Un estiu més, mentre el país treu fum i el color morat del risc extrem domina el mapa d'incendis forestals, bona part de la societat redescobreix una realitat que la resta de l'any sovint oblida: dos terços del país són boscos. Paradoxalment, la rellevància ambiental, territorial i paisatgística dels boscos contrasta amb el més aviat testimonial pes econòmic del sector forestal i l’escassa atenció política i institucional que rep. I això malgrat que la fusta és la principal matèria primera de què disposem com a país.
Segons les dades de l’Observatori Forestal Català, la silvicultura representa només el 0,03% del PIB i ocupa poc més de 3.500 persones. En l’àmbit polític, el bosc ni tan sols té reservat un espai en el nom de cap conselleria; queda relegat a una direcció general de Boscos integrada dins del departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. No passa el mateix arreu. A Itàlia, per exemple, el Ministeri d'Agricultura, Sobirania Alimentària i Boscos incorpora explícitament els boscos en la seva denominació, una mostra de la importància estratègica i el reconeixement que el país atribueix al sector.
Segons les dades de l’Observatori Forestal Català, la silvicultura representa només el 0,03% del PIB i ocupa poc més de 3.500 persones
Aquests mesos, com és habitual després de cada gran incendi, la gestió forestal i el paper dels pagesos per prevenir-los, així com el dels bombers per extingir-los, es converteixen en protagonistes de tertúlies, noticiaris i declaracions polítiques carregades de bones intencions. Tanmateix, el debat acostuma a simplificar una realitat molt més complexa, i sovint acaba reduint-se a la discussió sobre quantes subvencions calen per garantir la gestió dels boscos. Però el principal obstacle no és només financer, sinó també empresarial, industrial i de mercat.
En articles anteriors he defensat sovint la tesi que la mesura més adequada no és sempre la més evident i, a la inversa, que la més evident no és necessàriament la més adequada. Sobretot quan ens enfrontem a problemes complexos que no admeten solucions simples. De fet, un dels exemples més paradigmàtics em sembla precisament el dels bombers, quan el control d'un gran incendi requereix, de vegades, provocar-ne de nous en zones controlades per anticipar-se al front de flames, en lloc de destinar tots els recursos a extingir-lo amb mànegues.
Aquest mateix principi és aplicable al sector forestal. Els boscos no són un compartiment estanc, sinó una peça d’un engranatge molt més ampli: la cadena de valor de la fusta i els mercats que en generen la demanda. Per això, qualsevol estratègia que aspiri a millorar la gestió forestal de manera econòmicament sostenible ha d’actuar sobre el conjunt de factors que expliquen la situació actual i no limitar-se a intervenir sobre els seus efectes. En definitiva, la política forestal també és política industrial.
En aquest context, és clau evitar confondre el símptoma amb la malaltia: la manca de viabilitat econòmica de les explotacions forestals no és la causa del problema, sinó la conseqüència de problemes de competitivitat. Així doncs, sembla improbable que incrementar les subvencions per dur a terme els treballs forestals necessaris per revertir la situació actual dels boscos i garantir-ne la gestió a llarg termini, sense assegurar alhora un teixit empresarial capaç d'executar-los ni una demanda suficient per a la fusta extreta, permeti revertir el problema de fons.
Els principals colls d'ampolla fa temps que estan identificats, com els van destacar els experts d’uns dels darrers Agrodebats sobre economia forestal que va organitzar fa uns mesos la Comissió d’Economia Agroalimentària al Col·legi d’Economistes de Catalunya: com els elevats costos de gestió derivats de la complexa orografia; la pèrdua d’indústria local de primera transformació (papereres i serradores); i un model d’aprofitament de la fusta orientat majoritàriament en productes de baix valor afegit. El resultat és que a Catalunya només s'aprofita al voltant del 30% del creixement anual dels boscos, de manera que la massa forestal continua augmentant any rere any.
El problema esdevé encara més complex si s’hi afegeixen altres variables que condicionen la viabilitat de la gestió forestal, entre d’altres: la competència amb fusta procedent d’altres territoris; les limitacions per dur a terme treballs forestals durant els períodes de més risc d'incendi i la necessitat que existeixi prou demanda per a tots els productes que es poden obtenir de cada arbre, ja que la viabilitat econòmica dels aprofitaments depèn de poder valoritzar-ne totes les parts.
A Catalunya només s'aprofita al voltant del 30% del creixement anual dels boscos
Si tot això semblés poc, a més, cal tenir en compte que cada espècie forestal té propietats, aplicacions i mercats diferents. Les coníferes, com el pi o l'avet, i els planifolis, com l'alzina, el faig o el pollancre, no requereixen els mateixos processos de transformació ni les mateixes capacitats industrials, fet que condiciona les possibilitats de valorització de la seva fusta.
En definitiva, reduir el debat forestal a una qüestió de subvencions és ignorar que el problema no rau únicament en la gestió dels boscos, sinó en la competitivitat de tota la cadena de valor que n'ha de fer possible l'aprofitament. Entendre aquesta realitat és el primer pas per deixar de tractar la gestió forestal com una política sectorial més i assumir-la com una política industrial necessària i estratègica.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat