La Xina ha fixat per al 2026 un objectiu de creixement d’entre el 4,5% i el 5% -el més baix des de 1991- i mantindrà el dèficit públic al voltant del 4% del PIB per sostenir una política econòmica més selectiva. L’anunci, fet pel govern en l’inici de la sessió anual de l’Assemblea Nacional Popular, marca l’inici d’una nova etapa en què la segona economia mundial prioritza l’estabilitat i la transformació estructural per sobre del creixement accelerat, enmig d’un escenari global cada cop més inestable. Lluny de ser un senyal de feblesa, el gir apunta a un canvi de model: menys velocitat, però més control.
Durant dècades, la Xina va construir el seu ascens sobre taxes de creixement elevades, sovint per sobre del 8% o fins i tot del 10%, impulsades per la inversió massiva, les exportacions i una expansió accelerada del crèdit. Aquell model ha entrat ara en fase de revisió. El nou objectiu fixat per Pequín s’inscriu en l’inici d’un nou pla quinquennal que ja no prioritza la velocitat, sinó la sostenibilitat del creixement, la reducció de riscos sistèmics i la transformació del teixit productiu. Més que una desacceleració conjuntural, es tracta d’un canvi de paradigma: la fi del creixement a qualsevol preu.
Aquest canvi es tradueix, en primer lloc, en una major cautela en l’ús dels estímuls. A diferència d’altres etapes, Pequín evita grans plans de despesa o expansions creditícies massives, conscient dels desequilibris que van generar en el passat, especialment en el sector immobiliari i en el deute dels governs locals. L’actual aposta per mesures més selectives reflecteix la voluntat de contenir riscos sense renunciar del tot al creixement. Però aquesta prudència té un cost: la recuperació de la demanda interna continua fràgil i el consum no acaba de consolidar-se com el nou motor de l’economia.
El principal taló d’Aquil·les del nou model xinès continua sent la demanda interna. Tot i els discursos oficials i els estímuls continguts -amb un dèficit al voltant del 4% del PIB i només petites maniobres de flexibilització monetària-, el consum no acaba d’arrencar. La incertesa laboral, la crisi del sector immobiliari, la confiança limitada de les llars i la pressió deflacionària frenen la despesa, mentre la sobrecapacitat industrial genera excés de producció i marges reduïts que limiten noves inversions.
El principal taló d’Aquil·les del nou model xinès continua sent la demanda interna: tot i els estímuls, el consum no acaba d'arrencar
A més, la caiguda persistent de la natalitat i l’envelliment accelerat de la població amenacen la sostenibilitat del consum futur i incrementen la pressió sobre els sistemes socials i de pensions. Aquesta combinació de factors reforça la necessitat d’un gir estructural i explica la cautela de Pequín a l’hora d’estimular la demanda interna: la prudència és deliberada, però la línia entre control i estancament serà una de les grans proves per a l’economia xinesa el 2026.
Mentre la despesa de consum no acaba d’arrencar, Pequín dirigeix els seus esforços cap a sectors considerats estratègics per al futur. La intel·ligència artificial, la tecnologia 6G, la biotecnologia i la manufactura avançada són els eixos d’una política que busca reforçar la competitivitat i la independència tecnològica. La inversió en recerca i desenvolupament ja representa un 2,8% del PIB, una de les més altes del món, i s’integra en plans per connectar la innovació amb l’economia real.
En aquest context, la Xina no només prepara el terreny per als pròxims anys, sinó que envia un missatge clar: tot i la contenció en consum i crèdit, el país no cedeix en la seva carrera per assegurar avantatges tecnològics i capacitat d’autonomia en un escenari cada cop més competitiu a escala global.
Lluny de trobar-se en crisi, la Xina entra en una nova fase del seu desenvolupament econòmic i estratègic
Més enllà de les xifres de creixement i els estímuls limitats, la Xina s’enfronta a reptes estructurals de llarg termini. La prudència amb la despesa, la gestió de la sobrecapacitat industrial i la feble inflació són només alguns dels desafiaments immediats. A més, l’envelliment de la població i la caiguda de la natalitat reforcen la necessitat d’un model més sostenible i controlat, amb estratègies que connectin el creixement econòmic amb la seguretat social i els sistemes de pensions.
Al mateix temps, Pequín manté un augment sostingut de la despesa militar al voltant del 7% anual, i recorda que la transformació econòmica no es produeix en un buit. L’economia i la seguretat s’interconnecten: mentre s’ajusta el ritme de creixement i es busca autonomia tecnològica, el país continua reforçant la seva capacitat defensiva i estratègica en un entorn global cada vegada més complex. Aquesta doble prioritat -estructural i geopolítica- marca el veritable context de fons del nou pla quinquennal.
Lluny de trobar-se en crisi, la Xina entra en una nova fase del seu desenvolupament econòmic i estratègic. El gir cap a un creixement més lent i a estímuls continguts reflecteix un canvi de model orientat a la sostenibilitat, el control dels riscos i la transformació estructural. Però aquest model no està exempció de tensions: el creixement moderat pot resultar insuficient, el consum continua feble i les pressions externes, econòmiques i geopolítiques, no afluixen.
El veritable repte per a Pequín no és només créixer menys, sinó demostrar que pot fer-ho mantenint control intern, dinamisme i influència en un món cada vegada més competitiu.