Ens preguntem com anem respecte al programa estrella del govern de la Generalitat. L’anàlisi de xifres ens pot aportar perspectiva. El programa, després de la primera recapta de solars als ajuntaments, planteja quatre capítols. En el primer (a) consten solars que majoritàriament ja estaven en marxa. El segon (b) són noves operacions, però els ajuntaments se’n reserven la gestió, mentre que en el tercer i quart (c, d) es passa la gestió a la Generalitat. En conjunt, es mobilitzarien més de 22.000 habitatges, la qual cosa respecte als 50.000 programats és un 45% i ens mancarien per a fases posteriors uns 27.000 més. Si el programa és de cinc anys de durada, pot aparèixer com una arrencada amb contingut. Ara bé, la recerca de solars s’ha fet amb molta intensitat, per la qual cosa les fases futures no podran seguir el mateix rendiment.
D’aquests 22.000 habitatges, quasi la meitat serien operacions que ja estaven en marxa, per la qual cosa la dimensió realment nova seria d’uns 12.000, dels quals quasi 8.000 en gestió per part de la Generalitat. Si en les promocions en marxa la dimensió mitjana és de 50 habitatges per solar, en la resta d’operacions les xifres són menors, fins a arribar als solars menuts amb deu habitatges de mitjana. Aquestes xifres indiquen que el rasquet que s’ha passat a la recerca de sòl públic ha tocat fons i que aquest era més aviat escàs. En aquest context, la Generalitat ja sap que ha de “crear” nou sòl i la possibilitat que sigui dotacional, és a dir en àrees de qualificació d’equipament, és una estratègia correcta però no simple ni segurament de prou rendiment a curt termini. Sobre aquestes xifres l’Agència Catalana de l’Habitatge hi suma un miler d’habitatges adquirits, però ni seran tots buits ni nous, ni les adquisicions poden oferir marge per assolir els més de 27.000 habitatges pendents.
50.000 habitatges són un Mataró
Si dividíem 50.000 habitatges entre vuit milions d’habitants al llarg de cinc anys signifiquen 1,25 habitatges per 1.000 habitants i any. Pot semblar un esforç petit, repartit i minúscul, però, en conjunt, 50.000 habitatges equivalen a la dimensió residencial d’una ciutat com Mataró i si apliquem aquest estàndard a diverses ciutats comprovarem que són un horitzó elevat i no simple. Per exemple, per a 1,6 milions a Barcelona signifiquen 2000 habitatges l'any (10.000 en cinc anys), gens fàcil, tot i que Barcelona destaca com el lloc amb més iniciatives de promoció. En un municipi de 100.000 habitants serien 625, com un petit barri. Al llindar dels 10.000 habitants les xifres s’assemblen a fer un sòl bloc residencial (62 unitats). Per tant, la principal dificultat del problema se centra a les grans ciutats.
Qui participa del pla dels 50.000 habitatges?
La demanda de la Generalitat de recaptar solars, en ser plenament voluntària per part d’ells, ha assolit un resultat poc equilibrat a escala catalana respecte a un problema que és de caràcter general. Per començar, han comparegut 228 municipis dels 947 existents. D’entre el de més de 20.000 habitants, que són 70 en total, dotze no han aparegut. Cert que la disponibilitat de sòl no és homogènia per municipis, però la completa absència d’un grup que sumen més de 300 habitants és un dèficit notable. La posició política del president de la Generalitat ha estat la de no molestar les alcaldies, però aquesta posició bloqueja una via de solució que hauria de ser molt universal. L’únic camí de possible assumpció del problema seria l’obligació municipal de la creació per llei, de sòl en la dimensió d’1,25 habitatges per mil habitants cada any. De la mateixa manera que seria inexcusable no oferir sòl sol per escoles o centres sanitaris, no legislar sobre sòl d’habitatge social és inaudit. Cal fer-ho per llei.
La posició política del president de la Generalitat ha estat la de no molestar les alcaldies, però aquesta posició bloqueja una via de solució que hauria de ser molt universal
La concentració del problema
La dimensió entre el sòl ofert i l’estàndard d'1,25 habitatges, en el marc de cinc anys suposen uns dèficits notables a diverses grans ciutats. Hi ha set ciutats on el dèficit és de més de 500 habitatges a cadascuna, amb tres amb més d’un miler i Barcelona superant els 7.000, segons les xifres següents:
Que la dificultat se centra a les grans ciutats no seria una sorpresa, però al seu costat hi ha altres ciutats importats que ens ofereixen un contrast notable. 35 municipis (dels 228, un 15%) han superat amb la seva oferta l’estàndard indicat. 45 municipis més s’haurien quedat en un dèficit de menys de 100 habitatges, la qual cosa representa un llindar assolible (equivalent a un edifici important a cadascun). I no tots són ajuntaments petits, ja que ens en sobresurten alguns de grans i alhora de metropolitans, segons les dades següents.
Acomplert o no l’objectiu, podem mesurar l’esforç realitzat en termes absoluts i les dades ens diuen el següent: només deu municipis han ofert sòl per a més de 300 habitatges al seu terme, amb Barcelona al cap i cinc que sumen més de 500 habitatges (taula següent). Cal destacar la presència de municipis situats en el continu urbà de Barcelona i la seva àrea, com els grans de Santa Coloma i l’Hospitalet, com també Gavà, Cornellà i Viladecans. En algun cas es deu a la presència d’operacions urbanístiques que han estat oportunes, les quals no hi són presents a tots els municipis.
Ara bé, tot i el sòl, hi ha dèficit en tots els casos (excepte Gavà) i, en conjunt, sumem sòl ofert per a poc més de 7.000 habitatges, la qual cosa encara ens deixa en ells un dèficit de quasi 12.000.
En síntesi, feta la primera recapta de solars, la seva continuïtat queda limitada pel sostre que la primera fase ha posat en evidència. Podem entreveure que:
- L’obtenció de sòl no es podrà repetir amb la mateixa eficàcia. La idea de l’habitatge dotacional serà una pista possible, però amb limitacions.
- Sense pressió legal sobre els ajuntaments no es podrà obtenir sòl en la dimensió definida. Calen previsions legals en llei d’urbanisme, sense les quals es fracassarà.
- Necessitem política de sòl com a base de la política d’habitatge. I cal saber que no la poden fer tots els ajuntaments, sense disposar d’una certa dimensió tècnica. A Catalunya ens calen òrgans metropolitans i/o regionals que ho facin possible a tot el país.
- Per sort, un volum important d’ajuntaments (67) han decidit emprendre directament un volum de més de 4.800 habitatges, però aquesta capacitat tampoc no es multiplicarà fàcilment per arribar al sostre del 50.000, ni tampoc ho resoldrà una gestió centralitzada a la Generalitat, un fet que no és possible ni convenient.
- Hi ha limitacions en el nombre dels possibles concessionaris d’aquest sòl per a oferir lloguer de manera massiva i justa (que no esdevingui un nou monopoli amb empara de govern). Només es preveu venda directa (sobre sòl concedit a termini) per a les operacions menudes (de
- Un país compromès executaria un pla de conjunt, amb totes les administracions, i no només ho fiaria a una oficina de la Generalitat.
- Sense un replantejament de l’estratègia, temem que no serà factible arribar als 50.000 habitatges, més encara si s’ha formulat la necessitat d’uns altres 200.000 més, completament absents de política de sòl amb eines adequades. Vam saber fer urbanisme fa anys, però la realitat és que ho hem desaprès.
- A la Generalitat (Govern i Parlament) haurien de garantir una solució raonablement homogènia al llarg de tot Catalunya, sense variacions radicals entre municipis, talment com es fa en salut i educació.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat