Malgrat que en vint anys hem perdut un 10% del poder adquisitiu, som una societat en la qual les despeses formiga són una capsa de sorpreses. Quan els particulars i les empreses les analitzen s’esgarrifen. No saben per on s’escapen els diners, el temps o la salut. Si afegim altres desajustaments com ara el malbaratament de productes i els residus que no es reciclen, arribarem a la conclusió de què aquest model de societat que hem creat es basa en la sobreproducció i el sobre consum que li fan perdre pel camí quasi un terç dels seus esforços.
Un cafè al bar per matar un temps. Una subscripció que s’usa una vegada i queda oblidada. Un regal sense interès pel qui l’ofereix i pel qui el rep. Una compra impulsiva de productes que caducaran a la nevera. Uns diners en compte corrent que no fructifiquen gens. Aigua que corre, llums enceses, ineficiència energètica. Llicències duplicades, dominis inactius. Serveis prèmium que ofereixen les mateixes compensacions que els freemium. Subministraments innecessaris. Missatgeries internes i externes infraproductives. Operacions ruïnoses. Reunions innecessàries. Comunicacions ineficients. Disfuncions als departaments que dupliquen personal i burocràcia. Malbaratament de talent en projectes obsolets o en proveïdors ineficients. Departaments obsolescents que fa anys que s’haurien d’haver replantejat. Manca de planificació dels ingressos i ineficàcia per trobar-los-hi rendibilitat. Personal improductiu per manca de formació adequada. Desordre en les dietes. Pèssima negociació amb el banc sobre els costos de les transferències i les operacions. Mala organització de les persones que condueixen a un increment brutal de la salut mental, etc.
Quant costa aquesta quantitat de disfuncions? En l’àmbit de les persones hi ha estimacions de l’INE que avaluen aquestes fugues entre el 10 i el 15% dels pressupostos familiars. Quant a les empreses, tant McKinsey com Deloitte, en abordar la digitalització indispensable de les empreses consideren que no es tracta només de retallar despeses improductives sinó d’establir organitzacions eficients en les quals les innovacions introduïdes incrementin els ingressos millorant substancialment els marges.
En l’àmbit de les persones hi ha estimacions de l’INE que avaluen aquestes fugues entre el 10 i el 15% dels pressupostos familiars
S’ha d’invertir en el moment oportú, ni abans ni després. Quan els emprenedors inicien una startup saben que hauran de superar la “vall de la mort”, que no és una altra cosa que aquell període fatídic en el qual apareixen les dificultats financeres. Per quin motiu? Les despeses superen els ingressos. És un pas necessari abans que girin la truita i assoleixin l’èxit; l’obtindran si no han estat garrepes ni en el fet de controlar els costos ni en realitzar les inversions. De totes maneres, depenent de la dimensió de cada empresa i del sector, podem dir que aquestes depeses amagades es podrien situar a prop del 10% de mitjana.
Antoni Brufau, president de Repsol en el moment de la crisi financera de Lehman Brothers va donar l’ordre de retallar mil milions d’euros del pressupost de la companyia energètica que era d'uns 70.000 milions d’euros; la caiguda del preu del petroli li havia fet perdre un 15% de la facturació. És clar que els seus directius i caps de departament van saber on fica la banya. Però tampoc cal prendre decisions tan extremes per reduir les despeses innecessàries. No és qüestió que qui controla les finances de la família o de l’empresa vagi darrere de tothom. La comptabilitat no és només pels comptables.
Es tracta de tenir una visió conjunta de la situació i n’hi ha prou amb implantar en cada moment una cultura organitzativa conscient dels recursos existents, dels objectius fixats a curt, a mitjà i a llarg termini, del temps i dels processos, per ajustar-los als valors de les persones o de la companyia. És a dir, tenir una visió clara del moment per utilitzar els diners, realitzar les despeses assumibles, rebutjar les altres cenyint-se a la pauta, que no és una altra que el pressupost.
És lògic que quan una família viatja gasti més en compres impulsives que en la seva vida quotidiana? Sí. És lògic que les despeses relacionades amb una gestió empresarial que requereix viatge, trasllats i atencions a clients dupliqui o tripliqui la bestreta habitual? Doncs, no, ni de bon tros.
Altres ineficiències
Malgrat els esforços públics i privats vers l’economia circular, els espanyols desaprofitem 24,38 quilograms per persona d’aliments a l’any, segons el ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació. Per la seva banda, les empreses generen més de 100 milions de tones de residus; no reciclar-les suposa una quantitat de més de 20.000 milions d’euros. Despesa invisible.
Malgrat els esforços públics i privats vers l’economia circular, els espanyols desaprofitem 24,38 quilograms per persona d’aliments a l’any
El mal ambient laboral en aquest període de canvi de model productiu radical pressiona a molts treballadors incrementant les malalties mentals, com acaba d’explicar el Monitor de Salut Mental en Espanya 2025. El 34% de la població pateix trastorns d’ansietat o de son i viu episodis de depressió, nou punts per damunt de la mitjana de l’OMS; l’absentisme augmenta.
Les despeses formiga, el malbaratament, els residus no reciclats, la manca de prevenció de les malalties mentals signifiquen que vivim en una societat que desaprofita un terç dels seus esforços. Són fruit de la sobreproducció i del sobre consum. En constituir-se a partir de 1800 la societat del benestar comença la disbauxa. De l’escassetat absoluta per la majoria de la població abans d’aquesta data, a l’estat d’abundància dels dos segles posteriors; més encara quan a partir de 1950 les classes mitjanes s’erigeixen en capdavanteres del consum a tort i a dret gràcies a la consolidació dels serveis públics garantits.
La crisi financera de Lehman Brothers a la qual ens referíem abans trenca aquesta dinàmica fins al punt que des d’aleshores fins ara, en menys de vint anys, els ingressos de la població respecte a la inflació s’han encongit uns deu punts. El nou estat de coses no ha frenat l’embranzida de consum imparable ni en les persones ni en les empreses.
Hem parlat de les persones i de les empreses; un altre dia haurem d’analitzar el comportament de les administracions públiques.