No fa gaires dies recordàvem que un dels grans deures pendents del «govern més progressista de la història» era la reforma fiscal. Però, de cop, assistim a un dels nous malabarismes de Pedro Sánchez i, la setmana passada, ens vam trobar amb una bateria de mesures fiscals per, suposadament, fer més passable l'impacte d'una inflació desbocada.
Els barons del PP amb poder autonòmic havien aixecat la veda amb l'assumpció de la doctrina Ayuso de bonificar o rebaixar substancialment l'import sobre el patrimoni. Per atreure grans fortunes, diuen, i de passada temptar els catalans que encara no han traslladat el domicili fiscal a Madrid. Si primer van ser les grans empreses les empeses a abandonar Catalunya -si més no, les seves seus socials- ara es tractava de captar els patrimonis més elevats.
Madrid ja concentra dos terços de les grans fortunes estimulades per les rebaixes fiscals
De fet, Madrid ja concentra dos terços d'aquestes grans fortunes estimulades per les rebaixes fiscals. És dubtós, però, que aquestes condicionin on s'ubiquen els serveis centrals o l'activitat principal de qualsevol gran empresa. La proximitat a la llotja del Bernabéu i al BOE és molt més decisiva. Però, vaja, algun dinar i algun pis per ubicar-hi el nou domicili fiscal segur que cauen. En qualsevol cas, tot el peix està venut i l'apel·lació als catalans només pretén emmascarar la voluntat de congratular-se amb les grans fortunes locals. I recordem, de passada, que l'Agència Tributària Catalana ha detectat més d'un centenar de casos de grans fortunes que han fet un trasllat fictici de domicili fiscal a Madrid.
Per la porta de darrere
Tanmateix, la decisió que sí va fer mal a l'executiu espanyol va ser la del president valencià, Ximo Puig, de deflactar el tram autonòmic de l'IRPF a les rendes fins a 60.000 euros. Puig seguia en aquest sentit les mesures -impost del patrimoni a banda- acordades pels barons del PP i pel País Basc. I és que portem quinze anys en què no s'ha deflactat la tarifa de l'IRPF que determina l'import brut a pagar en la declaració de renda. Han estat uns anys de poca inflació –-algun, fins i tot, de negativa– i a ningú se li acudia queixar-se gaire. Però en un període tan llarg, la inflació a Espanya ha crescut en un 19%. Això vol dir que, com aquell qui no diu res, la pressió fiscal efectiva ha augmentat en un percentatge similar, tot i que la gran majoria de salaris no han arribat a créixer tant i, com a conseqüència, ja havien perdut poder adquisitiu. Però és un augment de la pressió fiscal real per la porta de darrere, sense haver de suportar el cost entre l'opinió pública i l'electorat de tal augment. El govern de Sánchez no és l'únic responsable de no haver deflactat l'IRPF durant aquests quinze anys, però sí que és amb qui la bola s'ha fet més grossa, sobretot ara que s'accelera la inflació.
A les esquerres a casa nostra, inclosa aquí Catalunya, els preocupa per damunt de tot fer més grossa la bossa de la recaptació per poder repartir -via subvencions o subsidis- com més millor. Un tuf de clientelisme. O de paternalisme, en el millor dels casos. L'eficiència del model fiscal -en termes de foment de l'economia submergida o d'estímul a les pimes i a l'activitat productiva- no els amoïna gaire o no saben com fer-ho. I la justícia del sistema fiscal, tampoc.
Com més augmenten els preus, més es recapta per IVA. Després fem la gracieta de subvencionar 20 cèntims per litre de benzina, quan passar el preu d'un a dos euros el litre ja significa recaptar 50 cèntims més en impostos
Hem tingut exemples recents, com l'augment desmesurat de les tarifes del gas han generat una recaptació igualment disparada de l'IVA per aquest concepte i que, fins a aquest mes d'octubre, no ha entrat en vigor una rebaixa equivalent a la de l'electricitat. Però podem dir el mateix de tots aquells productes o serveis el preu dels quals es dispara, com els combustibles, o que simplement augmenta substancialment, com els de l'alimentació. A més augment de preus, més recaptació per IVA. Si és que no hi ha altres impostos especials addicionals, com als mateixos combustibles. Després fem la gracieta de subvencionar 20 cèntims per litre d'una benzina, quan passar d'un a dos euros el litre de benzina ja significa recaptar 50 cèntims més en concepte d'impostos.
Les rebaixes d'Ayuso
Dèiem que el desafiament del baró socialista valencià ha obligat el govern espanyol a organitzar a corre-cuita una operació de maquillatge fiscal. Hi ha inclòs des de noves figures impositives llargament anunciades i que no arribaven mai -com l'impost a les grans fortunes- fins a diversa morralla per fer veure que feia alguna cosa progressista.
La jugada intel·ligent del govern espanyol ha estat que els contribuents que hagin pagat impost sobre el patrimoni se'n podran deduir l'import de la quota final: una neutralització momentània del dúmping fiscal madrileny
No qüestionarem aquí l'impost a les grans fortunes, temporal, de moment. Recuperat pel primer govern François Mitterrand –ja havia estat en vigor durant dos anys després de la Segona Guerra Mundial–, aleshores semblava una mesura revolucionària. Més de quaranta anys després, tot i modificat, continua en vigor a França –Emmanuel Macron va renunciar a eliminar-lo–, així com a països tan moderats com Suïssa i Noruega. En aquest cas, la jugada intel·ligent del govern espanyol ha estat que els contribuents que hagin pagat impost sobre el patrimoni se'n podran deduir l'import de la quota final. Una neutralització momentània al dúmping fiscal madrileny i de la resta de baronies del PP.
L'enginyeria fiscal de les grans corporacions...
Una pràctica sovint denunciada és la de les filials que, amb l'objectiu d'arrasar la competència, venen els seus productes a preus imbatibles, encara que això els provoqui pèrdues durant uns quants anys. Això passa tant a nivell internacional -com s'ha acusat a un conegut grup d'equipament per a la llar alemany- com espanyol. Les pèrdues s'eixuguen amb els sucosos beneficis de la firma matriu, mentre la filial s'encarrega d'eliminar tota competència per acabar dominant el mercat.
Limitar al 50% la possibilitat de compensar pèrdues de filials en els grups consolidats evita tàctiques com vendre per sota preu per acabar amb la competència
Doncs bé, al cantó positiu, de les mesures fiscals de Sánchez també hi hem de comptabilitzar la limitació en un 50% la possibilitat de compensar les pèrdues de les filials en els grups empresarials consolidats. Això no afecta els grups estrangers però és un pas en la bona direcció. Com ho és la implementació de l'acord dels 130 països de l'OCDE, encapçalats per Joe Biden, que van acordar que la tributació mínima per beneficis a l'impost de societats fos del 15%.
Si les grans companyies tecnològiques nord-americanes establien la seu europea a Irlanda o Holanda perquè tenien un import sobre societats molt reduït i hi consolidaven els resultats de totes les filials, ara es pretén neutralitzar aquesta enginyeria fiscal i el govern espanyol ja hi compta per l'any vinent. Cal recordar que, tot i no ser Google, Amazon o Apple, la taxa real que tributen les empreses de l'IBEX35 és del 7% -Cristóbal Montoro dixit-, amb un bon nombre que es mouen entre el 2% i el 3%. La CEOE ho calcula d'una altra manera i diu que no és ben bé així, que paguen molt més. Ho veurem per les queixes quan entri la nova normativa en vigor, tot i que havent-la acordat a nivell d'OCDE no hi haurà gaire marge de canviar-la.
...mentre les pimes continuen penalitzades
En qualsevol cas, resulta gairebé ridícul que la gran mesura a favor de les pimes hagi estat rebaixar l'impost sobre societats nominal del 25% al 23%. Encara que el tipus efectiu de moltes és vuit punts inferior, la desproporció continua sent notòria entre les grans i les pimes. Alguna altra pinzellada cosmètica a favor dels autònoms completa el pla fiscal del govern Sánchez.
Tornem a allò d'ajudar els més pobres perquè tot plegat li costi a l'Estat menys diners
A banda de les anunciades rebaixes en l'IVA del gas -de moment fins al desembre- i en els productes anticonceptius i d'higiene femenina, l'altre element que crida l'atenció són les reduccions en IRPF als assalariats que obtenen uns ingressos de fins a 21.000 euros anuals, l'1,5% de l'actual salari mínim. Res, doncs, dels 60.000 euros de Ximo Puig, que engloben les classes mitjanes. Tornem a allò d'ajudar els més pobres perquè tot plegat li costi a l'Estat menys diners.
Si els salaris pugen mínimament per acostar-se a la inflació, l'impacte de l'increment efectiu de la pressió fiscal encara serà més elevat. Faria bé el govern Sánchez de mirar-se els resultats de les eleccions italianes. Les rendes més baixes, o bé s'han abstingut o han votat majoritàriament a la dreta. Els professionals i universitaris -se suposa que molts amb rendes mitjanes- han votat, en una proporció de dos a un, a l'esquerra. Sánchez encara és a temps d'esmenar-se en la discussió dels pressupostos per l'any que ve. Igual que el govern de Catalunya, tot i que l'escanyament històric de les finances catalanes fa més poderosa la temptació de no rebaixar res.
En resum, doncs, un refregit per ara de mesures ja acordades internacionalment o llargament anunciades o esperades. I pel que fa a l'IRPF, la cosmètica imprescindible perquè sembli que fan alguna cosa quan en realitat només és un maquillatge. I, mentrestant, la veritable reforma fiscal, ni arriba ni se l'espera.