El tractat comercial entre la Unió Europea i el Mercosur continua pendent de ratificació definitiva per part del Parlament Europeu. Ha estat signat pels governs de la UE, però la pressió al carrer dels pagesos i ramaders de mitja Europa n’ha frenat l’aprovació. L’acord es manté als llimbs mentre es preparen noves protestes. La por dels productors europeus a la competència que arribarà del sud és el principal motiu que hagi encallat. Ara bé, aquesta és l’única forma d’enfortir el mercat interior i d’aprofitar les oportunitats d’expansió.
Quan finalment entri en vigor, el tractat crearà una àrea comercial d’uns 700 milions de persones, en la qual s’incrementaran notablement els intercanvis entre els dos blocs: Brasil, Argentina, Uruguai i Paraguai, d’una banda, i els 27 països europeus. Sobretot, cereals, soja, sucre, fruites i hortalisses, sucs i productes processats, cafè, cacau i altres productes agrícoles; carn bovina, carn d’aviram, carn porcina, lactis, mel i altres productes d’origen animal; així com productes agroalimentaris transformats.
La reducció d’aranzels facilitarà aquests intercanvis comercials. Tanmateix, l’acord afronta tres grans obstacles.
El primer és econòmic. Els països del Mercosur, especialment Brasil i Argentina, són grans exportadors de carn bovina, pollastre, sucre, soja o etanol. La por dels agricultors europeus és que aquests productes omplin els lineals europeus a preus molt més baixos. Els seus costos de producció són menors, les explotacions, molt més grans, i les normes ambientals o sanitàries sovint menys exigents. La conseqüència pot ser una pressió a la baixa dels preus.
Els pagesos europeus també denuncien que el sector ha perdut pes polític i pressupostari. Als anys vuitanta, la Política Agrària Comuna (PAC) absorbia prop del 60% del pressupost comunitari; avui amb prou feines arriba a un terç. L’ampliació de la UE a 27 països i l’aparició de noves prioritats —cohesió territorial, recerca, canvi climàtic, mobilitat d’estudiants, migracions, digitalització o la resposta a la pandèmia— han redistribuït el pressupost europeu. Al mateix temps, s’han reduït moltes intervencions de mercat i subsidis que havien estat centrals en els primers anys de la Comunitat. El pes econòmic del sector agrari se n’ha ressentit i els pagesos, que eren els grans protagonistes fa 30 anys, consideren que cada dia se’ls exclou més exclouen més dels beneficis de la política comunitària.
El segon gran obstacle és ambiental. L’obertura del mercat podria incrementar les exportacions agrícoles del Mercosur cap a Europa i, segons alguns governs europeus, això podria accelerar la desforestació de l’Amazònia. Per aquest motiu, països com França, els Països Baixos, Àustria o Irlanda han advertit que no ratificaran l’acord si no s’hi incorporen garanties climàtiques més estrictes.
Els països del Mercosur, especialment Brasil i Argentina, són grans exportadors de carn bovina, pollastre, sucre, soja o etanol
El tercer obstacle és polític. A la complexitat pròpia de la ratificació dels tractats europeus s’hi afegeixen els canvis polítics als països signants —especialment el pas del govern de Bolsonaro al de Lula al Brasil— que han obligat a replantejar alguns compromisos; als darrers temps s’afegeix.
Malgrat aquests obstacles, cal aclarir que els productes que entrin al mercat europeu hauran de complir les normes comunitàries. La Unió Europea manté alguns dels estàndards sanitaris, alimentaris i mediambientals més estrictes del món, i l’acord estableix que només es podran importar productes que compleixin aquestes exigències. A més, la Comissió Europea ha previst sistemes de control, inspeccions i mecanismes de salvaguarda per evitar distorsions del mercat.
Per tant, el debat real no és tant entre productes segurs i productes insegurs, sinó entre productes més barats i productes amb més valor afegit.
Models productius diferents
Les economies agrícoles del Mercosur i d’Europa tenen estructures molt diferents. Els països sud-americans disposen de grans extensions de terra, explotacions de gran escala i costos de producció més baixos, especialment en sectors com la carn bovina, els cereals o determinades matèries primeres agrícoles. Aquest model els permet competir amb força en el mercat internacional en termes de preu.
Europa, en canvi, té una agricultura molt més fragmentada territorialment, amb explotacions més petites, costos laborals més elevats i una regulació molt exigent en matèria ambiental, sanitària i de benestar animal. Aquest model és més costós, però també genera productes de més qualitat, més controlats i sovint més vinculats al territori. Per això, la competència entre els dos blocs no serà exactament directa. El Mercosur competirà sobretot en volum i preu, mentre que Europa haurà de competir cada vegada més en qualitat, diferenciació i valor territorial.
Europa, de fet, té un avantatge clar: la força de les seves marques agroalimentàries i la reputació alimentària. El sistema europeu de denominacions d’origen, indicacions geogràfiques i certificacions de qualitat constitueix una autèntica arquitectura de valor. Ha convertit molts productes agroalimentaris en referències globals. El vi, l’oli d’oliva, els formatges, els caves, els productes gurmet o els aliments transformats europeus tenen una posició consolidada en els mercats internacionals. Aquestes marques no competeixen només pel que són, sinó pel que representen: proximitat, qualitat, innovació i tradició.
L’acord amb el Mercosur també protegeix moltes d’aquestes indicacions geogràfiques, impedint que es comercialitzin imitacions dels productes europeus. Això reforça el valor de marques territorials que formen part essencial de l’economia rural europea. Per aquest motiu, el futur de l’agricultura europea no passa per competir en el mateix terreny que les grans explotacions sud-americanes, sinó per reforçar els elements que ja la fan singular. Entre aquests elements destaquen tres factors.
El primer és la qualitat i la seguretat alimentària. Les normes europees són exigents, però també constitueixen una garantia per als consumidors. El segon és l’origen territorial. El valor del territori, la proximitat entre producció i consum i la vinculació amb paisatges i tradicions són cada vegada més apreciats pels mercats. El tercer és la sostenibilitat ambiental i social. El benestar animal, la traçabilitat dels aliments i el respecte pel medi ambient s’han convertit en factors de diferenciació.
Competir amb valor
En realitat, l’acord amb el Mercosur posa de manifest una transformació que ja estava en marxa. Durant dècades, l’agricultura europea ha evolucionat des d’un model orientat a la producció massiva cap a un model cada vegada més basat en valor afegit, reputació i diferenciació. Els productes europeus competeixen cada vegada menys en quantitat i cada vegada més en qualitat.
Això no vol dir que la competència desaparegui. L’entrada de productes més barats generarà sense dubte pressió en els segments dels productes barats. Val la pena recordar que les marques de fabricant viuen un moment delicat i replantegen el seu model de negoci, que, al cap i a la fi, els conduirà a reduir preus, mentre les marques pròpies europees -més barates- s’estan acabant d’imposar als lineals.
El tractat ha d’actuar com un estímul per reforçar la millora de la qualitat, la innovació i la diferenciació
Però també el tractat ha d’actuar com un estímul per reforçar la millora de la qualitat, la innovació i la diferenciació. De fet, el mateix acord obre noves oportunitats per a les exportacions europees. Els aranzels actuals sobre productes com el vi, la xocolata o l’oli d’oliva —que en alguns casos arriben al 35%— es reduiran progressivament, cosa que facilitarà l’accés dels productes europeus a mercats sud-americans en creixement alhora que l’expansió d’ensenyes nacionals europees. El tractat UE-Mercosur, per tant, no és només un acord comercial. També reflecteix un debat més ampli sobre el futur de l’alimentació i de l’agricultura.
Europa ha optat per un model agrícola exigent, amb regulacions estrictes i una orientació creixent cap a la qualitat i la sostenibilitat. Aquest model pot tenir costos més elevats, però també genera marges molt superiors. En aquest context, la competència amb el Mercosur pot actuar com un estímul per reforçar aquest posicionament. El futur dels productes europeus probablement no es decidirà en el terreny del preu, sinó en el valor que els consumidors associen a la qualitat, l’origen, la marca i la confiança.
I aquest és, potser, el veritable repte del tractat: demostrar que en el mercat global no només guanyen els productes més barats, sinó també els productes que innoven, són de qualitat, construeixen marca i generen confiança. Europa no ha de tenir por a obrir-se d’aquesta manera.