A la vista de com informa la premsa generalista sobre les accions que duu a terme la Unió Europea (UE), tot sembla indicar que no tenim l’enemic fora, únicament. Fa la sensació de com si el nostre periodisme fos antieuropeu. Ignora el que té lloc a la UE -que som nosaltres!- i només hi para atenció quan es tracta de donar males notícies. Per tal de lluitar contra aquesta desinformació -intoxicació?- sembla interessant donar notícia d’en quin punt estem pel que fa als tractats internacionals.
En termes generals, val a dir que s’acusa la UE de ser feble a l’hora de plantar cara als actes polítics que altres blocs comercials -bàsicament la Xina i els Estats Units- duen a terme i que, d’alguna manera, ens perjudiquen. L’origen d’aquesta aparent tolerància que a voltes pot semblar permissivitat és clar i fàcil: el 50% del PIB de la UE depèn del comerç amb la resta del món. I no val a parlar de la UE com si fos un cos estranger.
El 50% del PIB de la UE depèn del comerç amb la resta del món, i no val a parlar de la UE com si fos un cos estranger
Quan Alemanya lluita, per exemple, per influir en un tractat que li permet vendre més cotxes, diem que els treballadors de la planta de Volkswagen de Martorell -i tota la indústria auxiliar que la sustenta- tindrà un futur millor. I aquesta és la gràcia del mercat únic i la virtut de la UE: quan el canceller Merz, o el president Macron, o la primera ministra Meloni busquen tractes de favor, no treballen per a les empreses instal·lades als seus estats corresponents únicament, sinó que ho fan per les empreses que sovint tenen filials a Catalunya. El fet ens resulta difícil de copsar, ja que Catalunya té escassa presència de multinacionals pròpies a altres països.
Ja fa uns mesos que es va posar en marxa de manera imparable la signatura d’acords que portaven en negociació massa anys. Ha estat la reacció intel·ligent als aranzels dels Estats Units. Uns aranzels que han posat en evidència un perill: han esdevingut eina política. És a dir, fins fa poc, en situació de pau, els aranzels eren eines tècniques utilitzades amb propòsits fiscals. Per equilibrar l’economia interna. Això, Trump ho ha fet saltar pels aires. Els aranzels els utilitza per aconseguir objectius polítics. La UE s’ha adonat del perill, ja que no es tracta d’una discussió enraonada, sinó d’un reguitzell d’actuacions capritxoses i erràtiques sobre les quals no es pot construir una relació seriosa i estable.
Dins d’aquesta estratègia, i fa unes setmanes, la UE va signar un acord amb Mercosur. Importantíssim. El soroll dels pagesos ha eclipsat la transcendència del tractat, que és fonamental per al nostre futur. Penso que les garanties de reciprocitat reguladora que han obtingut els pagesos és acceptable. I això ha obert la porta a molts altres sectors. A Llatinoamèrica van curts de cotxes i d’enginyeria. També de productes agroalimentaris -indústria transformadora-. De tot això en sortirem beneficiats. I ens garantirem, també, l’accés a les famoses terres rares. En general, el tractat és un èxit.
Com deia, alguns intenten ser negatius i informen de manera tendenciosa. El que es va votar al Parlament Europeu el dia 21 de gener, va ser demanar una opinió al Tribunal Europeu de Justícia de la UE (TJUE) abans de fer l’aprovació definitiva del tractat Mercosur. Així es garanteix la legalitat del text que es modificarà en allò que el Parlament cregui convenient per encaixar-lo definitivament amb la legalitat europea. Tampoc significa cap retard.
La posada en marxa dels mecanismes necessaris i la burocràcia per implementar l’acord duaner portarà molts mesos. En qualsevol cas, és important que la Comissió Europea pressioni per tal que els comentaris del TJUE -no vinculants- no s’endarrereixin més del compte. Perquè és important que comenci l’any 2027 amb la posada en marxa d’aquest tractat, però també dels altres tractats amb l’Índia i Indonèsia.
Un 0% d’aranzels per als productes farmacèutics, químics, equipament mèdic i òptica, i un mercat de 1.500 milions de consumidors, entre els beneficis de l’acord amb l’Índia
Ara bé, quins són els beneficis de l’acord amb l’Índia? Molt importants. Econòmics per Catalunya segur (0% d’aranzels per als productes farmacèutics, químics, equipament mèdic, òptica... Un 10% per vehicles, etc.), però també geoestratègics, ja que assegura un mercat de 1.500 milions de consumidors que està creixent a un ritme per sobre del 6-7% els darrers anys. Juntament amb l’acord ja signat amb Indonèsia, i el que se signarà pròximament amb Austràlia, la UE intenta establir l’àrea del Pacífic com a estratègica.
La UE ha de fer front a tres realitats:
- Durant els pròxims tres anys, però probablement durant més temps, els EUA i la Xina gestionaran les seves relacions comercials fora d'un marc basat en normes i podrien intentar coaccionar altres. En les seves relacions comercials amb les dues grans potències, la UE ha de combinar el pragmatisme amb la fermesa davant les amenaces.
- La xarxa d'acords comercials i d'inversió de la UE és fonamental per enfortir la resiliència econòmica i és el millor instrument geopolític per donar suport a les aliances per respondre als reptes globals.
- L'Organització Mundial del Comerç encara proporciona les normes comunes sobre les quals construir noves aliances i acords. I la UE els hauria de respectar.
En resum, tot sembla indicar que la reacció de la UE a l’amenaça Trump ha estat prou ràpida si es té en compte que els tractats amb Mercosur i l’Índia portaven encallats decennis.
Aquests acords són transcendentals per a tots nosaltres, encara que no ens ho sembli. Recordin que la meitat de la riquesa que cadascú de vostès obté cada any prové, directament o indirectament, del nostre comerç amb la resta del món. Per què? A tall d’exemple, pensin que quan es vendran productes químics o farmacèutics o mecànics a l’Índia o Brasil, els treballadors catalans d’aquests sectors tindran un futur més clar. També les botigues a on compren. I les empreses que donen suport a aquestes empreses exportadores també, etc. Aviat és dit.