Si fem balanç de la inversió anual liquidada de la Generalitat en les diferents comarques i agrupades per regions, veurem un canvi sobtant de tendència el 2003, l’any en què Pasqual Maragall arribà a la presidència. Des de llavors, la deriva iniciada s’ha mantingut sense esmena, mani qui mani. Els valors de les gràfiques són en euros constants del 1982 i en percentatge, per la qual cosa són molt comparables en el tall de cada any i en la seva evolució.
Les dades ens diuen que hi ha tres grans grups regionals: en el primer i destacat per la concentració de recursos en els darrers anys hi ha el Barcelonès sumat al Baix Llobregat (en línia blava), en el segon una pila de territoris dinàmics (Vallès, Camp, Maresme, Girona i Penedès, en línia taronja) i en el tercer el conjunt dels espais més directament receptors, format per la resta, des de l’Ebre al Pirineu, però amb Ponent, i els entorns de Manresa i Vic (en gris).
Les grans dades d’aquests espais són les següents:
L’espai capital, amb el 40% de la població, ha passat de ser destí del 34% de la inversió en els primers vint anys de la Generalitat a assolir-ne el 49%, mentre que la resta de regions dinàmiques del segon grup, amb el 46% de la població, han baixat del 39% al 30%. Van ser solidàries i han incrementat el seu paper. La perifèria catalana, amb el 14% de la població, ha disminuït del 27% de la inversió al 21%.
Si bé distribuïm una solidaritat amb la perifèria del país, la capital no n’ha format mai part, ja que deixa la feina als seus veïns i llueix de capitalitat global sense consciència de país, però pagada per la resta. El Barcelonès és, de tot Catalunya, on hi ha el màxim contrast entre percentatge de població i percentatge d’inversió. O sigui, des de sempre Catalunya ha estat centralista, però hem anat a més.
El Barcelonès és, de tot Catalunya, on hi ha el màxim contrast entre percentatge de població i percentatge d’inversió
Fruit de l’enfonsament de les finances de la Generalitat, des de la crisi del 2008 i la manca de renovació del model de finançament, només al Barcelonès i el Baix Llobregat les inversions s’han situat en el darrer període al llindar dels anys noranta, però no a la resta del país. Les grans xifres amaguen espais comarcals aportadors nets i prou ignorats, els més destacats dels quals són les comarques presidides per Vilanova i la Geltrú, Reus, Mataró, Mollerussa, el Vendrell, Banyoles i Granollers.
Maragall, tot i aquesta decantació barcelonina, va fer simultàniament la llei de l’Àrea Metropolitana i la de les Vegueries, la primera amb èxit total i la segona al calaix del Tribunal Constitucional i també al nostre, per incapacitat d’una mirada regional. Però si hem passat per dos vintennis, ens caldria començar el tercer amb un projecte de país més solvent i més equitatiu.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat