Ha costat, però sembla que els poders públics a Europa i a Espanya comencen a treure’s la son de les orelles. S’han convençut per fi que cal abandonar velles inèrcies, encara que això qüestioni els interessos de molts que havien tret profit de l’actual statu-quo. I és que la invasió russa d’Ucraïna no és un només el més important conflicte armat des de la fi de la 2a. Guerra Mundial, sinó l’intent de revertir el món i l’Europa sorgida després de la caiguda del Mur de Berlín. I encara que Rússia no arribi a sortir-se’n, de recuperar la seva àrea d’influència a Europa de l’Est i de la finlandització de l’Europa occidental, res no tornarà a ser com abans.
Si l’Europa que encapçalava Alemanya es pensava que, amb la reunificació i la recuperació de la influència germànica a l’Europa central ja n’hi havia prou, el temps ha demostrat com és d’insuficient fer les coses a mitges. Massa gran i massa esquerp el gegant rus per incorporar-lo a la dinàmica de la Unió Europea, es va optar per convertir-lo en un proveïdor especialitzat d’energia relativament barata (el gas natural arribat per grans canonades). Es comptava que amb això hi hauria prou recursos per a la nova oligarquia i per a àmplies capes de la societat russa en general de forma que impedís aventures militars expansionistes. L’Europa encapçalada per Alemanya, esdevinguda el gran mercat mundial i líder en l’estat del benestar i en les polítiques ambientals avançades, confiava que en tindria prou així per mantenir el seu estatus capdavanter al món.
La tornada de l’ós rus impedeix a Europa qualsevol vel·leïtat de convertir-se en un actor autònom entre els Estats Units i el drac xinès, i l’obliga a uns esforços militars molt més elevats
El Regne Unit va ser el primer a despenjar-se d’un projecte que fins aleshores només sumava nous adeptes i candidats a integrar-s’hi. Ara, la invasió russa d’Ucraïna demostra l’obsolescència de la manera d’Europa d’estar al món, sense temps per pensar-se gaire de fer-ho d’una altra manera. La tornada de l’ós rus impedeix a Europa qualsevol vel·leïtat de convertir-se en un actor autònom entre els Estats Units i el drac xinès, l’obliga a uns esforços militars molt més elevats que fins ara i a cercar aixopluc -energètic, alimentari, tecnològic- sota les ales de l’àliga americana.
No sabem què hagués passat si l’actual invasió s’hagués produït sota el mandat d’un Donald Trump, que es movia entre l’aïllacionisme i la mirada únicament posada en el Pacífic. Però de moment els Estats Units han estat fidels a la seva aliança tradicional amb Europa, que saben més sòlida i que sempre els acaba beneficiant.
Evitar un escac i mat rus
Valgui aquesta extensa introducció per situar-nos en la lentitud que les autoritats europees estan reaccionant davant la crisi energètica i, ben aviat, econòmica que ens ve a sobre. I és que la notícia més important d’aquest inici de curs és l’obertura de la Comissió Europea a modificar la regulació d’un mercat energètic -de moment, bàsicament elèctric-. Un mercat l’actual dissenyat per assegurar el subministrament sense sostre -i al preu que sigui- i condicionat pel record de les penúries energètiques experimentades després de la 2a. Guerra Mundial. Encara avui, a casa nostra mateix, hi ha alguns teòrics que en defensen les bondats i fan abstracció del canvi de paradigma en les relacions energètiques mundials.
L’escenari d’escassetat d’energies fòssils i d’augment accentuat del seu preu sempre havia estat el somni humit de molts ecologistes per impulsar les energies renovables
Tot plegat ha de conviure amb el compromís, liderat també per una Alemanya traumatitzada després de l’accident de Fukushima i per a qui Txernòbil ja havia estat massa a prop, d’abandó de les centrals nuclears i de les energies fòssils. De fet, l’escenari d’escassetat d’energies fòssils -gas en aquest cas- i d’augment accentuat del seu preu sempre havia estat el somni humit de molts ecologistes per impulsar definitivament les energies renovables. Són precisament els titulars de les plantes renovables -i de la resta de fonts energètiques- els principals beneficiaris de l’actual sistema de fixació de preus de l’electricitat. Les periòdiques crítiques a la lentitud amb què s’aproven nous parcs eòlics o fotovoltaics han d’entendre’s, també, en aquest context d’expectatives de guany no materialitzades. Mentrestant, l’energia més verda i més barata, la que no es consumeix gràcies a l’estalvi i a l’optimització de processos industrials i productius en general i a la millora de l’eficiència energètica d’edificis i instal·lacions no té ni una sola veu que se’n recordi. I és que sembla que no és tan rendible per a les empreses del sector. Ningú no se’n recorda, del vell objectiu de desacoblar el creixement del PIB de l’augment de demanda energètica, però en un suposat futur basat en energies renovables també hauria de ser una fita primordial.
Tanmateix, més enllà del lobby de les renovables, els veritables interessos que cal superar són els de les grans empreses energètiques, que fa temps que han anat diversificat la seva forma de produir energia, encara que la majoria depengui encara de la nuclear i de les fòssils. Ells són els principals guanyadors de l’augment actual de preus, augment que ja va començar quan l’economia va sortir progressivament de la pandèmia i que la invasió russa ha accentuat. A l’espera que la muntanya europea no acabi parint un ratolí, la reforma del mercat elèctric promesa és la notícia més esperançadora d’aquest inici de curs.
La tan ajornada rebaixa de l’IVA del gas
Més a prop, a casa nostra, ja vam comentar les mesures anunciades abans de vacances sobre la gratuïtat i l’abaratiment del transport per ferrocarril. Precisament, els alemanys, inspiradors de la mesura, han decidit que no la renovaran, tot i que ha estimulat els viatgers interiors en tren durant el període vacacional. És més, hi ha rumors que ara apujaran els preus perquè bé cal cobrir l’augment dels costos de l’electricitat. Veurem si no fem nosaltres la mateixa fi.
La penetració del gas com a sistema de calefacció és més limitada en les llars de Madrid, mentre que a Catalunya, per herència de Duran Farell, és molt més elevada
La principal novetat, no per reclamada menys rellevant, és l’anunciada reducció de l’IVA del gas per a usos finals. Tot l’hivern passat, amb els preus disparats, el govern espanyol va fer-se el desentès mentre esperava la primavera. És clar, a Madrid i a la resta de l’Estat, la penetració del gas a les llars com a sistema de calefacció és limitada. A Catalunya, herència de Pere Duran Farell, és molt més elevada i l’impacte hi és molt més gran. Ara, com hauria d’haver passat des d’un bon començament, s’ha equiparat fiscalment el gas a l’electricitat per ús domèstic. Tanmateix, la recaptació extraordinària d’IVA que ha fet l’Estat a compte de l’augment del gas no serà pas retornada als soferts consumidors, sobretot catalans. Llàstima que la racionalitat costi tant d’imposar-se!
Les dades d’afiliació a la seguretat social d’agost ens desperten del miratge d’una millora del mercat de treball al marge de l’evolució del PIB
Mentrestant, les dades d’afiliació a la seguretat social del mes d’agost sembla que ens desperten del miratge d’una millora del mercat de treball al marge de l’evolució del PIB. La normalització laboral després de la pandèmia s’acaba i els llocs menys productius ja s’han recuperat. La temporada turística excepcional no pot aguantar-ho tot i els rebuscats indicis de bona marxa de l’economia toquen a la fi. També a nivell industrial les expectatives van a la baixa. La caiguda de l’euro davant el dòlar hauria d’afavorir les nostres exportacions internacionals, però l’esforç dels darrers anys ha quedat molt circumscrit al mercat europeu i a la zona euro. Caldrà obrir encara més el ventall territorial de les nostres exportacions si volem aprofitar-nos d’una de les poques circumstàncies favorables de l’actual conjuntura. En tot cas, l’energia també la paguem en dòlars i la caiguda de l’euro encara l’encareix més.
Una altra notícia positiva és l’expectativa que el Salari Mínim Interprofessional pujarà fins al 60% del salari mitjà espanyol, seguint els estàndards i recomanacions europeus. Però malgrat els esgarips patronals, que ningú no s’il·lusioni, perquè es tractaria de poc més de 50 euros mensuals. Res gaire rellevant per capgirar el model de treball poc qualificat i mal pagat vigent a l’economia espanyola. Ara sí, però, que quedarà en evidència que el problema no és tant de salari mínim sinó d’un salari mitjà encara més empobrit per l’espiral de la inflació.
I Catalunya?
Aquí, al marge de veure des de la barrera com la política econòmica la fan els altres, tot continua si fa o no fa com sempre. El conseller Jaume Giró torna a calcular el dèficit fiscal, que sembla que tira a l’alça: 20.000 milions d'euros anuals, per damunt dels 16.000 de les estimacions dels darrers anys. L’equivalent, recorda, a tot el pressupost d’Educació, Salut i Drets Socials sumat. Mentrestant, els experts internacionals convocats per assessorar el Govern es queden bocabadats per com les seves propostes xoquen amb la manca de competències de l’administració catalana.
Els hotelers, per la seva banda, duen camí de rescabalar-se ràpidament de la crisi pandèmica. Algunes fonts d’abast estatal indiquen que els hotels a Barcelona han pujat el preu de l’habitació un 61% de tarifa mitjana. Esperem que a banda de retornar ràpidament els crèdits acumulats, se’n recordin de fer mínimament partícips els seus treballadors -aquells que no trobaven a inici de temporada per les males condicions econòmiques i laborals- de la bondat de la conjuntura.
Setembre ens du a afrontar la crua realitat postpandèmica després del parèntesi estival. Els joves diuen que no es preocupen gaire pel futur perquè saben que és incert i no tenen manera d’afrontar-lo amb seguretat. Sembla que aquest plantejament de viure al dia i gaudir avui de tot el que puguis, sense amoïnar-te gaire per demà, es va fent cada cop més intergeneracional. Veurem quin impacte tindrà això en el consum amenaçat per la pèrdua de poder adquisitiu i per l’augment dels crèdits hipotecaris i del lloguers.
Tanmateix, si en un article anterior comentàvem que el nostre futur immediat depenia en bona mesura de la talla i la valentia dels nostres dirigents, sembla que tenim algun indici més optimista que abans de l’estiu. Ja ho veurem.