La limitació més gran del coneixement no sempre es troba en les respostes. Amb freqüència apareix molt abans: en la pregunta que decidim formular. Cada vegada que un gran terratrèmol sacseja una regió del planeta, un volcà entra en erupció, una tempesta solar altera l'activitat del Sol o un episodi meteorològic extrem ocupa els titulars, reaccionem de la mateixa manera. Busquem una explicació i intentem esbrinar si existeix algun vincle amb altres esdeveniments que estan ocorrent al mateix temps en llocs molt diferents del món.
La resposta de la ciència sol ser prudent i, amb el coneixement disponible avui, plenament raonable. Un terratrèmol registrat al Carib no n'explica un altre ocorregut al Japó; un volcà respon a la dinàmica del seu propi sistema magmàtic i una tempesta solar pertany a un àmbit físic diferent. Cada fenomen té la seva lògica i barrejar disciplines sense evidències seria un error.
No obstant això, mentre escoltava aquestes explicacions, vaig reconèixer un patró que ja havia vist abans. No en un laboratori ni en un observatori geològic, sinó dins d'una empresa.
La resposta de la ciència sol ser prudent i, amb el coneixement disponible avui, plenament raonable
Hi va haver un temps en què les organitzacions també s'analitzaven així. Finances vigilava els comptes, Màrqueting impulsava les vendes, Compres negociava amb proveïdors, Operacions millorava la productivitat i Recursos Humans gestionava el talent. Cada àrea complia correctament la seva funció i, així i tot, algunes companyies continuaven prenent decisions estratègiques sorprenentment dolentes. No era un problema de capacitat ni de falta d'informació. Era un problema de perspectiva.
Cada departament coneixia perfectament la seva parcel·la, però gairebé ningú entenia el que succeïa entre unes àrees i altres. El pensament sistèmic no va sorgir perquè les empreses descobrissin un nou departament. Va sorgir quan van comprendre que el veritable valor —i també molts dels riscos més importants— es trobava en les relacions invisibles que connectaven totes les peces. La sostenibilitat, entesa en el seu sentit més profund, va néixer precisament d'aquesta manera de mirar les organitzacions: no com una suma de funcions independents, sinó com un sistema de dependències on una decisió aparentment impecable podia generar conseqüències inesperades en un altre lloc de l'empresa.
Des d'aleshores m'acompanya una pregunta: continuem observant el planeta amb un model mental que les organitzacions més avançades van deixar enrere fa anys?
Vivim el moment de major especialització científica de la història. Mai havíem comptat amb geòlegs, meteoròlegs, oceanògrafs, astrofísics, economistes o especialistes en intel·ligència artificial capaços d'explicar amb tanta precisió fenòmens tan complexos. L'especialització ha estat un dels grans motors del progrés i ningú assenyat proposaria renunciar-hi.
Però tota fortalesa té un cost. Com més aprofundim en cada disciplina, més difícil resulta integrar el coneixement que generen totes elles. Sabem moltíssim més sobre cada peça del puzle, però comprendre el conjunt s'ha convertit en un desafiament creixent. Hem après a mirar amb un microscopi extraordinari. El repte consisteix a no perdre de vista el paisatge.
Aquesta reflexió porta inevitablement a pensadors que entenien el coneixement com un tot. Aristòtil mai hauria concebut la naturalesa, la política, l'ètica o l'astronomia com a compartiments estancs. Leonardo da Vinci va treballar amb aquesta mateixa llibertat intel·lectual segles després. I Alexander von Humboldt va revolucionar la ciència en descriure la Terra com una immensa xarxa de relacions quan la majoria continuava estudiant cada fenomen per separat.
L'especialització ha estat un dels grans motors del progrés i ningú assenyat proposaria renunciar-hi
Avui el coneixement és infinitament més profund que aleshores, però també està molt més fragmentat. La realitat no funciona per facultats universitàries, per departaments ni per àrees de coneixement. Aquesta organització ens ha permès comprendre millor molts fenòmens. No obstant això, també dificulta integrar una realitat la complexitat de la qual no entén de fronteres acadèmiques.
La qüestió rellevant no és buscar relacions causals on no existeixen. La qüestió és una altra: continuem formulant les preguntes adequades per comprendre sistemes cada vegada més complexos?
No estic suggerint que un volcà n'expliqui un altre ni que una tempesta solar desencadeni un terratrèmol. Avui no hi ha evidència científica que permeti sostenir afirmacions d'aquest tipus i seria irresponsable insinuar-ho. Però la història de la ciència mostra que molts dels grans avenços no van arribar perquè aparegués un fenomen desconegut, sinó perquè algú va descobrir una relació que havia romàs invisible durant segles.
Els microorganismes sempre hi van ser. També les emissions que alteraven l'equilibri climàtic. O les cadenes de subministrament que sostenien silenciosament l'economia mundial. El que va canviar no va ser el fenomen. Va canviar la manera d'interpretar-lo.
Això obre una pregunta que mereix atenció. Si existís una variable sistèmica compartida entre processos estudiats per disciplines diferents, comptaríem avui amb les eines conceptuals necessàries per identificar-la o la descartaríem simplement perquè no pertany al camp de cap especialista en particular?
Les últimes setmanes il·lustren bé aquesta reflexió. Hem vist terratrèmols en diferents continents, activitat volcànica en diversos punts del Cinturó de Foc, onades de calor extremes i altres fenòmens naturals que, considerats de forma individual, troben explicació dins de les seves respectives disciplines. I així ha de continuar sent.
Hi ha, però, una qüestió que sí que mereix ser analitzada. No consisteix a buscar relacions causals entre aquests fenòmens, sinó a comprendre què passa quan múltiples pertorbacions coincideixen en el temps i exerceixen pressió sobre un mateix sistema social, econòmic i ambiental. Aquest sistema ja no és únicament la Terra. És també la civilització que hem construït sobre ella i la immensa xarxa de dependències que sosté la nostra manera de vida.
Continuem formulant les preguntes adequades per comprendre sistemes cada vegada més complexos?
Les empreses no entraven en crisi perquè un departament deixés de funcionar. Entraven en crisi perquè ningú comprenia com interactuaven les dependències que mantenien unit el conjunt. Aquesta experiència ofereix un ensenyament que transcendeix el món empresarial.
L'especialització continuarà sent imprescindible. Però també ho serà desenvolupar una capacitat que hem cultivat molt menys: integrar coneixements que avui romanen separats. La sostenibilitat fa anys que ens recorda que els riscos més grans poques vegades neixen d'un únic factor. Sorgeixen quan diverses dependències convergeixen, es reforcen entre si i acaben afectant l'estabilitat del sistema. No perquè tots els fenòmens comparteixin una mateixa causa, sinó perquè cada vegada comparteixen més conseqüències sobre un mateix sistema.
La ciència continuarà necessitant especialistes. Els grans desafiaments del segle XXI exigiran, a més, persones capaces d'integrar el que avui continuem observant per separat. Perquè conèixer cada vegada millor les parts no garanteix comprendre el comportament del tot. I és precisament en el tot on solen començar les transformacions que acaben canviant-ho tot.