Escolta l'article ara…
Ara fa pocs dies vaig tenir l'oportunitat de participar en una conferència global a Amsterdam. Caminant pels seus carrers, parlant amb professionals d'arreu del món i observant el dinamisme de la ciutat, una idea es feia evident: Amsterdam no és una capital d'estat poderosa com Londres ni una megalòpoli de vint milions d'habitants com Shanghai. Però és una ciutat que ha entès perfectament com competir al segle XXI. I aquesta és precisament la pregunta que hauríem de fer-nos a Catalunya.
El Global Cities Index 2026 d'Oxford Economics ens ofereix una fotografia que convé mirar sense excuses. Madrid entra entre les 30 ciutats més influents del món. Barcelona es manté al voltant de la 70a posició. I la resta de ciutats catalanes es troben per sota de ciutats com Sokoto, a Nigèria, considerada la darrera de les 1.000 ciutats que apareixen al rànquing. Perquè ens en fem una idea, Burkina Faso, amb dues ciutats, té el doble de representació en aquest rànquing que Catalunya.
El problema no és només de rànquing. El problema és que fa anys que observem la mateixa tendència: Madrid avança, Barcelona resisteix i el conjunt del sistema urbà català sembla inexistent. La temptació és comparar-nos constantment amb Madrid. Però aquesta és una comparació sovint enganyosa. Madrid és una capital estatal que concentra poder polític, administratiu, financer i regulador en un únic node. El seu model és el de la concentració. Catalunya, històricament, ha funcionat d'una altra manera: com una xarxa de ciutats, d'indústria i comerç distribuïts sobre el territori.
Fa anys que observem la mateixa tendència: Madrid avança, Barcelona resisteix i el conjunt del sistema urbà català sembla inexistent
La qüestió és que aquesta xarxa avui no funciona com una veritable xarxa. Tarragona-Reus, Girona-Figueres o Lleida, entenent que ciutats com Sabadell, Terrassa, Badalona o l'Hospitalet ja estan comptabilitzades per aquest estudi com a part de l'àrea metropolitana de Barcelona, disposen d'actius importants, però continuen sense una estratègia comuna que els permeti actuar com un sistema integrat. Barcelona continua assumint gairebé tota la projecció internacional del país, mentre que les ciutats intermèdies no aconsegueixen guanyar la massa crítica necessària per competir globalment.
És aquí on Amsterdam, situada en la 21a posició del rànquing, ens ofereix una lliçó valuosa. Quan hi arribes, no tens la sensació de trobar-te davant d'una ciutat especialment gran. De fet, l'àrea metropolitana de Barcelona és més poblada. Però Amsterdam forma part d'un ecosistema molt més ampli: connecta naturalment amb Rotterdam (en 67a posició), la Haia (74a), Utrecht (54a), Eindhoven (80a) i la resta del Randstad. Els neerlandesos fa dècades que van entendre que la competència global ja no és entre municipis, sinó entre regions urbanes integrades. Han construït infraestructures, governança i especialització econòmica pensant en xarxa. Nosaltres encara pensem massa sovint en termes locals.
També resulta revelador comparar-nos amb Dublín. Fa dues dècades era una ciutat perifèrica dins d'Europa. Avui s'ha convertit en un dels principals centres tecnològics i financers del continent. No perquè fos més gran que Barcelona ni perquè disposés d'un mercat interior excepcional, sinó perquè va definir una estratègia clara d'atracció d'inversió, talent i empreses globals.
Els Països Baixos han construït infraestructures, governança i especialització econòmica pensant en xarxa
La lliçó és evident: el futur no el determinen les dimensions inicials, sinó la capacitat d'organitzar-se. L'informe d'Oxford Economics assenyala, a més, una altra realitat inqüestionable. Mentre Europa debat, les ciutats asiàtiques acceleren. Shanghai, Shenzhen, Guangzhou, Chengdu o Hangzhou estan invertint massivament en universitats, innovació, recerca, indústria avançada i infraestructures. El risc per a Catalunya no és quedar per darrere de Madrid. El risc és quedar cada vegada més lluny dels grans pols de creixement mundial.
Com sortir del forat
No ens enganyem: l'Estat no ens traurà del forat amb una pluja d'inversions públiques. Això no passarà. La sortida depèn de construir una estratègia pròpia que podria encaixar perfectament amb la idea de la megaregió Bar-Lyon descrita pel geògraf nord-americà Richard Florida: un espai econòmic que connecta Barcelona, València, Palma, la Catalunya Nord i Occitània, amb ciutats com Marsella, Tolosa o Bordeus, fins a arribar a Lió. Un corredor de prop de 27 milions d'habitants amb ports, aeroports, centres de recerca, universitats, indústria i capacitat logística de primer nivell.
La paradoxa és que aquesta regió ja existeix econòmicament, però encara no existeix políticament ni mentalment: el corredor mediterrani continua avançant a un ritme insuficient. Les connexions transfrontereres continuen sent febles. Les estratègies de captació de talent es plantegen des d'una lògica excessivament local. I les ciutats intermèdies catalanes continuen sense trobar un paper específic dins d'un projecte compartit.
Amsterdam no competeix sola. Rotterdam no competeix sola. Ningú no ho fa. Només nosaltres
Mentrestant, altres regions europees fa anys que juguen aquesta partida. Amsterdam no competeix sola. Rotterdam no competeix sola. Ningú no ho fa. Només nosaltres continuem confiant que Barcelona podrà sostenir tota sola el posicionament internacional de Catalunya. No podrà. El missatge del rànquing d'Oxford Economics és diàfan. Catalunya té una ciutat global, però encara no té una regió global. I el segle XXI premiarà les regions capaces d'operar en xarxa, no els territoris fragmentats.
La bona notícia és que els actius hi són: ports, universitats, empreses industrials, centres tecnològics, capacitat exportadora i qualitat de vida. El que falta és una visió compartida i una escala adequada per competir. En definitiva, el futur de Catalunya no dependrà tant de la força de Barcelona com de la capacitat d'articular un sistema urbà que vagi de Girona a Tarragona i de València a Lió. Amsterdam ens recorda que la mida no és determinant; el que és determinant és la coordinació. I aquesta és, probablement, la gran assignatura pendent del país.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat