Escolta l'article ara…
Parlem molt de startups, de fons de capital risc i de grans operacions que fan titulars. Però la veritable força econòmica del país sovint té un nom de família, una nau industrial als afores d’una ciutat mitjana i dècades de treball silenciós. Són empreses que facturen prou per interessar a un fons internacional, però que encara són prou petites perquè una decisió presa per una sola persona pugui canviar-ne el futur. Aquest és el mid-market català. I és, probablement, el territori on es jugarà el pròxim cicle del país: de relleus, de creixement i també d’operacions corporatives.
I és, doncs, una oportunitat perquè el moment hi acompanya: hi ha empreses amb un valor difícil de replicar, una generació que ha de decidir el relleu i un capital disposat a pagar més per la qualitat. I qui hi arribi preparat podrà decidir com aprofitar-ho.
El valor que no surt als titulars
El mercat espanyol de fusions i adquisicions (M&A) va tancar el primer semestre de 2026 amb 600 operacions per un valor agregat de 28.700 milions d’euros, segons l’estudi de Forvis Mazars elaborat amb dades de Mergemarket. Hi va haver menys transaccions que l’any anterior, un 14% menys, però el valor va créixer un 9%. El mercat fa menys operacions, però paga més per la qualitat.
Aquesta és una bona notícia per a Catalunya, perquè el teixit empresarial català no es caracteritza per la mida, sinó per la profunditat. Hi ha empreses amb clients que fa 30 anys que els compren, equips tècnics difícils de replicar, marques amb reputació acumulada i posicions de lideratge en nínxols que ningú no pot crear des de zero.
El mercat espanyol de M&A va tancar el primer semestre de 2026 amb 600 operacions per un valor agregat de 28.700 milions d’euros
I aquesta profunditat té una base econòmica. El 2025, el PIB català va arribar als 334.765 milions d’euros, amb un creixement del 2,7% en volum. Això és aproximadament una cinquena part de l’economia espanyola, amb una indústria manufacturera que pesa un 15,6% del PIB, per sobre de la mitjana del país. Catalunya és també la primera comunitat exportadora: va vendre béns a l’exterior per 100.779 milions d’euros, el 26% del total espanyol i l’equivalent al 33,1% del seu PIB, nou punts per sobre de la mitjana.
Són empreses que no surten cada dia als titulars, però que sí que surten a les agendes dels fons de private equity, dels compradors estratègics i dels family offices.
Quan arriba el moment de decidir
Tard o d’hora, tota empresa arriba al moment de decidir el seu següent capítol: el de l’empresari que fa dècades que construeix un projecte i sap que no vol o no pot continuar al capdavant per sempre, o el de la segona i tercera generació que ha de decidir com continuar. No és un cas excepcional. És, potser, el cas més habitual del mid-market espanyol. I a Catalunya és gairebé sinònim de parlar de l’empresa en general. Les empreses familiars representen el 92,3% de les companyies catalanes, concentren el 76,9% de l’ocupació privada i generen el 70,3% del valor afegit brut. Quan es parla de relleu, doncs, no es parla d’un col·lectiu marginal, sinó de la major part del país.
I decidir no vol dir, necessàriament, vendre. Hi ha molts camins. Es pot continuar en família, amb una governança clara i un relleu ben preparat. Es pot professionalitzar la direcció i mantenir la propietat. Es pot obrir el capital a un soci minoritari que aporti recursos i mirada externa, sense perdre el control. Es pot créixer comprant altres companyies. I, és clar, també es pot vendre una part o la totalitat del negoci.
La pregunta, per tant, no és només “venem o no venem?”. És què volem: liquiditat, continuïtat, control o llibertat. És si hi ha algú de la família preparat i amb ganes de continuar. És si podem incorporar un soci sense perdre la identitat del projecte. I, sobretot, és tenir present que, si no decidim nosaltres, ho decidirà una circumstància que no hem triat.
I no és només una qüestió familiar, sinó també de país. L’alternativa a una operació ben feta no és que l’empresa continuï igual per sempre: sense relleu ni projecte, pot acabar tancant o deslocalitzant-se. Preservar l’empresa, encara que canviï l’accionariat, és preservar llocs de treball, coneixement industrial i activitat al territori, sempre que el soci mantingui l’equip i els centres de decisió i producció a Catalunya. El que empobreix el país no és que una empresa canviï de mans, sinó que desaparegui o se’n vagi.
Una decisió així es pot executar en uns mesos. Però, si està ben presa, es prepara durant anys.
El capital també ha canviat
Fins fa pocs anys, l’empresari familiar imaginava l’únic soci possible com una gran corporació del sector. Avui, en molts casos, qui truca a la porta és un fons de private equity que està construint una plataforma, o un inversor disposat a entrar sense prendre el control.
El model de buy-and-build, comprar una empresa sòlida i després incorporar-hi altres companyies més petites, és una de les grans forces del mid-market espanyol. Els fons busquen empreses que puguin servir de plataforma per créixer, i també objectius complementaris que aportin clients, capacitat productiva, tecnologia o presència geogràfica. Això obre una doble oportunitat per a les empreses catalanes: poden ser la plataforma que lidera una consolidació sectorial, o poden ser l’add-on que s’incorpora a una plataforma ja existent. O, simplement, poden decidir que no és el seu camí.
La diferència entre una opció i l’altra és enorme. Una plataforma negocia des d’una posició de força, amb un pla propi de creixement i un paper central en la futura història del grup. Un add-on, en canvi, pot tenir un gran valor, però haurà de defensar la seva identitat, el seu equip i la seva autonomia dins d’una estructura més gran.
No tots els socis aporten el mateix
Un fons de private equity, un competidor internacional, un family office i un search fund no miren una mateixa empresa amb els mateixos ulls. El fons pot valorar l’escala, la recurrència i la capacitat de fer adquisicions. El competidor pot valorar sinergies, cartera de clients i coneixement del mercat. El family office pot valorar l’estabilitat, la qualitat dels actius i la continuïtat del projecte. I el search fund pot valorar una empresa rendible, ordenada i amb un propietari que vol retirar-se.
En el 'mid-market', el valor no és només el número que apareix a la primera pàgina del contracte. És el que la família acaba rebent, després d’impostos, riscos, compromisos i anys de relació amb el nou soci
Per això, triar soci és tan important com negociar el preu, si es decideix obrir el capital o vendre. Una oferta més alta amb condicions excessives, garanties àmplies, pagaments ajornats o un earn-out difícil d’assolir pot valer menys que una oferta una mica inferior, però neta, executable i amb un soci que entén el negoci.
En el mid-market, el valor no és només el número que apareix a la primera pàgina del contracte. És el que la família acaba rebent, després d’impostos, riscos, compromisos i anys de relació amb el nou soci.
Catalunya té l'actiu; li falta preparació
Catalunya té empreses amb prou qualitat per atraure capital internacional, però també per créixer pel seu compte. Té indústria, salut, alimentació, química, consum, serveis professionals i tecnologia aplicada. Té famílies amb trajectòria, reputació i coneixement del mercat. El que sovint li falta no és valor. És preparació.
Moltes empreses arriben al moment de decidir el seu següent capítol amb una història potent, però amb informació financera poc ordenada, dependència excessiva del fundador, contractes incomplets, riscos fiscals no documentats o un pla de creixement que només existeix al cap del propietari.
I això té un cost, sigui quin sigui el camí escollit. Si es vol vendre, no necessàriament en forma de preu més baix el primer dia, sinó en forma de negociació més dura, garanties més àmplies, terminis més llargs i menys opcions reals. Si es vol continuar, en forma d’un relleu més fràgil i d’un projecte més exposat als imprevistos.
Un procés competitiu de venda en el mid-market espanyol sol trigar entre vuit i deu mesos, i el procés complet pot allargar-se fins a dotze mesos. Per això, la preparació no és una despesa: és la manera de guanyar temps, opcions i poder de negociació.
La decisió que no s'hauria d'ajornar
Quan una família empresària ha de decidir el futur de la seva empresa, la pregunta no hauria de ser només quant val o qui la pot comprar. Hauria de ser, sobretot, quin paper vol que tingui l’empresa en el seu patrimoni. Vendre, créixer, comprar, continuar o incorporar un soci són decisions diferents, però totes tenen conseqüències patrimonials. Afecten la liquiditat disponible, el nivell de risc assumit, la capacitat de reaccionar davant d’imprevistos i la llibertat de la família per decidir el seu futur.
Catalunya té l’actiu. Té les empreses, els equips, les marques i les famílies. Ara li falta convertir aquesta solidesa silenciosa en projectes preparats per al pròxim cicle
Per això, abans de pensar en un comprador, un soci, una valoració o un múltiple, cal tenir clares tres coses: quin paper vol que tingui l’empresa en el patrimoni, quanta liquiditat es necessita per viure amb llibertat i afrontar el futur, i qui ha de continuar en el projecte, i amb quines regles. Si la resposta és clara, vendre, créixer, comprar, continuar o incorporar un soci deixa de ser una decisió ansiosa i es converteix en una opció estratègica.
Catalunya té l’actiu. Té les empreses, els equips, les marques i les famílies. Ara li falta convertir aquesta solidesa silenciosa en projectes preparats per al pròxim cicle.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat