No ho neguem. La gran majoria de nosaltres s’ha cregut, o, com a mínim, ha posat en dubte, que una nova iniciativa anomenada Paseadores de niños s’oferia a passejar grups de fins a set nens, lligats amb arnesos i com si fossin gossos. Llegit així, sona a un acudit propi del dia dels Sants Innocents, però la realitat és que tot just acaba de començar la primavera i que, sí, les xarxes socials, una meditada estratègia de comunicació elaborada per Multiópticas i l’ajut d’unes quantes influencers ho han tornat a fer: ens han pres el pèl.
☀️Paseadores de Niños☀️
— Paseadores de Niños (@paseadoresninos) March 15, 2024
¡El primer servicio para sacar a los niños a la calle por ti! 👧🏽👦🏼Escríbenos para contratar a uno de nuestros #paseadores 📩#niños #airelibre #calle #mamás #papás pic.twitter.com/ox7crNozQL
Així ho demostren les xarxes socials on, durant el passat cap de setmana, milers de publicacions van criticar severament Paseadores de niños, una iniciativa que falsament s’oferia a acudir als domicilis de les ciutats de Barcelona, Madrid i València per recollir i passejar nens, ja que “ser pare no és gens fàcil”. El servei, que, per cert, més d’una persona i més de dues han confessat públicament que el farien servir, no és real i forma part d’una campanya en clau humorística de Multiópticas que té com a objectiu fomentar l’activitat a l’aire lliure per evitar que més nens i nenes s’uneixin a la Generació Borrosa.
Paseadores de niños es va presentar el passat dilluns 11 de març a les xarxes socials i a la seva pàgina web -sí, en té una de pròpia-. Per assegurar el soroll mediàtic, l’autora de la campanya -i del guirigall-, va comptar amb la col·laboració d’influencers, entre les quals destaquen la catalana Laura Escanes i l’atleta Ana Peleteiro, qui, conxorxades amb la companyia òptica, van fer d’altaveu als seus perfils d’Instagram. No va ser fins una setmana després, el dilluns 18 de març, després del caos generat a xarxes -i de comprovar que realment hi ha pares disposats a pagar passejadors per als seus fills- quan Paseadores de niños, Multiópticas i les influencers que formaven part de la campanya van anunciar dos fets: que Paseadores de niños no és un servei real, i que la falta de temps a l’aire lliure sí ho és.
'Paseadores de niños' forma part d’una campanya en clau humorística de Multiópticas
Però és que no és la primera vegada que Multiópticas duu a terme una campanya d’aquest estil. Si bé el focus de la polèmica fa uns dies era un servei per passejar nens, fa uns anys ho va ser el Bressol SP, un bressol equipat amb quatre pantalles integrades que monitoren l’activitat del nadó. Aleshores, la firma tornava a utilitzar la ironia per criticar el prematur accés dels més petits a les pantalles, així com el seu ús irresponsable. En la mateixa línia, ara ho fa mitjançant un estudi que assenyala que a l’Estat hi ha nens que només surten al carrer 35 minuts al dia, una reduïda xifra que es relaciona directament amb la miopia infantil.
L’estudi, que destaca que les mascotes, de mitjana, surten al carrer el doble de temps, vaticina que un de cada dos nens tindrà miopia en el futur a causa de la sobreexposició de les pantalles i d’un estil de vida sedentari. De fet, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ja denomina a aquest defecte visual com “la pandèmia silenciosa del s. XXI” i apunta que el 2050 un 50% de la població serà miop.
Quan les pantalles substitueixen l'activitat física
“Cada vegada hi ha un oci que passa més aviat per la pantalla”, explica a VIA Empresa Aleix Hildebrandt, psicòleg general sanitari i director del centre de psicologia Psigma 2. “Hi ha una falta d’activitat física substancial, si mirem les dades que es desprenen de diverses enquestes realitzades als instituts, veiem que hi ha percentatges molt elevats d’addicció a les pantalles”, afegeix l’expert, qui detalla que un de cada deu joves compleix criteris d’addicció. Les xarxes socials i els videojocs són els principals impulsors d’aquestes estadístiques i de l’aïllament social que comporta: “Aquest aïllament provoca que molts nois i noies evitin converses difícils de manera verbal, perquè ho fan de manera digital, els costa afrontar una conversa real”, subratlla Hildebrandt.
Amb aquest panorama al davant, s’ha accentuat un debat quasi tan antic com les mateixes pantalles: l’accés dels joves a aquests dispositius. “Sempre es recomana que fins als tres anys no hi hagi cap pantalla, el nen no la necessita”, assegura Hildebrandt, qui apunta que dels tres als dotze anys la introducció ha de ser “progressiva” i que, per sota d’aquesta edat, no hi ha cap necessitat de sostenir una pantalla diàriament. “Els nens i nenes han d’explorar el món, i el mecanisme d’exploració és el joc, però un joc físic, amb els elements tangibles que el rodegen”, apunta el psicòleg, qui adverteix del risc de no experimentar aquesta exploració: “La problemàtica no és què està fent el nen amb la pantalla, que també, sinó més aviat què és tot allò que deixa de fer”.