De la Catalunya nodal a la Catalunya ciutat

Podem recuperar alguns esquemes de fa vint anys, com el següent, on es plantejava una relocalització del creixement de la població de tot Catalunya, en una dinàmica dirigida per les noves infraestructures, l’Eix Transversal Ferroviari, en aquest cas.

Curiosament, la previsió de població s’ha complert i superat, però la possibilitat de situar 1,5 milions d’habitants al corredor transversal ha estat inversemblant, com també ho hauria estat pivotar sobre una dotzena de poblacions. No solament la línia fèrria no existeix, sinó que la polarització en pocs nuclis urbans, amb uns grans eixamples, com es proposava, està molt lluny de la dinàmica real. Encara més, les perifèries de les capitals que es pretenia reforçar estaven molt lluny d’admetre aquesta dinàmica de refundació i, particularment, es pensava en Igualada, Manresa i Vic.

El criteri anunciat al Pla d'infraestructures del transport de Catalunya 2006-2026 (PITC), Significava doblar (multiplicar per 2,4) la població assentada al llarg de l’eix que uneix Lleida amb Girona. La realitat és que des de principis de segle, i fins al 2025, la població de tot el corredor ha passat dels 626.000 habitants als 863.000, (un increment del 34%), incloses Segrià i Gironès, ja connectades amb l’Alta velocitat.

Si vols saber-ne més

 

   

On som dels 50.000 habitatges socials?

A aquest model se l’anomenava Catalunya nodal i la dinàmica existent ens ha mostrat com la realitat no ha estat gens nodal, sinó més aviat universal, com veurem més endavant. Per contra, la vella idea de la Catalunya ciutat polaritzava sobre les capitals comarcals la funció de determinats serveis, però respectava la relació comarca-capital i la identitat i dignitat d’ambdós mons, llavors rural i urbà, avui suburbà i urbà.

El retorn a la Catalunya ciutat

Hem analitzat l’evolució de la població catalana en les categories dels llindars aportats per l'Idescat: fins a 500 habitants, 1.000, 2.000, 10.000, 20.000, 50.000 i més enllà. Tanmateix, hem inclòs un llindar de 32.000 habitants que ens fa més contínua la corba de salts de població i que ens apareix un estadi explicatiu de les dates del 2025 i un quart de segle abans, el 2001.

El 2025 hi havia a Catalunya 45 ciutats que sumaven més de 32.000 habitants. La seva majoria assolien un mínim de 20.000 el 2001, amb una sola de major creixement (Calafell, que paria de 13.503 i havia arribat als 32.429). En data de 2001 eren 36 les ciutats de més de 32.000 habitants, per tant, se n’havien incorporat nou més. El panorama conjunt era el de la taula següent:

El llindar de 32.000 habitants revela que la meitat del creixement de la població de Catalunya s’havia localitzat en aquests municipis i un valor coincident en els 902 municipis restants. La major dimensió d’aquestes 45 ciutats han suposat un creixement fins a la cota 122, respecte del 100 de partida, però en la resta de municipis, la quota ha estat molt superior, del 148, és a dir quasi han augmentat la meitat en més de la seva població i un ritme que dobla el de les 45 ciutats majors. Dels quasi dos milions de nous habitants, ha estat quasi un milió en cadascuna de les dues categories. Aquestes dades trenquen intuïcions i estimacions comunes molt assentades, tals com aquelles que situen en les grans ciutats el major creixement.

Val la pena afinar més l’anàlisi.

Si en la primera taula plantejàvem per sobre o per sota dels 32.000 habitants, ara veiem com les tres categories superiors als 20.000, als 32 i als 50 han operat a ritmes diferents. El ritme major ha estat en el llindar intermedi, entre els 32 i els 50.000 habitants, on l’increment ha estat del 177 respecte al 100 del 2001. Tanmateix, en ritme absolut, les ciutats de més de 50.000 habitants s’emporten quasi 800.000 habitants, per més de mig milió (578.000) les situades per sota els 32.000 habitants. Mentre que el nombre de ciutats majors quasi no ha variat, perquè hem passat de 22 a 24 ciutats de més de 50.000 habitants, les dues categories següents han pujat cadascuna de 7 i 8 casos, en una evolució que segueix una empenta de les menors cap amunt. Les tres categories analitzades sumaven 53 poblacions el 2001 i han pujat a 70 el 2025, tota una multiplicitat de ciutats, de les quals les intermèdies (de 20.000 a 50.000 habitants) eren 31 i han passat a 46, amb un increment de la meitat en més.

Val la pena completa el panorama de l’evolució urbana amb una mirada als municipis per sota dels 20.000 habitants.

Tot i haver-hi una certa discordança entre la font d’aquesta taula i les anteriors, podem deduir:

• Hi ha pèrdua de població en els municipis menors de 2.000 habitants que és significatiu en els dos llindars, fins als 500 habitants i dels 500 als 2000. La pèrdua de població es compensa amb una reducció del nombre de municipis, senyal que alguns -de l’ordre del 10% en cada cas- han escalat a la categoria superior. Per suma són 60 municipis els han saltat a la categoria de més de 2.000 habitants.
• Hi ha un increment de població en el llindar següent (de 2.000 a 5.000) que seria lleugerament major que els dels dos llindars que en perden. En canvi, en nombre de municipis, l’increment tendeix a crear municipis majors de 10.000 habitants.
• L’estadi dels 5.000 als 10.000 guanya quota, que dobla la de l’estadi precedent (quasi 97.000 habitants, respecte als 42.000).
• Els guanys són significatius des del nivell dels 10.000 habitants en endavant (més de 800.000), estadi que incorpora 33 nous municipis, que passen de 75 a 108. I en aquesta categoria sabem (dades de les taules precedents) que l’increment ha estat significatiu en els graons per sobre dels 20 i els 32.000 habitants.
• Dels 58 municipis que augmenten de categoria entre els 2.000 i 50.000 habitants, 53 se situen fora de la regió de Barcelona, fet significatiu d’un dinamisme que no és estrictament “metropolità”.
• Més enllà dels 50.000 habitants, el nombre de nous municipis ha estat només de tres, però amb un creixement de població del 48% del total català, lleugerament per sota del 54% que sumen les categories inferiors (ja havíem vist que la frontera d’equilibri es produïa al llindar de +/- 32.000).

Conclusió en defensa de la Catalunya sencera, no parcial

En síntesi, hi ha una vitalitat important en nombre de població i nombre de municipis en l’estadi per sota dels 50.000 habitants, un fet que es destaca en els 58 nous municipis que han saltat cap amunt en el llindar de classificació, conjunt de municipis que sumen uns 960.000 dels nous habitants. L’únic camp de pèrdua es produeix en pobles per sota els 2.000 habitants, de forma que aquest és el llindar que assenyala la frontera avenç/retrocés. En el camp el creixement destaca tot el seguit de categories, ja que totes guanyen pes i no pas exclusivament les de major jerarquia. Per tant, es mostren dinàmics un conjunt de 360 municipis en data de 2025 (eren 299 el 2001, i se’n sumen 61 el 2025), centrats sobretot entre el 10.000 i els 50.000 habitants. Aquest fet suportaria una visió de Catalunya ciutat, no sols centrada en una quarantena de caps comarca, sinó en una extensa xarxa de poblacions, en una difosa qualitat urbana i suburbana.

A aquesta alçada poden esmentar que el nombre de municipis amb estació ferroviària són 180 a escala catalana. Aquest fer alimentaria bona part de la xarxa de municipis dinàmics, però no pas tots ells, per la qual cosa les estacions són un factor rellevant de la urbanitat difosa, però el seu increment també ho seria i sustentaria una hipòtesi a fer, abans de la contrària, que per inèrcia estima que “no hi ha demanda” en noves poblacions.

En endavant, el creixement serà més dispers encara i poder-lo planificar i servir, per exemple amb Rodalies, demana un coneixement detallat de la seva evolució, cosa que en manca amb prou detall

Assistim quotidianament a la voluntat (i a una lluita política) d’establir una jerarquia que la realitat nega. Ni Barcelona pot ser un pol únic, ni les capitals provincials, ni les anomenades “ciutats de l’arc metropolità”, ni tampoc les capitals comarcals soles poden ser cap vector de progrés..., quan la realitat empara una Catalunya urbana molt més extensa. A dècades vista, la realitat ens ha aparegut molt dinàmica i mòbil i ja no es pot plantejar l’escenari que es va dissenyar als plans territorials, amb un creixement més circumscrit a només algunes ciutats catalanes: destacadament a Igualada, Manresa i Vic, quan la complexitat del país s’ha revelat més forta i fluida.

A Barcelona se li acaben els marges, però també a les grans ciutats, com és el cas Terrassa i Sabadell, i ja no diguem a L’Hospitalet i Badalona, com també a les capitals provincials i a moltes capitals mitjanes. En endavant, el creixement serà més dispers encara i poder-lo planificar i servir, per exemple amb Rodalies, demana un coneixement detallat de la seva evolució, cosa que en manca amb prou detall. I el debat és residencial, d’habitatge, però també hauria de ser d'activitat. Barcelona no pot ser el gran forat negre del dèficit d'habitatge i, simultàniament, el gran sol de l'única concentració dels llocs de treball. Perquè el problema es manifesta a tot el solar català i demana atenció no solament als grans, sinó també als menors, tant a ciutats com a pobles.

Les dades posen en relleu una dinàmica que aplega la totalitat de Catalunya, que reparteix el creixement de manera més uniforme d’allò usualment cregut. La realitat de la Catalunya sencera s’oposa a la hipòtesi de la Catalunya parcial, o nodal, amb la força dels fets. I, en suma, demana una atenció destacada a les poblacions menors i més incidència en les de menor dimensió, en un continuo. La Catalunya ciutat és tota Catalunya.