En l’article anterior vam presentar les xifres de l’Administració General de l’Estat (AGE) en tant que conjunt de ministeris, però els pressupostos contenen també organismes i entitats autònomes, dependents d’ells. El seu valor és menor comparat amb els ministeris, però no residual. Si tota la inversió estatal dels primers sumava 104.000 milions d'euros en els quinze anys del 2009 al 2023, aquests organismes en sumen 17.800 milions d'euros, és a dir, de l’ordre d’un 17% en proporció, però la seva distribució també és significativa en el conjunt de les comunitats autònomes. Aquí els seus valors estan molt més regionalitzats i sumen una mitjana de 372 euros per ciutadà.
Taula de la inversió regionalitzada a les comunitats autònomes per part de l’AGE, del 2009 al 2023, en organismes autònoms i entitats dependents de l’AGE, segons el tancament pressupostari reconegut, expressat en valors per habitant de l’any 2023.
Les xifres del repartiment per habitant al llarg dels quinze anys apareixen molt més contrastades que l’acció dels mateixos ministeris, ja que és Madrid la seu més destacada (amb l’excepció en valors relatius per habitant de Melilla i Ceuta, valors però insignificants en quantia absoluta). Catalunya se situa en la posició més baixa, només per damunt del País Basc, però no de Navarra. La presència residual d’aquests organismes a Catalunya vindria ser plenament com les forals, potser seguint l’esperit d’autonomia que hi compartim (però sense la seva autonomia real de finançament).
La relació de Madrid respecte a Catalunya és, en el conjunt del període, gairebé deu vegades superior. Les Canàries comparteixen una posició similar. Aquest tipus d’organismes són elements de capitalitat i de pes d’Estat, i en ells, a part del caire polític o de capitalitat, cada cop hi pensen més els de caràcter tècnic i científic, un fet de metròpoli global que no es comparteix entre Madrid i Barcelona, ja que l’Estat prima la capital.
Per a la data del 2023, el contrast entre les xifres d’aquest capítol a Madrid versus Catalunya se situa, no en els més de deu cops de mitjana, sinó fins a quasi dinou vegades més, com s’explicita en la taula següent per a les dates més recents. La relació se situava en vuit cops més l’any 2009, però la tendència creixent i constant l’ha elevat fins als quasi dinou el 2023. En el moment més cru de la crisi pressupostària (i política) el nivell era de sis vegades, però en set anys, des del 2016, la relació s’ha triplicat, en plena “agenda del reencuentro”.
Taula de les inversions en els organismes i entitats autònomes dependents de l’AGE, en els més significatius en termes econòmics, obligacions reconegudes, any 2023, en milions d'euros.
Aquestes diferències expliquen raons d’Estat profundes. Els quinze anys des del 2009 al 2023 són, meitat per meitat, de governs PSOE i PP, i la deriva només ha estat influenciada per la crisi econòmica, però l’esforç de concentració per part de l’Estat s’ha revelat constant.
Canons o mantega?
Aquesta és una dicotomia plantejada per l'economista i Premi Nobel Paul Samuelson, que va popularitzar l'expressió per explicar el concepte de cost d'oportunitat i l'assignació de recursos en macroeconomia (sembla, però, que anteriorment ja l’havia encunyada el líder nazi Hermann Göring en un discurs l'any 1936).
En serveix aquesta frase per comentar la lògica de centralització de la inversió l’estat, la qual assoleix una tendència que ha significat que el ministeri de Defensa espanyol hagi acabat per superar el de Foment-Transports. En suma acumulada 2009-2023 quasi empaten, amb el segon només lleugerament per damunt, però la tendència és clara, com mostra el gràfic següent, de forma que el primer ministeri inversor passa a ser Defensa. I constatem que, en data 2023, no havíem entrat encara en l’actual debat de la defensa europea, sinó que és plenament anterior.
Tanmateix, en un panorama de dèficit inversor de l’Estat, o de repartiment molt desigual per comunitats, ens podem preguntar qui paga el pressupost de Defensa? I la resposta és que, lògicament, ho fan aquells menys reben de la inversió civil regionalitzada.
Gràfica de l’evolució de la inversió reconeguda en els Ministeris de Foment-Transport i de Defensa, 2009-2023, en euros corrents.
En aquest moment, l’ofec de la manca d’inversió marca els pressupostos de la Generalitat, amb un ínfim 2,7% del seu pressupost (2023), quan a la mateixa data la mitjana de les comunitats autònomes és del 6,0%, també sense comparació amb les dues forals (País Basc amb 4,0% -i caldria afegir-hi les diputacions-, Navarra amb 4,9%), com també les comunitats majors: Andalusia 7,8%, València 5,40%, Galícia 11,1% i Madrid 4,40%.
Les entitats econòmiques catalanes (Cambra Barcelona, Foment del Treball) han avaluat entre 40.000 i 50.000 milions d'euros el dèficit infraestructural de Catalunya. Un valor que equivaldria a la meitat de tota la inversió de l’AGE en els quinze anys estudiats (article precedent). Una quantitat que sembla inassolible. Tanmateix, si cada cop que es renova el sistema del finançament ordinari ningú ha de perdre en el rànquing, llavors si Catalunya assolís en inversió el tractament del sostre regionalitzat de 3.400 euros per ciutadà de Castella i Lleó (suma AGE i organismes), en aquest cas el diferencial no invertit al territori en quinze anys seria de 22.000 milions d'euros, i valorant a la quota màxima -la de l’Aragó (4.080 euros)-, fins a 27.000 milions d'euros. Només per comparació amb Madrid, una altra comunitat poblada, el dèficit seria de 13.000 milions d'euros. Si sumes quinze anys enrere més quinze endavant, llavors les aspiracions catalanes s’assolirien.
En summa, la inversió a Catalunya és un enorme problema d’estat que la societat catalana ha de saber llegir, plantejar i reclamar. Anem a petits passos, a petites reclamacions, a grans en xifres, però massa simples en estratègia.