L’Agència Tributària espanyola publica detalladament els ingressos fiscals per cada comunitat autònoma i en tots els conceptes (IRPR, IVA, Societats......) excepte per a les dues comunitats forals on regna el silenci, tot i que fa anys integrava aquesta informació, però ho va deixar de fer sense que en sabem els motius. Coneixem el “cupo o quota” que aquestes dues CCAA paguen a l’estat, que es calcula, se suposa, en funció de la contribució que fan a l’estat central per a la despesa comuna que aquest exerceix.
Podem comparar, com consta a la taula, quin seria el “cupo” de cada comunitat autònoma, per la diferència entre la seva despesa autonòmica i el conjunt de la recaptació fiscal del seu territori. Cert, que l’Estat central, a més, s’endeuta i gasta a crèdit, però la dinàmica entre allò recaptat i la part aportada al conjunt assenyala una balança que és bona de saber.
La realitat ens diu que la suma de la despesa autonòmica és superior al total de la tributació en 8 de les CCAA i que només en unes altres 7 hi ha una aportació efectiva a les arques comunes, de fet només a cinc de manera significativa. Sí, la realitat és que hi ha 8 CCAA en les quals tota la recaptació no assoleix ni el finançament autonòmic propi i que no aporten res de res a la caixa comuna. El seu “cupo” seria directament negatiu. A les dues forals, almenys l’aportació és positiva, però aquí hi ha 10 comunitats que són superforals.
La taula mostra quin és l’ordre d’aquestes comunitats, algunes de les quals afirmen que no volen que els seus recursos fiscals vagin a segons quines polítiques de Catalunya, quan, de fet, simplement no aporten. El cas és espectacular perquè és més fort el subsidi més a prop del centre que a la perifèria. Sí, les dues Castella són més subsidiàries que Andalusia, Múrcia, o Astúries. Tot que amb superàvit fiscal, Galícia està en el quasi empat i només aporta l’1% que desborda la seva despesa local, i l’Aragó el 6%. El canvi es produeix amb València, amb el 23%, Cantàbria amb el 51%, Balears el 68%. Catalunya i Madrid en primera posició aporten per sobre el seu finançament propi. Cert que les quanties de Madrid són les més elevades, un fet que plateja una concentració significativa de riquesa, de capitalitat i de seus d’empreses, que són els motius principals de la seva major tributació (tot i que les rebaixes d’IRPF que practica la seva presidenta).
Catalunya i Madrid en primera posició aporten per sobre el seu finançament propi
En data 2023, el “cupo” aportat per Catalunya a l’Estat, calculat en el diferencial d’ingrés fiscal menys finançament autonòmic, fou de 27.752 milions d'euros. Al País Basc, la quota fou de 1.740 milions d'euros (amb una població del 28 % respecte a Catalunya). En empat amb Catalunya, la seva aportació hauria d’haver superat els 7.700 milions d'euros i, en termes de PIB i riquesa, una mica més.
Les dades ens indiquen que la “solidaritat” és obligada si el sistema no ha de fer fallida per un col·lapse rotund. L’altra cosa és que aquest sistema s'ha manteningut durant dècades amb un finançament autonòmic que no respectava el principi d’ordinalitat, la qual cosa equival a cornut i pagar el beure, o sigui rebre sempre menys per habitant que les comunitats ajudades i, alhora, suportar un major cost de la vida. L’ordinalitat apareix com el mínim criteri de justícia i, al costat seu, caldria poder discutir de com es reparteix la part aportada a l’estat i que nodreix els elements comuns, com la despesa de capitalitat, les infraestructures, etc.
En tots aquests camps, Catalunya ha jugat molt malament el seu paper. Cert que no hem tingut mai la clau de la caixa, com bascos i navarresos, però a la queixa sobre el dèficit fiscal li mancava el balanç del superàvit de la resta. Hem fet molta ciència sobre les balances fiscals: que si calculades per imputació de despesa, que si de flux monetari..., però hem ignorat el balanç dels superàvits regionals i el que comporten de fracassada política de regionalització a escala espanyola. Perquè és d’això que es tracta, de la ficció d’un model autonòmic distribuït quan, tot el que s’ha creat, va en funció de la hipercapital. Catalunya es pot queixar, però el buidat de les dues Castella, les perifèries sense model, l’envelliment, sobretot en el quadrat nord-oest, i l’absorció de personal preparat són inenarrables.