La musa de l’esquerra socialista francesa que admirava a Zapatero s’ha fet un embolic comparant el tomàquet francès amb l’espanyol. En mig de la vaga general del camp al seu país no se li ha acudit res més que dir que els agricultors espanyols no compleixen la normativa comuna comunitària i, vaja, que menteixen a les etiquetes. Ha barrejat pomes amb peres i cireres amb cigrons, intentant defensar als seus pagesos tirant merda al ventilador. Greu ensopec per una política de setanta anys que cercava reubicar-se intervenint amb el tema agrari quan ningú li ha demanat.
Va començar la seva carrera al costat de Mitterrand. Exercí com a presidenta de Consell Regional, dirigí diversos ministeris, és esposa i exesposa del president François Hollande i candidata a la presidència de la República francesa derrotada per Sarkozy. Aquesta política francesa nascuda al Senegal, de sever pare militar de la metròpoli enviat a colònies, va estudiar a l’ENA, com tot polític que es preï a França. Coneixia com molt poca gent el palau del número 10 del carrer Solférino, que va ser la seu socialista fins a la desfeta. Tota aquesta experiència no li ha servit de res en analitzar la situació del camp al seu país i a Europa.
L’apropament de les eleccions al Parlament Europeu ofereix un bon moment per a les reivindicacions i exhibicions de poder de molts grups socials
L’apropament de les eleccions al Parlament Europeu ofereix un bon moment per a les reivindicacions i exhibicions de poder de molts grups socials. El col·lectiu de pagesos i ramaders francesos i de tot Europa viuen des de fa temps en una difícil posició que sura cada vegada més recurrentment; excepció feta les primeres dècades de la implantació de la Política Agrícola Comú (PAC), en les quals el suport comunitari els compensava amb escreix, els pagesos i ramaders europeus s’han vist obligats a reduir la seva població i tancar molts negocis; tenir l’obligació d’engrandir les seves explotacions si volen accedir al suport de la PAC, per la qual cosa cada cop compensa menys ser petit i mitjà agricultor o ramader; suportar tots els períodes inflacionaris que encareixen els costos, però no poder traspassar-los tal qual als altres actors de la cadena de subministrament; excepte en poques situacions, anar perdent contínuament una part de la seva competitivitat i veure com la indispensable política mediambiental que impulsa la UE carrega sobre les seves esquenes impostos ecològics molt sovint impossibles de pagar.
Col·lectiu emprenyat i manipulable
Es tracta d’un col·lectiu conflictiu, emprenyat, fonamentalment conservador, que als anys seixanta van ser la nineta dels ulls de la Comunitat Europea, que se li continua encomanant que alimenti bé a tota la població, que no és poc, però que cada cop és més relegat i, fins i tot, menystingut. Per tot això s’ha vist ben clar aquests dies com els grups més populistes se’ls han apropat per agitar-los i enfrontant-los amb Brussel·les, com si la UE tingués la culpa del seu declivi. En una primera instància, a partir del 1962, la PAC beneficia enormement als agricultors i ramaders europeus, principalment als francesos i als alemanys entre els set països fundacionals. A partir d’aleshores es produeixen dos fenòmens. El primer, a mesura que ingressen nous països a la UE, minven els beneficis i prebendes dels set primitius i, sobretot, dels dos principals beneficiaris, per repartir-los entre tots. I el segon, la UE signa convenis d’intercanvi comercial amb tercers països de tot el món, en els quals els productes agrícoles i ramaders signifiquen una part destacada de la balança.
La normativa d’accés als mercats de la Unió és la mateixa per a tots -si no els productes no superen la frontera-, però l’estructura de producció i distribució, molt diversa: no val el mateix la mongeta marroquina que l’espanyola o la francesa, o el blat ucraïnès que el conreat a França. No és només el cost de la mà d’obra: quan vols entrar en un mercat altament competitiu, fas un esforç superior.
De què es queixa Ségolène Royal quan diu que el tomàquet espanyol és pitjor que el francès? No hauria errat si hagués dit als seus compatriotes que la productivitat de l’agricultura francesa decreix extraordinàriament, que és inferior a l’espanyola o a la marroquina i que si van triomfar arreu d’Europa en el passat amb els vins i xampanys, els formatges, els foies i molts altres productes, també haurien de ser capaços d’ubicar-se o reubicar-se en nínxols tan suculents en les noves demandes de productes saludables i ecològics. Lluny d’això els hi dona la raó com als ximples carregant contra tercers. Faria bé d’emmirallar-los amb el sector de la moda, entre els més competitius del seu país, que ha facilitat la creació de corporacions globals i a la vegada d’un seguit de mitjanes i petites empreses pròsperes.
La productivitat de l’agricultura francesa decreix extraordinàriament i és inferior a l’espanyola o a la marroquina
Ha crescut molt el pressupost de la PAC, però el proteccionisme de la primera època és impossible de mantenir a 27 països i menys a 35 al 2030; en les noves condicions no es poden garantir als agricultors de la Unió un nivell de vida raonable, si no esdevenen més competitius; se’ls pot ajudar a millorar la productivitat agrícola i a mantenir viva l’economia rural, però hauran de contribuir a la lluita contra el canvi climàtic i la gestió sostenible dels recursos naturals com la resta dels col·lectius.