La resposta sembla fàcil. Tothom hi insisteix: “Els focs s’apaguen (s’eviten) a l’hivern”. Tanmateix, rarament es quantifica aquesta afirmació per molt evident que sembli. Aleshores, ningú no comprèn per què no es fa més prevenció ni, sobretot, quina prevenció té sentit i és viable de fer. Perquè què significa realment aplicar el principi de la prevenció? Quants recursos requeriria? És possible fer-ho sobre milions d'hectàrees de bosc? No podem prevenir-ho tot; per tant, la prevenció també necessita criteris d'eficiència econòmica.
El fum de Trump sobre Nova York
En països com els Estats Units i el Canadà, la tradició és de deixar cremar alguns incendis perquè consideren que formen part del cicle natural del medi. Però el 1988, després de moltes indecisions i malgrat dedicar -finalment- ingents esforços per contenir el foc, es va cremar una tercera part del parc de Yellowstone. Arran d’aquests fets, els Estats Units van revisar la seva política del foc natural. Van concloure que era correcta, però que calia establir criteris més estrictes sobre quan deixar cremar i calia fer més tractaments preventius prop de les àrees desenvolupades.
Què significa realment aplicar el principi de la prevenció? Quants recursos requeriria? És possible fer-ho sobre milions d'hectàrees de bosc?
Aquesta és una reflexió també que han fet més recentment al Canadà. Malgrat l’enuig de Trump perquè, a les vigílies de la final del Campionat Mundial de Futbol, Nova York era plena de fum, no és ben bé que els canadencs no apaguin els focs. La política canadenca actual va des de l'extinció agressiva fins al simple monitoratge, segons el risc per a persones, propietats i recursos.
A la recerca d’un model de prevenció per a Europa i el Mediterrani
Evidentment, a Europa -especialment al sud- les condicions naturals i climàtiques no són equiparables a les de Nord-amèrica i la densitat d’ocupació del territori és molt més elevada. Una de les tasques preventives, però, que fan els nord-americans són les cremes controlades a l’hivern. És un concepte no tan llunyà al comentari del president Illa arran de l’incendi de les Gavarres: cal que deixi de ser tabú tallar arbres. O disminuir la massa forestal amb els instruments més eficients per evitar concentracions de material inflamable enormes i incontrolables en cas d’incendi.
En tot cas, estem davant d’una de les conseqüències més punyents del canvi climàtic que només posa en evidència errors acumulats durant dècades: l’abandonament del camp per manca de rendibilitat i el continu creixement de les masses forestals, l’abandonament encara anterior de l’explotació dels boscos i els sotaboscos -carbó vegetal, recol·lecció, gestió de la fusta-, la implantació descontrolada de tota mena d’activitats -sobretot residencials- enmig de les zones boscoses... Revertir tot això estaria molt bé, però és pràcticament inviable econòmicament més enllà de zones molt concretes. Ni tan sols en una zona forestal tan acotada i tan urbana com Collserola s’hi ha avançat gaire.
I entre els erros d’un passat no tan llunyà hi ha les repoblacions forestals. A Galícia i al nord de Portugal -on les condicions climàtiques no haurien de ser tan desfavorables- la plantació massiva d’un arbre tan inflamable com els eucaliptus és un dels factors que expliquen la proliferació d'incendis dels darrers lustres. Més a prop, a les Landes i a la badia d’Arcaishon -vora Bordeus- l’aposta per consolidar els sistemes dunars a força de plantar-hi grans extensions de pins també ha provocat una superior sensibilitat al foc. Un sistema que, recordem-ho, es va reproduir també en la segona meitat del segle XIX i a més petita escala a la franja marítima del delta del Llobregat.
El "Bosque urbanizado"
Hi ha, però altres pecats no tan llunyans que ara estem expiant. El més important és la construcció dins del bosc. Quan es parla d’aquest tema sempre venen al cap urbanitzacions il·legals, autoconstruccions irregulars... Però no és ben bé així. Almenys en molts casos. L’arquitecte i amic Antoni Renalias em recorda que el Pla Comarcal de Barcelona del 1953 donava forma legal al que es denominava “Bosque urbanizado”.
Això volia dir que es permetia la construcció de cases aïllades dins del bosc, unides per camins que no calia asfaltar. Aquesta via fou seguida per molts altres municipis catalans i començaren a proliferar urbanitzacions “idíl·liques”, sovint sense els serveis urbans mínims, dins el bosc. Moltes vegades, les edificacions eren o tenien elements constructius de fusta, perquè eren més idíl·liques encara -o més d’acord amb la tradició nord-americana- i més barates que si fossin d’obra.
Quan un incendi forestal arriba a una zona habitada, la prioritat passa a ser protegir persones i habitatges. Això immobilitza dotacions i obliga a organitzar evacuacions
Amb el Pla General Metropolità del 1976, aquesta categoria urbanística va decaure i, durant els anys 80, Joan Antoni Solans, des de la Generalitat, va maldar perquè desaparegués de tots els planejaments urbanístics vigents a Catalunya. Però més de vint anys de vigència del “Bosque urbanizado”, que va coincidir amb els inicis del desarrollismo i l’auge inicial de les segones residències, van deixar una empremta difícil d’esborrar.
A Catalunya hi ha unes 1.400-1.500 urbanitzacions, amb unes 40.000 hectàrees en total i molt concentrades a la zona litoral i prelitoral de Barcelona. Tanmateix, no sabem quantes d’aquestes estan realment envoltades o en contacte amb massa forestal. La informació sobre el conjunt espanyol és encara més deficient. Les dades no són estrictament comparables, però només la Comunitat de Madrid té catalogades 2.361 zones d'interfície urbana-forestal, que també inclouen cases disperses i petits nuclis de població. A Madrid, aquestes zones de proximitat al bosc ocupen 22.625 hectàrees.
Quan un incendi forestal arriba a una zona habitada, la prioritat passa a ser protegir persones i habitatges. Això immobilitza dotacions, obliga a organitzar evacuacions, defensar carrers i edificis i pot impedir que aquests mitjans es destinin a atacar el front de l'incendi.
“Prevenir és més barat que apagar”
La frase "prevenir és més barat que apagar" sona impecable, però no és tan fàcil demostrar-la de manera general. Depèn del territori, del risc, del tipus de tractament forestal i, sobretot, de què comptem com a cost de l'incendi. Si només comparem desbrossar una hectàrea amb hores de bombers, helicòpters i hidroavions, fem una comptabilitat molt pobra.
Segons dades recollides per l'amic Oriol Amat a partir del Foro de Bosques y Cambio Climático, netejar muntanyes, fer focs controlats, fomentar la pastura i finançar brigades preventives pot costar 500 euros per hectàrea, un càlcul més de manteniment que d’inversió inicial. Tanmateix, Catalunya té 1,3 milions d'hectàrees de superfície forestal arbrada. A 500 euros per hectàrea, serien, 650 milions d'euros anuals per fer aquestes tasques preventives.
Perquè ens fem una idea, el pressupost total del Departament d'Agricultura no arriba als 1000 milions anuals. A Espanya, amb 14,7 milions d'hectàrees de superfície arbrada, segons dades del ministeri, un manteniment anual d'aquest tipus generaria una despesa de 7.350 milions, davant dels 8.900 milions de pressupost del ministeri espanyol de Transició Ecològica.
Catalunya té 1,3 milions d'hectàrees de superfície forestal arbrada. A 500 euros per hectàrea, serien, 650 milions d'euros anuals per fer aquestes tasques preventives
Amb magnituds com aquestes, cal calcular quines actuacions preventives tenen un rendiment social més elevat, establint prioritats. La primera, la protecció de les zones habitades. La normativa existent per a l'autodefensa de les urbanitzacions encara no es compleix en la meitat de les urbanitzacions que hi estan obligades i des de la Generalitat asseguren que ho aconseguiran d’aquí a cinc anys, Tanmateix, les franges de protecció actuals -25 metres- poden quedar superades en cas dels incendis anomenats de sisena generació i caldria revisar-ho.
En segon lloc, cal identificar les zones del bosc que poden actuar com a veritables amortidors de l'expansió d'un gran incendi. L'any passat, només dos incendis -Torrefeta i Florejacs i Paüls- van generar el 86% de la superfície cremada total. Cal evitar que cap incendi arribi a aquestes dimensions. Les tasques preventives que comentàvem no asseguren que el bosc no arribi a cremar-se, però sí que evitarien que aquest s'alimentés fins a prendre dimensions i dinàmiques incontrolables.
Quant costa realment un incendi?
Els beneficis de la prevenció no seran només "menys bosc cremat", sinó que comprenen habitatges i infraestructures, pèrdua de producció forestal i agrícola, biodiversitat, erosió i qualitat de l'aigua, emissions, salut, assegurances, turisme i reputació de la destinació. I, en el pitjor dels casos, vides humanes. A més, el cost dels incendis no s’acaba quan s’apaga el foc. Pot arribar a modificar les decisions d'inversió, els fluxos turístics i fins i tot la temporada alta mediterrània.
Si no avaluem correctament el cost dels incendis, no podrem decidir amb propietat quants diners és raonable gastar en prevenció. Tanmateix, és evident que no podem actuar simultàniament a tota la superfície forestal per impossibilitat econòmica i logística. El que sí que podem calcular és quant costa dotar Catalunya d'una infraestructura territorial destinada a fer els grans incendis més controlables.
Amb inversions relativament modestes, però ben triades, molt probablement n'hi hauria d'haver prou per reduir sensiblement la dimensió d'uns pocs grans incendis i perquè la despesa preventiva es justifiqui econòmicament. La quantificació d'aquestes inversions, però, la deixarem per a un pròxim article.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat