La contundent victòria del Partit Liberal Democràtic a les eleccions generals ha aportat al Japó un bé escàs en l’actual context global: estabilitat política. Amb una majoria de dos terços a la cambra baixa, el govern de Sanae Takaichi disposa d’un marge d’acció excepcional que redueix la incertesa institucional i ofereix previsibilitat reguladora al teixit empresarial i als inversors, tant nacionals com internacionals. En un entorn marcat per la volatilitat geopolítica i financera, aquesta continuïtat és percebuda, a curt termini, com un factor positiu.
Tanmateix, aquesta estabilitat no dissipa els principals interrogants econòmics que els polítics no aclareixen; al contrari: els posposa. La campanya electoral ha evitat un debat clar sobre qüestions estructurals com la sostenibilitat del deute públic, el futur de l’impost al consum o l’equilibri del sistema de benestar en una societat cada cop més envellida. Com advertia l’editorial d'una de les capçaleres més importants del Japó, l’Asahi Shimbun, l’ampli mandat no pot interpretar-se com un xec en blanc, especialment quan moltes de les decisions amb més impacte econòmic no han estat explicades ni sotmeses a un escrutini real.
Aquesta concentració de poder, tot i aportar estabilitat institucional, desperta recels en sectors empresarials i financers que observen amb prudència el nou escenari. L’elecció s’ha resolt més com un plebiscit de lideratge que no pas com un debat de polítiques, i això deixa moltes decisions clau en una zona grisa pel que fa a calendari, costos i impacte econòmic. La manca de concreció durant la campanya alimenta la percepció que el Govern podria avançar cap a reformes controvertides sense haver-ne calibrat prèviament l’impacte econòmic ni haver construït consensos amplis.
La manca de concreció durant la campanya alimenta la percepció que el Govern podria avançar cap a reformes controvertides sense haver-ne calibrat prèviament l’impacte econòmic
Entre els principals focus d’incertesa hi ha l’orientació fiscal i pressupostària. La possible rebaixa de l’impost al consum -esmentada, però no explicada-, combinada amb l’augment de la despesa en defensa i amb una pressió creixent sobre el sistema de pensions i de seguretat social, planteja dubtes sobre la sostenibilitat del deute públic japonès. Aquesta preocupació ja no és només teòrica: les últimes dades del Ministeri de Finances confirmen que el deute públic japonès ha assolit un nou màxim històric, amb un increment anual especialment intens de l’emissió de bons ordinaris finançats amb impostos, just en un moment en què els tipus d’interès a llarg termini comencen a repuntar. Amb una majoria qualificada a la cambra baixa, el Govern té capacitat per accelerar reformes, però també el risc de traslladar la incertesa des del pla polític al pla econòmic si no articula un relat fiscal sòlid i creïble.
En aquest sentit, el mandat reforçat de Takaichi podria facilitar l’adopció de mesures fins ara ajornades. L’eventual revisió de l’impost al consum, la redefinició del paper de l’Estat en sectors estratègics o un ajust progressiu de la despesa social són decisions que es perceben com inevitables, però que comporten un alt cost polític i social. El govern disposa de força parlamentària, però no d’un marge il·limitat de consens social ni econòmic. Tampoc sembla realista pensar que l’equilibri fiscal pugui assolir-se únicament incrementant taxes o càrregues sobre els estrangers, ja sigui a través del turisme, la immigració o la inversió exterior. Aquestes mesures poden aportar ingressos puntuals, però no resolen els desequilibris de fons d’una economia amb una base contributiva cada cop més estreta i una població activa en retrocés.
Des de la perspectiva dels mercats i del teixit empresarial, la clau no és tant l’estabilitat política com la capacitat del Govern per transformar-la en credibilitat econòmica. El Japó continua beneficiant-se d’un entorn de tipus baixos i d’una elevada confiança domèstica en el seu deute, però aquests factors no són immutables. Els primers senyals de tensió ja són visibles en el mercat de bons, amb una tendència a l’alça de les rendibilitats a llarg termini alimentada per la percepció creixent de deteriorament fiscal.
Quan l’economia es governa amb silencis, el cost acostuma a arribar tard, però sempre arriba
El repte que haurà d'afrontar Takaichi no és governar amb majoria, sinó governar amb horitzó i propòsit. L’ampli mandat parlamentari ofereix una oportunitat única per afrontar els grans desequilibris amb transparència, pedagogia i consens, però també comporta el risc de confondre força política amb legitimitat econòmica i social. Sense un debat obert sobre impostos, despesa i sostenibilitat del model, l’estabilitat institucional pot acabar sent només aparent. I quan l’economia es governa amb silencis, el cost acostuma a arribar tard, però sempre arriba.
La demografia, el principal coll d'ampolla
Però si hi ha un factor que condiciona de manera transversal el futur de l’economia japonesa és la demografia: l’envelliment accelerat de la població i la caiguda sostinguda de la població activa no són només un problema social, sinó el principal coll d’ampolla estructural del creixement, de la sostenibilitat fiscal i de la competitivitat empresarial. Cap estratègia econòmica a mitjà termini pot ser viable si no afronta aquest desequilibri de fons.
El Japó ha intentat ampliar els marges interns del seu mercat laboral amb resultats desiguals. La incorporació de més dones i de treballadors sèniors ha contribuït a alleugerir parcialment la manca de mà d’obra, però aquests avenços tenen límits evidents. La productivitat continua estancada en molts sectors, especialment en els serveis i en les petites i mitjanes empreses, que són les més exposades a l’escassetat de personal. En aquest context, la tensió laboral ja no és conjuntural, sinó estructural, i actua com un fre silenciós a la inversió i a l’expansió empresarial.
La tensió laboral ja no és conjuntural, sinó estructural, i actua com un fre silenciós a la inversió i a l’expansió empresarial
Però el veritable coll d’ampolla no és demogràfic, sinó polític: el Japó fa anys que coneix l’abast del seu declivi poblacional i la insuficiència de la seva força laboral, però continua evitant una reforma migratòria integral per raons estrictament electorals. El Govern admet treballadors estrangers per necessitat, però els manté de manera sistemàtica en un règim de provisionalitat jurídica i social que impedeix consolidar-los com a part estable del teixit econòmic i social. Aquesta estratègia no respon a la manca d’alternatives, sinó a la decisió conscient de no assumir el cost polític d’un debat seriós, obert i honest sobre immigració. Mentrestant, el debat públic es desplaça cap a com endurir encara més les condicions d’accés i permanència, just quan el país ha superat per primer cop els 2,5 milions de treballadors estrangers.
La conseqüència és un model profundament incoherent: l’economia reclama mà d’obra, talent i contribuents, mentre la política construeix un relat de contenció, excepcionalitat i sospita. Les mesures restrictives no només fracassen a l’hora de revertir la crisi laboral, sinó que la cronifiquen, encareixen els costos empresarials i limiten la capacitat de creixement a mitjà i llarg termini. En lloc d’afrontar el problema de fons, el Govern opta per solucions parcials (visats temporals, quotes, excepcions sectorials) que permeten guanyar temps polític, però no garantir futur econòmic. En termes estrictament econòmics, això equival a administrar l’escassetat en lloc de corregir-la. Potser governar la demografia a cop de missatge identitari pot ser -com es va poder comprovar diumenge- electoralment rendible; però persistir-hi és, cada cop més, una irresponsabilitat econòmica difícil de justificar.
Aquesta estratègia també presenta una clara contradicció macroeconòmica. En un país amb una base contributiva cada cop més estreta i amb una pressió creixent sobre el sistema de pensions i de salut, limitar la integració plena de treballadors estrangers significa renunciar a una part rellevant del potencial fiscal futur. Les mesures que penalitzen o dificulten la immigració poden aportar tranquil·litat política a curt termini tal com busca aquest govern, però erosionen la sostenibilitat econòmica a mitjà i llarg termini.
L'economia reclama mà d’obra, talent i contribuents, mentre la política construeix un relat de contenció, excepcionalitat i sospita
En definitiva, el repte demogràfic del Japó no es pot resoldre únicament amb ajustos marginals del mercat laboral ni amb polítiques migratòries a mig camí. Sense una estratègia clara, coherent i socialment assumida d’atracció i integració de població activa, l’economia japonesa corre el risc de consolidar una estabilitat aparent, sostinguda més per la inèrcia que no pas per una base estructural sòlida. I en un context global cada cop més competitiu, aquesta és una aposta que pot resultar costosa. No és només arriscada: és una renúncia conscient a una part del futur econòmic del país.
La indústria, entre els límits fiscals i el rearmament
En el Japó de Takaichi, la indústria s’ha convertit en l’eix discursiu que permet connectar seguretat, creixement i despesa pública. El reforç del sector industrial, especialment en àmbits tecnològics i estratègics, és presentat com una necessitat econòmica però també com una condició prèvia per garantir l’autonomia i la capacitat de defensa del país. Aquesta narrativa permet legitimar una expansió de la despesa pública sota el paraigua de la competitivitat industrial, evitant un debat directe sobre els límits fiscals i les prioritats pressupostàries.
És en aquest marc que el rearmament apareix com a conseqüència, no com a punt de partida. L’augment sostingut de la despesa en defensa s’inscriu dins d’una política industrial que aspira a revitalitzar sectors com l’aeroespacial, la construcció naval, la ciberseguretat, els semiconductors o els materials avançats. El Govern defensa que aquesta inversió pot actuar com a motor d’innovació i com a palanca per reforçar la base productiva nacional, en un context de pèrdua de dinamisme industrial i de pressió creixent sobre la competitivitat.
Tot i això, aquesta estratègia planteja interrogants rellevants sobre la seva viabilitat econòmica. La indústria de defensa és intensiva en capital, dependent de contractes públics i amb retorns a llarg termini, mentre que el marge fiscal del Japó és cada cop més estret. Sense un model clar de finançament i sense una priorització transparent, el risc és que la política industrial acabi subordinada a la lògica del rearmament, desplaçant recursos d’altres àmbits productius o socials amb un impacte econòmic més immediat.
La qüestió no és si el Japó necessita una indústria forta o una capacitat de defensa reforçada, sinó si pot permetre’s confondre política industrial amb política de seguretat
A més, l’efecte tractor sobre el conjunt del teixit empresarial no està garantit. Si l’expansió industrial associada a la defensa es concentra en un nombre reduït de grans conglomerats, amb una dependència elevada de tecnologia importada, l’impacte sobre la productivitat, l’ocupació qualificada i la innovació sistèmica pot ser limitat. Sense una integració real de pimes, cadenes de valor locals i transferència tecnològica, la indústria corre el risc de convertir-se en un instrument pressupostari més que no pas en un veritable vector de creixement.
En última instància, la qüestió no és si el Japó necessita una indústria forta o una capacitat de defensa reforçada, sinó si pot permetre’s confondre política industrial amb política de seguretat. Presentar el rearmament com a estratègia econòmica pot facilitar consensos a curt termini, però no substitueix una visió industrial coherent ni resol els desequilibris estructurals del país. La indústria pot ser el pont entre seguretat i economia; convertir-la en justificació automàtica de més despesa pública és una aposta amb riscos evidents en un context de fragilitat econòmica creixent.
En el Japó actual, l’estabilitat política funciona més com a coartada que com a projecte. El Govern disposa d’un poder parlamentari excepcional, però l’utilitza per ajornar els debats que realment condicionen el futur econòmic del país: deute, fiscalitat, despesa social, immigració i productivitat. L’absència d’un relat econòmic coherent no és fruit de la incertesa, sinó d’una decisió política conscient: evitar qualsevol reforma que tingui cost electoral, encara que el cost econòmic sigui acumulatiu. Governar amb majoria no és sinònim de governar amb direcció, i el Japó continua confonent estabilitat institucional amb sostenibilitat econòmica.
Des del punt de vista empresarial, el risc no és un gir brusc de polítiques, sinó la persistència d’un model que administra l’escassetat en lloc de corregir-la
Des del punt de vista empresarial, el risc no és un gir brusc de polítiques, sinó la persistència d’un model que administra l’escassetat en lloc de corregir-la. La política industrial vinculada al rearmament, la gestió restrictiva de la immigració i la dilació fiscal configuren un escenari de creixement limitat, dependència pressupostària i pressió creixent sobre la base contributiva. Les últimes xifres del deute públic indiquen que aquest temps ja s’està finançant amb més emissió de bons i amb un marge fiscal cada cop més estret. I en economia, quan el temps es compra amb deute, el futur acostuma a arribar abans del que es preveu.