El mes d’octubre passat, en el marc d’una entrevista al diari La Vanguardia (i en una altra simultània a Financial Times), el primer executiu de l’empresa de cosmètics Puig, Marc Puig Guasch, confirmava el que molts mitjans descomptaven feia mesos: l’empresa familiar que dirigeix està avançant en els seus plans per sortir a cotitzar a borsa. Ens permetem etiquetar-ho d’anomalia perquè l’empresa familiar catalana té, per tradició, una gran aversió als mercats de valors. Tornant a l’entrevista, Puig indicava que amb l’arribada pròximament de la quarta generació familiar a l’alta gerència de l’empresa, segurament la sortida a borsa seria una bona solució per organitzar-se. També comentava que en el món de luxe i la bellesa la majoria de grans empreses internacionals cotitzen a borsa i això que, en general, estan controlades per famílies. Va posar com a exemple els casos prou coneguts de LVMH, Kering i L’Oréal.
Als Estats Units, la sortida natural de les empreses que creixen és el mercat de valors; a Europa també, però en menor intensitat, mentre que a Catalunya és un escenari que sovint no es contempla. Es considera que els dos principals motius per fugir de la borsa són la poca apetència dels empresaris locals a compartir el poder del negoci que han creat i, també, l’exercici de transparència que cal fer un cop l’empresa comença a ser cotitzada.
Puig va tenir molta gosadia quan l’any 2000, amb un esforç rellevant, van comprar el seu màxim competidor català, la Myrurgia dels Monegal
Si no ens fallen els comptes, al mercat continu espanyol (la principal borsa) hi ha 120 empreses cotitzades, de les quals només setze tenen la seu a Catalunya. D’aquestes, les que són clarament familiars són sis (Almirall, Borges Bain, Cevasa, Fluidra, Grifols i Reig Jofré), una collita ben escassa. Si volen fer créixer el guarisme, podem incloure-hi aquelles firmes que tots sabem que són catalanes, però que fan la ficció de dir que són de fora perquè a Castella no les facin bullying, o sigui, Occident (la nova i estrambòtica denominació de Catalana Occident, que ha portat a l’extrem això de dissimular la seva catalanitat), Banc Sabadell, Colonial i Naturgy. Com es pot observar, no hem inclòs a Caixabank en aquest darrer grup i és que, segons la companyia que gestiona la borsa espanyola, el banc de l’estrella té la seu a l’avinguda Diagonal de Barcelona, en concret a les torres negres que va fer aixecar Josep Vilarasau Salat fa més de quaranta anys.
Tornant al cas de Puig, és important saber que les valoracions que està publicant darrerament la premsa se’n van fins a la fabulosa xifra de 10.000 milions d’euros, calculada a partir de l’ebitda que genera el negoci (638 milions) i comparat amb les altres firmes cotitzades del sector. Recordem que l’ebitda és un transsumpte del benefici, al que podem anomenar benefici operatiu, que no té en compte ni impostos, ni interessos ni amortitzacions ni depreciacions. En resum, és una magnitud que proporciona una idea acurada de la caixa que genera el negoci, però no representa ni de bon tros els calés que els accionistes es fiquen a la butxaca.
Pel que s’està comentant, l’operació de sortida serà mitjançant una OPV (operació pública de venda) i no pas a través d’una ampliació de capital (OPS); aquest escenari implica que els accionistes actuals vendrien una part dels seus títols i, per tant, els diners recaptats anirien directament al seu compte corrent (a diferència d’una OPS, on els diners reforcen els recursos propis de la companyia en qüestió). El més probable el que paquet que surti a borsa estigui entre el 25% i el 30% del capital, el que implicaria -si es manté la valoració indicada- que els accionistes tindrien un premi d’entre 2.500 i 3.000 milions d’euros per deixar anar aquesta part de les seves accions. Ha de ser bonic viure-ho.
Puig són propietaris de marques tan prestigioses com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier o Nina Ricci, entre moltes d’altres
¿Però com ha arribat Puig a facturar 3.600 milions d’euros i a donar uns beneficis de 400 milions (xifres del 2022, el 2023 serà encara millor)? Doncs després d’una trajectòria de més d’un segle i fent les coses prou bé, amb un punt de gosadia. Gosadia com la que van demostrar l’any 2000 quan, amb un esforç rellevant, van comprar el seu màxim competidor català, la Myrurgia dels Monegal. En aquells moments, Puig facturava 100.000 milions de pessetes (uns 600 milions d’euros) i l’empresa del carrer Mallorca es movia al voltant dels 30.000 milions de pessetes (uns 180 milions). Avui dia són propietaris de marques tan prestigioses com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean Paul Gaultier o Nina Ricci, entre moltes d’altres.
Aquesta setmana precisament, Puig ha inaugurat l’ampliació de la seva seu central, una segona torre al complex de Plaça Europa de l’Hospitalet. La primera de les torres va ser inaugurada ara fa deu anys (coincidint amb el centenari de la firma) i ja ha quedat petita, motiu pel qual l’empresa ha decidit construir-ne una segona. Per cert, un veí il·lustre de Puig és GB Foods (antiga Gallina Blanca), que és la punta de la llança d’Agrolimen, el gran hòlding alimentari de la família Carulla que mai no ha sortit a borsa ni sembla que ho hagi de fer en un futur pròxim. En tot cas, per a Puig queden lluny els temps d’un edifici corporatiu més aviat discret a la Travessera de Gràcia.