Dies de vi i de roses per a la banca. Bankinter, Sabadell i Unicaja han encetat la presentació de resultats per al conjunt de l'exercici de 2022. BBVA, Santander i Caixabank, per aquest ordre, està previst que ho facin aquesta mateixa setmana. Ara que es rendeixen comptes públicament cada tres mesos, el tancament del conjunt de l'any no presenta ja gaires sorpreses i va confirmant-se la important millora de resultats de totes les grans entitats. En xifres absolutes, alguns són més modestos que els altres perquè vénen de complexos processos d'ajustament -Sabadell- o de fusió -Unicaja amb Liberbank i Caixabank amb Bankia. En total, hi ha analistes que estimen que el benefici de la gran banca creixerà un 23% respecte a l'any anterior i assolirà els 20.000 milions d'euros. Les estimacions del Banc d'Espanya, però, són encara més favorables i calcula que el conjunt de les empreses financeres han augmentat els guanys d'un 31% durant 2022, xifra un 50% superior al de les empreses no financeres, que estima en un 21%.
La setmana passada tothom s'exclamava positivament del creixement de l'economia espanyola d'un 5,5% en el darrer exercici. Però recordem que el poder adquisitiu dels treballadors ha minvat de mitjana més de cinc punts durant aquest mateix període. Hi ha una correlació inversa entre la primera i l'última variable: l'elevada inflació perjudica especialment el poder adquisitiu dels treballadors i l'augment dels tipus d'interès emprès per combatre-la afavoreix els beneficis bancaris. Són comparacions i relacions sempre més complexes i matisables, però les xifres són prou extremes per no fer mal als ulls.
La inflació perjudica als treballadors i l’augment dels tipus d’interès per combatre-la, engreixa la banca
La banca espanyola no és una excepció dins el sistema financer europeu, en què malgrat les nuvolades que venen d'Ucraïna, els resultats trimestrals coneguts fins ara apunten el mateix tipus de comportament expansiu de la banca. I és que l'alça dels tipus d'interès -el vi de la pel·lícula de Blake Edwards i Jack Lemmon- els alimenta, els dopa.
Ben diferent és la situació de la banca nord-americana on, malgrat un augment dels tipus d'interès encara més intens i més ràpid que a Europa, el benefici dels sis grans bancs queia d'un 23% durant el tercer trimestre. Uns resultats derivats de l'augment de les previsions per afrontar les magres expectatives previstes i per la caiguda de processos d'adquisició, sortida a borsa i de fusió que condiciona el negoci dels bancs d'inversió. Alguna cosa ens hauríem de replantejar a Europa quan el comportament de la banca està tan condicionat a la política de preu del diner del BCE i de la resta de bancs centrals -Anglaterra, Suïssa...-, fins al punt que pot evolucionar en sentit contrari al que ho fa l'economia. En canvi, als Estats Units, una implicació més directa de la banca en l'economia real tendeix a fer-la anar també en el mateix sentit: si les coses van bé per a l'economia, van bé per a la banca. I a l'inrevés.
I és que cal recordar que, malgrat els bons resultats conjunturals de l'economia espanyola, es tracta de l'únic soci europeu que no ha assolit encara els nivells de PIB anteriors a la pandèmia, en bona part a causa de la recuperació més tardana del turisme. A Europa, on la recuperació ha estat més ràpida, el PIB creixia al 2,5% anual al tercer trimestre del 2022 i els nostres principals socis comercials, França i Alemanya, ho feien a l'1,0 i a l'1,3%, respectivament. Als Estats Units, el PIB ha crescut durant el 2022 un moderat 2,1%, força inferior, però al 5.9% de l'any anterior. Arreu, però, el darrer trimestre del 2022 marca una tendència a l'estancament.
Els impostos especials sobre la banca deixen de ser tabú
Els impostos especials -i de caràcter temporal- sobre la banca ja es van estendre a Europa a partir de la crisi financera de fa quinze anys, amb l'objectiu de recuperar almenys una part de les ajudes públiques que tots els governs van haver de canalitzar cap a la banca perquè els respectius sistemes financers no s'enfonsessin. Hongria va obrir la veda el 2010, seguida de Bèlgica, Àustria, Portugal i França. Tots ho van fer sota diferents paràmetres i variables, però el veí ibèric, últimament redescobert per Espanya, va implementar el nou impost a partir dels beneficis, que és el més semblant a la fórmula espanyola: un gravamen del 4,8% sobre el volum total d'interessos i comissions per als bancs que facturin més de 800 milions d'euros per aquest concepte.
De fet, després de la crisi financera, països com Hongria i Bèlgica han tornat a establir noves càrregues fiscals sobre la banca aquest mateix 2022. Segurament d'aquí plora la criatura: la por del sector que això dels impostos temporals esdevingui una norma no escrita quan vagin maldades. Ara també s'hi ha afegit Suècia i el Regne Unit ha augmentat el gravamen del passiu a curt i mitjà termini i ha establert un recàrrec sobre l'impost de societats. A França no han tornat a establir cap impost especial, però la banca s'ha compromès a no apujar les comissions més d'un 2%, en un exemple de d'autocontenció i de concertació publicoprivada. Una cultura que ja estaria bé que aquí fos més estesa.
Tanmateix, sembla que hi haurà brega. Bankinter ja va anunciar que recorrerà davant els tribunals l'impost al dia següent de pagar-ne l'import. Veurem què fan els altres. De moment el Sabadell diu que la seva rendibilitat baixarà des del 10% actual en més d'un punt a causa de l'impost. No sembla que sigui gaire greu.
Finançar la lluita contra la inflació
No cal estendre'ns sobre el diferent tipus de reaccions que han tingut les autoritats econòmiques davant la crisi financera del 2008, a pandèmia i la invasió russa d'Ucraïna. Tots els països europeus han acabat anant -fins i tot el Regne Unit- en la mateixa direcció: mesures més o menys efectives per frenar l'alça dels preus més sensibles que evitessin accelerar l'espiral inflació-salaris-costos empresarials-inflació i ajudes selectives i sempre difícils de materialitzar de forma justa per als sectors més desfavorits de la població. I per finançar-ho, per no tibar més del compte el dèficit i l'endeutament públics, ingressos extraordinaris que provenen bàsicament de tres col·lectiu: banca, empreses energètiques i grans fortunes. Això sense comptar amb els ingressos extraordinaris -a casa nostra, IVA i IRPF sobretot, però també societats, hidrocarburs i cotitzacions socials- que l'augment de la inflació genera per a les arques estatals. Recordem que l'augment de recaptació tributària a Espanya ha estat aquest fins al novembre 17,5%, tres punts i mig per damunt de la suma del creixement del PIB i de la inflació. Tot això malgrat les subvencions o rebaixes fiscals en les benzines, l'electricitat i, només a partir de novembre, del gas.
El dopatge del preu del diner
Els diners barats durant més d'una dècada van dopar l'economia i van afavorir l'especulació, així com a empreses i startups que no guanyaven diners, però que sobrevivien a base de captar capital assedegat de rendibilitats més altes. Ara correm el risc que els tipus d'interès elevats emborratxin el sistema financer europeu, aquesta vegada a costa de la majoria de la població. Bé està, doncs, que mentrestant els governs i les autoritats comunitàries assagin fórmules perquè la borratxera dels uns no ens perjudiqui massa tota la resta.
«Els dies de vi i roses riuen i fugen com un nen que corre en un prat cap a una porta que es tanca», cantava Frank Sinatra. Doncs això.