La pujada del nivell del mar és un dels efectes més desconeguts i, per això, més inquietants de l'impacte del canvi climàtic. L'eventual desgel dels pols, sobretot de l'Àrtic, planteja tota mena d'hipòtesis sobre el seu abast i, especialment, la seva velocitat. No és el mateix que el nivell del mar pugi un metre i mig o dos o que ho faci quatre o cinc. I també serà molt diferent si l'augment es produeix en vint anys o en 200. Només hi ha un aspecte en què tots els científics coincideixen: la inèrcia desencadenada d'augment del nivell del mar és irreversible, fins i tot encara que fóssim capaços d'aturar ara mateix, i per complet, totes les emissions que reescalfen el planeta.
Metres, dècades i temporals
Aquest augment, a més, anirà presumiblement acompanyat de fenòmens desconeguts en les zones tradicionalment temperades a causa de l'increment de la temperatura de les aigües del mar. Temporals de grans dimensions i huracans mediterranis ja han començat a sovintejar, amb greus afectacions al territori, sobretot a la línia de la costa. Tots tenim encara present el temporal Glòria, de gener del 2020, que impactà molt severament en els ecosistemes costaners -inundacions i trencament de la barra del Trabucador al delta de l'Ebre o les zones baixes del Ter i la Tordera- i a moltes de les construccions -passeigs marítims i edificacions destinades al lleure- de primera línia de mar. No deixa de ser curiós que ara hi hagi qui argumenti que només un temporal com el Glòria podria acabar de forma substancial amb la falta de reserves d'aigua que genera la sequera actual. Aviat farà quatre anys.
El nivell del mar com a factor de prosperitat o decadència
Al mateix Mediterrani, però, ja tenim exemples històrics que l'evolució del nivell de les aigües portà a la ruïna pròsperes ciutats que basaven la prosperitat en el seu port. Des de les d'Àsia Menor -Efes mateix tenia port- fins més recentment Pisa. En uns casos la ciutat acabà abandonada i en d'altres entrà en clara decadència i conquerida pels veïns. És cert que també hi intervingueren altres factors, com els sediments de rius que encegaven les badies on s'aixecaven els ports. Però en tot cas, tot fenòmens ambientals.
Ningú no es planteja que el Port de Barcelona, per exemple, pugui arribar a ser inutilitzat pels sediments
Avui, però, ningú no es planteja que el Port de Barcelona, per exemple, pugui arribar a ser inutilitzat pels sediments o que la ciutat hagi de perdre la meitat de la superfície per un eventual augment del nivell del mar. Són costos que a hores d'ara ningú estaria disposat a suportar. A Itàlia han fet mans i mànigues per protegir les edificacions històriques venecianes construïdes sobre estaques de fusta a la llacuna. Malgrat els endarreriments, els sobrecostos i les màfies, el faraònic projecte Moisès de barreres mòbils sembla que comença a funcionar raonablement.
Un aeroport ampliat i inundat?
Les dues variables que comentàvem abans, abast de l'augment del nivell del mar -amb freqüència i intensitat dels temporals inclosa- i lapse de temps en què es consolidarà aquest augment són determinants per establir amb quina mena d'eines cal afrontar el fenomen i quins costos som capaços o estem disposats a suportar per resoldre-ho. Hi ha qui avisa que el mateix aeroport de Barcelona pot quedar fàcilment inundat. No n'hem sentit dir res ara que es parla d'ampliar-lo, fins i tot amb propostes tan agosarades i presumiblement serioses de solucions sobre el mar.
Hi ha qui avisa que el mateix aeroport de Barcelona pot quedar fàcilment inundat
És cert, però, que el mateix aeroport de Schiphol, a Amsterdam, està cinc o sis metres sota el nivell del mar i construït a sobre d'on hi havia un llac. El problema torna a ser el cost de fer funcionar una infraestructura amb aquestes condicions, sobretot si empitjora ràpidament i es veu sotmesa a fenòmens huracanats amb assiduïtat. Ara mateix, Adif acaba d'enllestir el reforçament dels espigons de la línia de costa en determinats trams del Baix Maresme per defensar les vies del tren. Per ara es considera que l'alternativa de desplaçar la via fins a l'interior, com des de fa dècades plantegen determinats col·lectius maresmencs, seria molt més cara i molt més complexa. Per tant, espigons aquí i allà. I si queda tallada la línia uns dies -com amb el Glòria-, doncs també l'aeroport de Múnic ha quedat col·lapsat per una gran nevada fa poques setmanes.
L'opció de la desconstrucció
Ara, però, des del ministeri de Transició Ecològica diuen que ja estan cansats de pagar cada any reparacions als passeigs marítims afectat pels temporals i rebliments de sorra a les platges, que cada any acabem tornant a perdre. Així ho han plantejat a diversos municipis litorals del sud de Catalunya. Sens dubte, la desconstrucció, haurà de ser una de les alternatives per a apaivagar l'augment del nivell del mar i els temporals associats. Desmuntar un passeig marítim i retornar les franges dunars que caracteritzaven gran part de la nostra costa pot -caldrà confirmar-ho a la pràctica- disminuir l'abast i la gravetat dels temporals. I també pot ser fàcilment acceptable si s'explica com cal i el passeig formigonat queda substituït per passarel·les de fusta que no generin efectes barrera.
El problema ve quan, a més del passeig, hi ha tota una filera d'edificacions i de propietaris eventualment afectats per aquestes desconstruccions. Ho sabem de la llei de Costes, probablement el millor llegat del Borrell ministre. Després de més de trenta anys, encara hi ha edificacions sobre la mateixa platja que s'emparen en concessions, negocis i serveis ancestrals per no desaparèixer tal com preveia la llei.
Una qüestió de costos
Per tant, tornem al mateix lloc: els costos -econòmics, socials i de risc- d'implementar un tipus de solucions o altres en la defensa de la línia de costa. Podem viure amb bona part del país sota el nivell del mar, com fan els holandesos. La tecnologia constructiva ho permet. Ara mateix, per exemple, el Liceu reconstruït, assenta els fonaments sobre una capa freàtica que cal bombar permanentment perquè l'edifici no s'enfonsi. Ara, no tot és el Liceu ni disposem dels mateixos recursos per metre quadrat.
Els mateixos holandesos -Països Baixos, oficialment en diuen ara- que històricament han lluitat contra les inundacions i que durant segles van invertir ingents quantitats de recursos per protegir-se'n, fa dècades que van abandonar el projecte de rescatar del mar el que restava del Zuiderzee, el gran golf d'escassa profunditat del que havien dessecat la meitat sud per estendre la seva superfície de conreu. Van considerar que ambientalment i econòmicament no era recomanable acabar el procés encetat feia anys i panys.
Podem viure amb bona part del país sota el nivell del mar, com fan els holandesos
A més petita escala, nosaltres i tants d'altres països hem fet el mateix. El delta de l'Ebre, en temps dels romans, no existia i Carles III va voler construir el gran port de la vall de l'Ebre a Sant Carles de la Ràpita. Tot el Poblenou de Barcelona era terra de maresmes, on la indústria del ram de l'aigua -els estampats- va aprofitar les llacunes dolces per implantar-se. I així podem anar resseguint la costa amb un exemple darrere l'altre.
Que el nivell del mar no consolidi la cinquena província
Caldrà, doncs, prendre en cada cas les decisions més adequades que tenen a veure tant amb els costos econòmics com l'eficiència de les solucions a adoptar. I hem d'evitar que la cinquena província -precisament el tram de domini marítim terrestre, per definició en mans de l'Estat- esdevingui un cos estrany a la resta del país, sotmès a decisions preses a 600 quilòmetres, allà on, per exemple, hi ha la Dirección General de Puertos del Estado. En tot cas, l'única alternativa inviable és no fer res.