligans del gran rival esportiu.
Cal recordar que el dia 31 d’agost de 2008 Pep Guardiola havia perdut a Sòria el seu primer partit de la temporada contra el Numancia, al mític camp de Los Pajaritos. I poc després, el 13 de setembre, havia empatat a un gol amb el Racing de Santander al Camp Nou. Un inici decebedor, malgrat els elogis de l’entrenador al joc del seu equip, on hi jugaven figures com ara Valdés, Messi, Xavi, Alves, Puyol, Busquets o Iniesta. Superat finalment aquell tràngol, el Barça d'en Pep Guardiola va guanyar 14 títols en quatre temporades (tres Lligues, dues Champions, dues Copes del Rei, tres supercopes d'Espanya, dues supercopes d’Europa i dos mundials de Clubs) i l’altre Guardiola, en Jaume, i sobretot els seus dos directius, van poder respirar tranquils.
Ser o no ser: tenir un banc o no tenir-ne
Però al món de la banca la tranquil·litat no sol ser la norma. Un dels moments més delicats de la singladura d’en Jaume Guardiola al Sabadell va ser el dia 5 d’octubre de 2017 quan el seu consell d'administració va decidir el canvi de seu a Alacant, tot i que mantenint els serveis centrals a Barcelona. “La sortida de fons públics, privats i particulars era imparable des de feia dies”, explica un dels testimonis directes d’aquella època. Una situació ja viscuda a l’Argentina, tot i que per causes ben diferents, que sortosament no va acabar en “corralito”.
En aquella tesitura, i obligats a mantenir-se sota el marc regulador del Banc Central Europeu, els analistes van considerar que només hi havia dues opcions: o córrer un risc pràcticament inassumible, o traslladar la seu social fora de Catalunya, mantenint-ne el control des de Barcelona. I la veritat és que aquest missatge subtilment projectat sobre els principals dirigents polítics del moment devia calar, atès que no es va produir cap manifestació rellevant de protesta davant les oficines centrals del banc, que malgrat tot segueixen estant a Catalunya.
Els analistes van considerar que només hi havia dues opcions: o córrer un risc pràcticament inassumible, o traslladar la seu social fora de Catalunya, mantenint-ne el control des de Barcelona
Enfrontat ara a l’etapa de la vida que els antropòlegs consideren més productiva, Guardiola es disposa a aplicar al Cercle i a la Fundació ESADE els millors coneixements adquirits a la seva llarga trajectòria professional. Per a ell, ESADE és “una magnífica barreja de l'esperit emprenedor del seu professorat i els valors humanístics dels Jesuïtes”. Amb aquest capital acumulat, subratlla, l’escola de negocis compta actualment amb més de 1.800 alumnes, dels quals dues terceres parts són estrangers, i d’aquests, un 60%, europeus. Un èxit atribuible, segons explica, tant a la qualitat i suport del seu Patronat i del seu professorat, com a l'autonomia amb que es governa la institució.
La quadratura del Cercle
L'altre gran projecte és el Cercle. Una institució robusta i delicada alhora, on la utilització dels punts i comes és més important que no pas en altres llocs i que carrega amb la missió històrica de crear i projectar opinió pública … després de fer quadrar i haver-ne consensuat internament els punts principals. I és justament aquest idea de consens la que sembla guiar el seu projecte. Guardiola ha declarat recentment a La Vanguardia el seu convenciment que, a la pràctica, "tampoc hi ha tanta diferència entre constitucionalistes i independentistes: els primers admeten que l'statu quo de Catalunya no és correcte, que hi ha un dèficit d'infraestructures molt preocupant i que el model de finançament no funciona i s’hauria de canviar. I entre els independentistes, creix la sensació que cal posar-se a treballar i no estar tot el dia concentrats en l'eix nacional”.
Un dels pitjors “drames” que afecta la nostra economia és la desesperant lentitud de la burocràcia administrativa
Des d’aquest punt de vista, Guardiola assegura que la interlocució del Cercle amb els poders polítics catalans s'ha recuperat després dels anys més durs del procés, que ell va viure dramàticament des de les seves responsabilitats al Banc Sabadell. Ajudar a redreçar el país, en el mateix sentit que Vicens Vives, l'inspirador històric del Cercle, demanava als anys cinquanta del segle passat, seria una mica el seu mot d'ordre del moment. De fet, convertir el Cercle en un cercle virtuós.
Partidari d’una taula de negociació de partits catalans i preocupat per l'onada de populisme que afecta les democràcies de referència en països propers, creu que un dels pitjors “drames” que afecta la nostra economia és la desesperant lentitud de la burocràcia administrativa i que una de les millors fortaleses del sistema empresarial català és l'aparició d'una nova economia digital, el potent sorgiment de les ciències de la salut i l‘existència d'una ecosistema acadèmic molt competitiu integrat per bones universitats, bones escoles de negocis i bons centres d'excel·lència de recerca, que són l'autèntica esperança del país.
En resum, un país en Cercle, en el que tothom hi hauria de poder dir la seva.