Mentre celebrem la millora de les ràtios econòmiques i s'aclareix l'immediat esdevenidor, els pobres existeixen i, el pitjor de tot és que el seu número creix. Catalunya té una població en risc de pobresa del 14,8%, molt semblant a la mitjana de la UE, enfront del 21,7% de tot l'Estat (INE, 2022). Malgrat això, les darreres dades de Creu Roja fan esfereir: la pobresa extrema ha crescut d'un 31%. Estem parlant de quasi 600.000 persones ateses per l'organització humanitària, un terç de les quals necessiten l'ajut per cobrir les necessitats bàsiques d'elles i de les seves famílies. A aquesta xifra cal afegir els pobres moderats, que també augmenten. Avancem en dues línies: la d'aquells que, gràcies a la certa bonança actual, progressaran més o menys; i la dels que no hi estan convidats.
La penúria ha estat un motiu recurrent d'inspiració. Pensem en algunes òperes i en força pintures. Fins i tot, la música lleugera s'hi ha referit. Mencionar, per exemple, aquella cançó, Che sarà, de Jimmy Fontana i Franco Migliacci, cantada per José Feliciano i el grup Ricchi e Poveri, al festival de San Remo de 1971: "Gli amici miei son quasi tutti via,/ e gli altri partiranno dopo me,/ peccato perché stavo bene/ in loro compagnia/ ma tutto passa tutto se ne va". Pur neorealisme italià, ara fa cinquanta anys. I, és clar, la literatura: "La felicitat no existeix; només alguns moments de llum", diu Tamara Djermanovic, professora de llengües eslaves, a l'epíleg de Les Nits Blanques de Dostoievski (UPF, 2021). Segons la professora de la Pompeu Fabra, aquest és l'ambient de desemparament serè que traspuen els personatges de la novel·la pels carrers de Sant Petersburg. Ànima russa del segle XIX.
Catalunya té una població en risc de pobresa del 14,8%, molt semblant a la mitjana de la UE
El gènere humà ha viscut la major part de la història en estat de desvaliment, de màxima precarietat. Els recol·lectors i caçadors del paleolític cercaven desesperadament menjar, aliments i refugi en un estat de penúria perpètua. Els pagesos i ramaders sedentaris del neolític cultivaven la terra i cuidaven els animals de sol a sol, cercant un nivell de supervivència que difícilment assolien. Aquells nivells de fragilitat perviuen fins a finals del segle XVIII, quan arrenca la revolució industrial. D'aleshores ençà, gràcies a les diferents revolucions tecnològiques i al ritme de productivitat creixent, els països han assentat millors o pitjors estats del benestar per les seves poblacions.
A Occident i al nord han sabut aprofitar millor que a Orient les eines del progrés, generant riquesa, llocs de treball i condicions de vida confortables per una part majoritària de la població. En totes les civilitzacions anteriors a la revolució industrial apareixen castes ben nodrides, que viuen en millors condicions que la majoria de la població: els reis i senyors feudals, els militars, el clergat, les petites burgesies emergents a cavall de l'agricultura i el comerç, els prestadors i alguns lletraferits tocats per la vareta màgica. És riquesa de poder, de conquesta, de bressol, fruit d'embolics, argúcies o artificis; o és riquesa guanyada gràcies al treball dur i honest.
En qualsevol cas, abans de la revolució burgesa, aquests privilegiats en prou feines arribaven a l'1% del global. A partir de l'era industrial, tot va canviar: a principis de 1900, el 10% de la població mundial vivia amb una certa dignitat, i el 2022, segons dades del Banc Mundial, assoleixen aquest nivell de vida el 46% de la població mundial.
L'escala de Penrose
A meitat del segle passat, els matemàtics Penrose, pare i fill, van crear el quadrilàter que porta el seu nom, en el qual no es distingeix si els esglaons que componen les parets pugen o baixen; tanmateix, es genera una il·lusió òptica d'escala infinita o impossible. És una qüestió de perspectiva. El mateix li passa a la pobresa i a la riquesa. El darrer informe del Banc Mundial, de setembre passat, confirma que de prop uns 300 milions de persones viuen en desvaliment total al món; aquesta quantitat equival a les poblacions d'Espanya, França, Gran Bretanya i Alemanya. Però al costat d'aquests pobres extrems, que no arriben als 2,15 dòlars al dia per sobreviure -segons el darrer reajustament dels recursos mínims que es requereixen per viure, realitzat pel Banc Mundial- fins als grups privilegiats, apareixen diferents categories de pobres. Just pel damunt del nivell de subsistència, trobem: 1) Els diversos grups de persones que componen el col·lectiu de la pobresa moderada; no arriben als 30 dòlars diaris, és a dir, que quan comencen el mes, saben que l'acabaran malament i no confirmen la dita de qui dies passa anys empeny. 2) Els mileuristes dels 1.080 euros mensuals, aferrats al salari mínim (espanyol). I 3) El grup heterogeni d'autònoms, empresaris petits de comerços, bars i restaurants, ramaders, pagesos, obrers i altres, que es troben en aquesta meitat de la població espanyola que, segons el CIS, ingressa mensualment menys de 1.608 euros bruts.
Prop uns 300 milions de persones viuen en desvaliment total al món; aquesta quantitat equival a les poblacions d'Espanya, França, Gran Bretanya i Alemanya
Hem analitzat les diferències entre els ingressos mensuals bruts dels espanyols. A les taules de l'INE, s'observa que hi ha dos trams que guanyen per sota dels 1.000 euros; sis, que ingressen entre 1.000 i 2.500 i equivalen al 60% de la població; i dos trams més, que guanyen per damunt de 2.500 euros. Comparant aquestes dades amb 2007, abans de la primera gran crisi del mil·lenni, per exemple, es constata que els pobres extrems s'empobreixen cada cop que advé una crisi; que s'engreixen les zones més baixes en la franja de les classes mitjanes; i que els que tenen majors ingressos aprofiten qualsevol avinentesa per prosperar més. La bretxa entre pobres i rics s'eixampla. Vivim en el punt més alt dels darrers 30 anys: el 10% més ric guanya 9,6 vegades més que el 10% més pobre (Desigualdad de ingresos. La brecha entre ricos y pobres, Brian Keeley, Esenciales OCDE, 2018).
A les arcàdies felices i a les utopies, els seus autors més significats, Plató, Seneca, Petrarca, Schiller, o els utòpics Fournier, Saint-Simon o Owen, plantegen societats igualitàries en les quals tots gaudeixen de les mateixes oportunitats que donen accés a tothom als mínims vitals. Els conservadors i lliberals encara sostenen que beneficiant la generació de riquesa es milloraran automàticament les condicions de la majoria de la gent; per la qual cosa, no cal preocupar-se'n d'ells. Per la seva banda, les socialdemocràcies han aconseguit l'estat del benestar per les classes mitjanes i la reducció de la pobresa extrema, sense impedir que els rics s'enriqueixin més, a base d'acompanyar als dos primers grups en els moments més durs de les crisis.
Els utòpics creuen en societats sense rics ni pobres on el paper de l'estat sigui motor de la igualtat. Avancem cap aquest estat de coses. Però, perquè hi hagi riquesa i els estats la puguin repartir, cal que els empresaris i els emprenedors inverteixin i arrisquin. Si això els hi significa un accés a la riquesa, no els coartem.