Aquest dissabte s'ha signat l'acord de lliure comerç entre la Unió Europea i Mercosur a Asunción, capital del país que ostenta la presidència rotatòria de la unió duanera sud-americana. Les protestes dels pagesos i les reticències d'alguns països europeus semblaven a punt de fer naufragar un acord negociat durant més de 25 anys. Ara, encara resta un procés de ratificació, almenys al Parlament Europeu, on el suport final no està del tot assegurat. Qualsevol valoració ponderada de l'acord requereix conèixer amb una mica de deteniment què hi ha realment al darrere del Mercosur, una organització fins fa quatre dies molt desconeguda fora dels àmbits especialitzats.
Una unió duanera amb voluntat d'expansió
La integració europea en l'àmbit comercial ha estat un cas d'èxit que ha emmirallat diverses iniciatives similars en altres regions del món. Una de les unions duaneres més antigues és el Mercosur, creat el 1991 a Amèrica del Sud. A hores d'ara, els membres de ple dret del Mercosur són Brasil, Argentina, Paraguai i Uruguai, que en van ser els membres fundadors. La pertinença de Paraguai va estar en suspens durant uns anys i ara mateix ho està la de Veneçuela -inicialment incorporada el 2012-, a causa dels seus dèficits democràtics. Bolívia també està, des del 2024, en procés d'integració, que s'estima que durarà almenys quatre anys. Xile, Colòmbia, l'Equador i el Perú tenen estatus de membre associat, la qual cosa comporta el compromís de la progressiva eliminació de les barreres aranzelàries amb el Mercosur. Més recentment, també s'hi han associat Guyana, Surinam i Panamà. Hi ha altres països qualificats d'observadors, fins i tot de fora del continent americà.
Per tant, avui quan parlem del Mercosur ens referim sempre als quatre estats fundadors i membres de ple dret actualment. Tanmateix, és probable que en poc temps s'hi acabin incorporant -o reintegrant- Bolívia i Veneçuela i que algun dels països associats també avanci cap a una integració més completa. A hores d'ara el Mercosur té una població de 270 milions de persones.
La integració europea en l'àmbit comercial ha estat un cas d'èxit que ha emmirallat diverses iniciatives similars en altres regions del món
Recordem que a l'altre extrem del continent americà, no fou fins al 1994 que entrà en vigor un acord similar entre els Estats Units, Canadà i Mèxic. Una àrea de lliure comerç que ara Trump duu camí de dinamitar, però que havia canviat profundament les economies d'aquests tres països i havia creat unes cadenes de valor totalment integrades en aquest espai econòmic sense barreres comercials internes. Un tractat que fou reformulat i perfeccionat el mateix 2020, al final de la primera presidència del mateix Trump.
Una integració a mig fer sota l'hegemonia del Brasil
Els objectius fundacionals del Mercosur pretenen "la lliure circulació de béns, serveis i factors productius entre els països, l'establiment d'un aranzel extern comú i l'adopció d'una política comercial comuna, la coordinació de polítiques macroeconòmiques i sectorials entre els Estats part i l'harmonització de les legislacions per aconseguir l'enfortiment del procés d'integració".
Són objectius només parcialment assolits, en bona part a causa de les diferències demogràfiques i econòmiques entre els seus integrants, sobre les quals ens estendrem després. L'aranzel exterior comú és el més afectat, ja que semestralment cada membre pot modificar-lo, especialment els dos estats més petits, Paraguai i Uruguai.
En termes econòmics, dèiem que hi ha una gran diferència entre els quatre estats membres amb un Brasil quantitativament hegemònic i que fa dècades que ha deixat enrere el gran rival argentí, que era el líder sud-americà indiscutible a començaments del s. XX. Brasil acumula tres quartes parts del PIB del Mercosur i dos terços de les exportacions. Recordem que és a qui correspon la primera lletra dels BRICS i té una ferma voluntat de poder regional i de lideratge entre els anomenats països del sud global. De fet, és l'únic estat americà que, de moment, ha plantat cara a les polítiques comercials més agressives de Trump.
L'Argentina representa vora el 30 % del PIB del Mercosur i un 25 % de les exportacions
L'Argentina representa vora el 30 % del PIB del Mercosur i un 25 % de les exportacions. Dels països més petits, el Paraguai és el més pobre i l'Uruguai destaca per tenir la renda per càpita més elevada de tots quatre. Precisament l'Uruguai és un estat tampó resultat de les disputes històriques entre Brasil i Argentina, amb Montevideo com a port al vessant nord del Mar de la Plata i gran metròpoli i la resta del territori molt poc poblat i dedicat de forma extensiva a les pastures per al boví.
En termes poblacionals, el Brasil és de lluny el membre del Mercosur més poblat (205 milions d'habitants) i el que té un índex de creixement demogràfic més intens. L'Argentina té 43 milions d'habitants i també amb una progressió demogràfica important. L'Uruguai és el de menor població (3,5 milions), que es manté quasi estable, mentre que el Paraguai, amb 6,1 milions d'habitants, és l'únic amb una població lleugerament a la baixa.
Un acord més desigual del que ens diuen
Des de la Unió Europea s'ha insistit molt aquests dies que l'acord amb el Mercosur crearà un mercat únic de 700 milions de persones, dels quals als països del Mercosur els en correspondria vora el 40 %. Està bé fer servir aquestes magnituds en termes de mercat comú potencial, però si ho mesurem en PIB per càpita com aproximació a la capacitat de compra, Europa multiplica per quatre la mitjana del Mercosur.
Aquest desequilibri no vol dir, però, que l'acord no pugui ser beneficiós per a les dues parts. D'una manera similar que l'acord de lliure comerç nord-americà, que comentàvem abans, ha estat molt beneficiós per al soci més pobre, Mèxic. A hores d'ara, els intercanvis comercials europeus amb el Mercosur estan pràcticament equilibrats i el Brasil polaritza el 80 % d'aquests intercanvis. La UE exporta sobretot al Mercosur maquinària i electrodomèstics, productes químics i farmacèutics i equips de transport. El Mercosur exporta, sobretot, productes agrícoles, minerals i paper i polpa de paper. Un intercanvi típic entre economies de diferent nivell de desenvolupament.
De fet, la UE preveu un creixement de les exportacions a la regió d'un 39 % en els pròxims quinze anys i un augment de les exportacions del Mercosur a Europa del 17 % durant el mateix període. La UE preveu que els productes europeus més beneficiats seran els automòbils, la química i la farmàcia.
Vinculat també al comerç podríem parlar de les inversions europees al Mercosur. FIAT s'hi instal·là ja fa 50 anys, Renault en fa 60, amb un recés de tretze anys pel mig, i Volkswagen més de 70. Fins ara produïen bàsicament per al mercat local, vehicles més barats perquè, entre altres coses les exigències tècniques i ambientals són menors al Mercosur que a Europa. Recentment, però, Renault ha anunciat que construiria al Brasil un nou SUV destinat als mercats internacionals i, per tant, amb els estàndards que hi corresponen. Per tant, la futura evolució dels intercanvis comercials també tindrà molt a veure amb la transformació i la maduració d'aquestes inversions europees a la regió.
El dit i la lluna o el discutit capítol agrari
Uns amics del Brasil d'origen català m'explicaven no fa gaire com habitualment consumien vins xilens o argentins. Els vins europeus -i els catalans- tenien uns preus intractables. Precisament, els sectors dels vins i dels formatges es preveu que, dintre l'agroalimentari, seran dels que tindran més efectes beneficiosos per la desaparició immediata dels aranzels.
En contrapartida, les importacions europees de carn, sucre, arròs, blat de moro, mel i soja són les que més preocupen els agricultors europeus. Per això s'han establert unes clàusules de salvaguarda si les importacions augmenten més del deu per cent i els preus són almenys un deu per cent inferiors als europeus.
Les importacions europees de carn, sucre, arròs, blat de moro, mel i soja són les que més preocupen els agricultors europeus
Una de les crítiques formulades a l'acord amb el Mercosur és que els agricultors europeus tenen uns costos més elevats a causa d'aquests requisits ambientals i que els europeus ens estalviem processos perjudicials per al medi a canvi d'adquirir productes agraris on no s'apliquen aquests requisits. A hores d'ara, els controls fitosanitaris -residus de pesticides, medicaments veterinaris, transgènics- ja asseguren que, per exemple, els melons brasilers que ens mengem a l'hivern, no tenen cap contraindicació per a la salut humana. Ara, però, haurien de ser una mica més barats. També s'aplicaran controls sobre el benestar animal equiparables als europeus en els ous frescos i en el sacrifici i transport de bestiar boví i d'aviram.
Amb tot i això, des del Mercosur temen les possibles barreres no aranzelàries, aquestes que tant empipen Trump amb França. I també hi ha recança perquè l'obertura del mercat europeu afavoreixi més les grans corporacions agrícoles que no pas el petit pagès sud-americà.
Quant a l'impacte climàtic, els grans debats sobre el manteniment o desforestació de l'Amazònia -per exemple, per estendre els conreus- hauran de resoldre'ls els mateixos brasilers i sud-americans. Des de posicions progressistes i després de més de 200 anys d'agricultura intensiva a Europa -amb totes les conseqüències ambientals que ha generat en termes de desforestació, esgotament dels sòls, ús de pesticides, dejeccions ramaderes...- és una mica estrany exigir que en països encara molt endarrerits econòmicament hi hagi similars restriccions que a la desgastada i contaminada Europa.
És més, no resulta tan llunyà per a nosaltres mateixos recordar com competíem -i encara ho fem- a Europa amb menors costos salarials i de tota mena. Exportant productes primaris com a pas inicial per desenvolupar l'economia i basar el nostre comerç exterior en manufactures de més valor afegit. Ara, des del Mercosur, aspiren a fer un procés similar. Aquest debat, d'una manera o altra, també el tenen al Brasil i a altres zones de Sud-amèrica. La tradició proteccionista per afavorir la indústria autòctona és encara forta en ambients populistes i d'esquerra extrema, com bé sap Lula da Silva al Brasil, per exemple. Qui, per cert, no s'ha presentat a la signatura a última hora. I això que ha estat reconegut com el gran impulsor de l'acord.
Com explicava en aquestes mateixes pàgines Francesc Reguant, els problemes de la pagesia catalana i europea són molt més complexos que una eventual competència sobrevinguda de productes sud-americans que ara ja ens arriben, però a preus més elevats a causa dels aranzels. Seria un error confondre el dit i la lluna.
Per acabar, no deixa de ser una bona notícia que aquesta Europa en estat de xoc per la contínua demolició de les regles econòmiques -i polítiques- que ens han guiat en les darreres dècades, encara sigui capaç de generar nous acords econòmics multilaterals en una entesa en què tothom hi ha de guanyar.