Com era d’esperar, l’amenaça aranzelària del president dels Estats Units, Donald Trump, pel que fa a la Unió Europea (UE) no s’ha complert. S’ha evitat una hipotètica guerra aranzelària dies abans de la data límit -l’1 agost, en aquest cas- i s’ha arribat a un acord. Ni el 50%, ni el 30%. Finalment, el 15% d’aranzels base dels productes europeus cap als Estats Units.
De fet, no crec que hi hagi cap de guerra aranzelària de debò, ni amb la UE, el principal soci comercial dels EUA, que suposa una cinquena part de les importacions nord-americanes, ni tampoc amb cap altre dels països que suposen el gruix de les importacions nord-americanes. Per ordre, Mèxic, el Canadà, Xina, Suïssa, Vietnam, Taiwan, el Japó, Corea del Sud i l'Índia. Entre tots, comptant a la Unió Europea, suposen quatre cinquenes parts de les importacions nord-americanes.
Estem, doncs, veient acords comercials i no pas guerres. Els pactes són opinables, i tothom pot discernir sobre si han estat bons o no. En el si de la UE ja hi ha opinions discordants només haver-se anunciat. Res més lògic, sempre n’hi haurà. De fet, no cal recordar aquella frase atribuïda a Henry Kissinger, entre altres, i repetida fins a l'avorriment, que “un acord és bo si totes les parts surten pensant que podrien haver aconseguit més”. No és la natura de l’acord el que cal jutjar, més irrellevant del que pugui semblar, sinó l’absència de guerra comercial.
Els mercats borsaris pràcticament ni s’han mogut amb la notícia. Vol dir que estaven convençuts que no hi hauria guerra comercial, ja ho estaven descomptant. Ho han endevinat. Els mercats li van prendre la mida al president Trump pocs dies després de l’anomenat Liberation Day, el 2 d’abril. Després de caure durant una setmana sencera, les borses varen fer mínims de l’any el 9 d’abril i no han deixat de pujar des d’aleshores.
Els mercats borsaris pràcticament ni s’han mogut amb la notícia. Vol dir que estaven convençuts que no hi hauria guerra comercial, ja ho estaven descomptant
Dos van ser els factors que van convèncer el mercat de la irrellevància de l’amenaça aranzelària d’en Trump. En primer lloc, que cada vegada que arribava a una data límit posada per ell mateix, es produïa una extensió temporal, és a dir, es posava de manifest que els aranzels eren una mera eina de negociació. En segon lloc, l’estimació del Fons Monetari Internacional (FMI) sobre l’escassa incidència de les tarifes de Trump sobre el creixement mundial, sobre el qual ja vaig tractar a bastament a l’article sobre “les ziga-zagues d’en Trump i els mercats”, el passat dia 7 d’abril. Ara, les intimidacions aranzelàries d’en Trump ja no mouen els mercats, com van fer-ho a la primera setmana d’abril.
Com és prou conegut, Trump utilitza l’amenaça aranzelària per obtenir unes finalitats. No cal creure’s mai les seves advertències, però sí entendre sempre quin és el seu objectiu final. En aquest cas l’ha aconseguit. La UE comprarà 750 bilions americans amb productes energètics (gas, principalment) als Estats Units i comprarà, a més, “quantitats ingents” d’equipament militar també als EUA. Tal com era clar des del principi, l’objectiu d’en Trump no era només que la Unió Europea augmentés el seu pressupost militar, sinó que ho fes comprant la major part de l’armament a la indústria nord-americana. M’he referit a aquesta qüestió en nombroses ocasions, i fa molt poc al recent article d’en Carlos Rojas sobre la matèria.
Cal distingir els aranzels teòrics dels efectius; el temps tendeix a minimitzar sempre els aranzels efectius, i no serà pas diferent aquesta vegada
Quan es gestà el preacord amb la Xina, vaig explicar també l'autèntica intenció d’en Trump: garantir-se el subministrament de les anomenades terres rares, el passat dia 14 de juny a “Trump i els aranzels de pa sucat amb oli”. El patró es va repetint amb el temps. Van caient els acords, l’un darrere l’altre, i ho continuaran fent. No hi haurà cap guerra comercial rellevant. La qual cosa vol dir que no seran les amenaces aranzelàries d’en Trump les que entorpeixin el camí dels mercats borsaris.
I les companyies afectades pels aranzels imposats? Les empreses són camaleòniques, i saben adaptar-se molt bé a aquests escenaris. Ho han fet tota la vida. Una vegada saben quines són les regles del joc, actuen. S’instal·len als països des dels quals s’afavoreix les exportacions, no necessàriament els Estats Units, i utilitzen tècniques molt antigues com l’assemblatge, entre moltes altres. Per això, amb el temps, sempre cal distingir els aranzels teòrics dels efectius. El temps tendeix a minimitzar sempre els aranzels efectius, i no serà pas diferent aquesta vegada.