O ens fem tots més rics o acabem tots pobres.
Rodalies és un símptoma, no és el problema. Que el salari mitjà català hagi crescut menys que el de Madrid, el de la Unió Europea (UE) o el del Regne Unit en les darreres dues dècades tampoc és el problema, és un altre símptoma.
El problema de fons és que Catalunya suporta quatre drenatges fiscals simultanis que redueixen la seva capacitat d’inversió, limiten el marge per impulsar la productivitat i dificulten que el país transformi el seu potencial econòmic en prosperitat comparable a la d’altres territoris europeus avançats.
I el més preocupant és que aquesta situació es manté fins i tot en períodes en què Catalunya disposa d’un pes polític suficient per intentar corregir-la. Hi ha una incapacitat de resoldre aquest maltractament estructural.
En els darrers vint anys, Catalunya ha passat de 6,3 a 8 milions d’habitants (un increment del 27%), però ha gairebé doblat el seu PIB (+98%). Tot i això, el PIB per càpita i els salaris han crescut al voltant d’un 40%, un avanç limitat si el comparem amb altres territoris.
Madrid, en el mateix període, ha superat àmpliament Catalunya en PIB per càpita. Aquesta ciutat ha augmentat el PIB un 115% i la població un 22%, cosa que ha permès un increment del PIB per càpita d’un 80%. Aquest diferencial no és casual: la capitalitat, la concentració d’institucions i seus corporatives amb sous alts i una execució d’inversions estatals superior a la mitjana han reforçat el seu dinamisme. Catalunya, en canvi, arrossega un dèficit fiscal persistent i una execució d’infraestructures sistemàticament inferior al compromès, a més d’un teixit productiu que sovint competeix en segments de menor valor afegit.
Quan comparem Catalunya amb altres territoris industrials exportadors que no són capitals d’estat, la diferència és clara: Catalunya té el talent i l’activitat econòmica, però no disposa d'un marc institucional equiparable al de, per exemple, Baviera o Flandes.
El drenatge fiscal bavarès representa aproximadament una cinquena part del català; a més, Baviera no ha de negociar cada infraestructura amb el govern central
Baviera, amb un PIB per càpita de 58.000 euros i un atur del 4,4%, aporta uns 12.000 milions d’euros al sistema de redistribució alemany. Catalunya n’aporta al voltant de 22.000, però amb menys de la meitat del PIB bavarès (316.000 vs. 800.000 milions). En proporció, el drenatge fiscal bavarès representa aproximadament una cinquena part del català. A més, Baviera no ha de negociar cada infraestructura amb un govern central que tendeix a prioritzar els criteris polítics per davant dels econòmics.
Flandes és un altre exemple: infraestructures logístiques integrades i governança eficient. La contribució a la solidaritat interregional de Flandes equival a l’1,1% del PIB (4.000 milions), molt per sota del 7-9% català. Catalunya, amb ports competitius i una posició mediterrània privilegiada, podria operar en aquesta mateixa lliga, però ho fa amb un sistema que retarda projectes estratègics i amb un retorn fiscal inferior al que correspondria al seu pes econòmic.
A aquest primer drenatge, el dèficit fiscal amb l’Estat, se n’hi afegeixen tres més:
2. El model de finançament de la Generalitat. Catalunya rep menys recursos dels que li pertoquen i això obliga la Generalitat a crear impostos propis per compensar-ho. No és cap mania recaptatòria: és supervivència. Quan els números no encaixen, algú ha de posar-hi els diners. I sempre els hi toca als mateixos. Tot i això, la Generalitat hauria de reconsiderar l'impacte a mitjà i llarg termini del seu règim fiscal, que foragita activitat econòmica cap a altres territoris.
3. El drenatge europeu també existeix, perquè Catalunya és contribuent neta a la UE a través de l’aportació espanyola al pressupost comunitari, però el retorn que rep és inferior al que correspondria al seu pes econòmic i exportador dins d’Espanya. El corredor mediterrani continua pendent de completar-se i la llengua catalana encara no disposa del reconeixement oficial que tenen altres llengües europees de dimensions similars. En aquest sentit, Catalunya contribueix al pressupost europeu com els que decideixen, però rebem l'atenció com a territori depenent i perifèric, i no d'un territori altament productiu i exportador.
Catalunya contribueix al pressupost europeu com els que decideixen, però rebem l'atenció com a territori depenent i perifèric, i no d'un territori altament productiu i exportador
4. El règim fiscal espanyol genera un entorn més favorable per a les grans corporacions que per a les pimes i els autònoms, que són la base del teixit productiu català. Les empreses de gran dimensió disposen de més capacitat per optimitzar, planificar i negociar la seva fiscalitat, mentre que les petites i mitjanes empreses no tenen els mateixos instruments ni recursos. Aquesta asimetria afecta especialment un país com Catalunya, on el teixit productiu és divers, altament atomitzat i fortament dependent de pimes i autònoms. Per exemple, recordem que al Regne Unit si un autònom no fa diners, no paga res en impostos o seguretat social. Una lògica elemental que no s'aplica a l'Estat espanyol.
Quan sumem aquests quatre factors, el diagnòstic és clar: Catalunya competeix, però ho fa amb un desavantatge estructural que altres territoris comparables no tenen. El talent hi és, les empreses hi són, les exportacions hi són. El que falta és un entorn institucional que permeti convertir aquest potencial en resultats.
Per això, és imprescindible que la veu de l'empresariat català gran i petit arribi amb força a Barcelona, Madrid i Brussel·les. I que s’hi afegeixin les veus dels treballadors i de la resta de la societat - tots en patim les conseqüències. Com a societat, ens cal prendre accions per resoldre aquesta situació. O prioritzem fer-nos tots més rics o acabarem tots sent cada cop més pobres.
Com a societat, ens cal prendre accions per resoldre aquesta situació: o prioritzem fer-nos tots més rics o acabarem tots sent cada cop més pobres
El que es reclama no és excepcional, és el que és normal en qualsevol economia avançada. Un finançament adequat sense dèficits imposats, infraestructures que funcionin i un marc fiscal que no penalitzi qui crea ocupació.
Catalunya necessita més marge. I aquest marge només arribarà si l’empresariat defensa amb la mateixa determinació amb què competeix als mercats internacionals allò que és imprescindible per al futur del país. Una Catalunya que desplegui tot el seu potencial és una bona notícia pel conjunt de la ciutadania i també per a Europa.