En una jornada en què fa tres mesos i dos dies des del tancament de l’estret d’Ormuz, les metàfores marítimes se senten particularment encertades a l’hora de descriure la geopolítica actual. Però no parlem dels Estats Units o de l’Iran, sinó d’una Europa que la vicepresidenta del Cercle d’Economia, Carmina Ganyet, ha definit com un “far que aguanta estoicament un mar tempestuós que intenta lidiar”. Unes aigües braves en què tres onades esclaten des de direccions diferents: una competitivitat industrial que no assoleix el nivell dels EUA o la Xina; una crisi geopolítica “que posa en risc la cadena de subministraments energètics”; i una descarbonització accelerada que xoca frontalment amb les altres dues.
És aquest el panorama que ha plantejat la 41a Reunió del Cercle d’Economia per preguntar-se quin és el model energètic que hauria de seguir Europa. I, atenent les veus convidades, la resposta ha quedat clara: l’aposta que el continent ha fet per liderar la transició energètica mundial no és compatible amb una indústria potent i competitiva. Així ho han defensat, almenys, el president de Repsol, Antonio Brufau, i el seu homòleg de Naturgy, Francisco Reynés. Brufau ha estat especialment contundent: “Estem fent coses per salvar el planeta que els que competeixen amb nosaltres no fan. Europa ha basat la seva estratègia energètica al marge de la indústria. Dins del vèrtex energètic de sostenibilitat, seguretat i accessibilitat, només ha tirat endavant la sostenibilitat”.
Ormuz: les conseqüències d’una aturada indefinida
Però abans d’entrar a debatre sobre l’estratègia a llarg termini, la urgència d’Ormuz s’ha fet lloc per la seva rellevància en el subministrament energètic. Una crisi comparada per alguns amb la del petroli els anys setanta o amb la del gas rus després de la invasió d’Ucraïna que, si no se soluciona urgentment, Brufau vaticina que provocarà una llarga llista de conseqüències: “Veurem inflacions altes, especulació, tipus d’interès alts, increments del cost del capital, crisis alimentàries de primeríssima magnitud i canvis en la logística”.
Això sí, el que no preveu que canviï Brufau és el model energètic imperant: “Fa 50 anys, els combustibles fòssils representaven el 83% del consum total, i avui representen el 81%”. Un canvi de tan poca significança que l'ha fet afirmar que “si no ho hem pogut canviar en 50 anys, tampoc ho aconseguirem en els pròxims 50, per més que hi hagi veus europees que parlin de l’electrificació com a solució”.
Brufau: “Fa 50 anys, els combustibles fòssils representaven el 83% del consum total, i avui representen el 81%”
El que de moment ha quedat clar és que l’impacte energètic del tancament d’Ormuz no ha afectat tots els països europeus amb la mateixa magnitud. Un dels que n’ha sortit més ben parats és l’estat espanyol, un fet que Reynés ha vinculat a la diversificació del subministrament de gas: “Avui, el gas l’aporten tres proveïdors, dos d’ells en forma liquada i un tercer de forma gasejada, a través d’un gasoducte que connecta amb Algèria”. Aquest darrer element, que representa al voltant del 35% del proveïment de gas del país, posiciona Espanya en una millor situació que els seus veïns, com també ho fa el fet de tenir “instal·lacions amb més capacitat de regasificació” que la resta del continent. “Però és qüestió de temps”, ha alertat el president de Naturgy, que ha identificat la poca interconnexió energètica de l’Estat amb la resta del continent com una debilitat que resta flexibilitat -com bé vam poder experimentar amb l’apagada del 28 d’abril de 2025-.
Regulació i descarbonització enfront de la competitivitat empresarial
La manca de flexibilitat és, de fet, una de les grans problemàtiques que, segons Reynés, té el sistema energètic europeu. “Sempre dic que si ens veiessin des de Mart, pensarien que a Europa som els més llestos perquè tenim de tot: gas, nuclear, solar, hidroelèctrica… Però quan fas zoom, ningú aprofita la diversificació de les fonts de subministrament d’Europa per la falta de flexibilitat”, ha reflexionat el president de Naturgy. Unes debilitats que ha vinculat al fet que “no hi ha una política energètica a Europa; només hi ha regulació”.
En aquesta mateixa línia s’ha posicionat Brufau, qui ha criticat que “des dels Acords de París, Europa s’ha convertit en el líder de la descarbonització, però per ser líder, la resta t’ha de seguir, i ningú no ho està fent perquè cadascú té els seus objectius”. El president de Repsol ha assegurat que la regulació derivada d’aquest posicionament “ha portat costos energètics alts, falta de flexibilitat i el fet que la indústria es desplaci a la Xina”, tot mentre “les emissions d’Europa no arriben al 6% global”.
Reynés: “No hi ha una política energètica a Europa; només hi ha regulació”
Hi ha aprofundit encara més Reynés, que ha recordat que “l’energia, la matèria primera i la mà d’obra són els tres costos més importants de qualsevol empresa industrial”, i que qualsevol política que afecti el preu d’un d’ells tindrà un efecte notori en la competitivitat empresarial. “Hem començat regulant, o directament obligant a prendre decisions que afecten la partida del cost energètic, i després volem ser competitius en exportació, o fins i tot dins dels nostres mercats, on rebem importacions que desplacen l’oferta interna”, ha etzibat.
Un clam per la “neutralitat tecnològica”
Davant d’aquest context, Ganyet ha preguntat als caps visibles d’ambdues energètiques si la tecnologia no pot ser una solució per recuperar competitivitat perduda per l’aposta per la descarbonització. I si bé Brufau ha reconegut el potencial de l’hidrogen verd i els punts positius de l’electrificació, també ha criticat que aquesta darrera sigui l’única aposta tècnica del continent: “S’ha de respectar la ciència, com fan als Estats Units”.
En concret, el president de Repsol ha assenyalat que “s’està penalitzant molt l’explotació de combustibles fòssils al Mar del Nord”, a diferència del que va succeir durant la crisi del petroli del 73, i ho ha il·lustrat amb un cas d’exemple: “A Xipre, un país de la Unió Europea, s’ha fet un gran descobriment de gas natural. Què fa l’operador? No l’envia a Europa, l’envia a Egipte, perquè a Europa trobarà molts més problemes. I això no té cap lògica”.
Una discussió que també ha dirigit la mirada a l’energia nuclear, especialment en un moment en què les dates previstes de tancament de les centrals s’aproximen i que a Catalunya continua representant el 56,5% del mix energètic. Sense entrar-hi molt en detall, Reynés ha recordat que “Alemanya va decidir, en el seu moment, abraçar-se al gas rus i abandonar l’energia nuclear, i avui se’n penedeixen”.
El president de Naturgy ha considerat que, de la mateixa manera que amb la descarbonització del sector industrial, “no podem passar de treure un zero a treure un deu” amb les fonts d’energia, i ha reclamat que “ha de ser una transició progressiva”. I no se n’ha estat tampoc de fer una picada d’ullet a altres fonts energètiques: “La xarxa de transport i distribució de gas natural està molt ben preparada, no només per portar gas natural, sinó també biometà, que està disponible a curt termini i donaria un backup més descarbonitzat a les turbines de gas”.
A cavall entre la Xina i els Estats Units
Però tota aquesta mirada cap a dins no es podria fer sense tenir en compte els dos grans mercats amb què l’europeu es compara i es psicoanalitza, l’estatunidenc i el xinès. En aquest sentit, Brufau no ha amagat el seu posicionament: “Els Estats Units tenen una regulació motivadora per a la indústria i per a la descarbonització; incrementen el seu pes en el planeta i, al mateix temps, han reduït emissions, tant a escala absoluta com relativa”.
Brufau: “Els Estats Units tenen una regulació motivadora per a la indústria i per a la descarbonització; en canvi, la Xina està destruint el planeta”
En canvi, amb el gegant asiàtic s’ha mostrat molt més bel·ligerant: “La Xina està destruint el planeta: les emissions que van produir eren del 30% mundial, i ha crescut un 250% en consum de carbó en els últims vint anys”. Una situació de la qual ha titllat els europeus de “col·laboradors necessaris”, ja que “hi hem traslladat moltes empreses que no podien operar aquí pel constrenyiment dels costos de l’energia”. “La Xina fa molts anys que finança amb diners públics empreses públiques que, amb carbó, produeixen la tecnologia verda que nosaltres comprarem”, ha resumit. És per aquestes raons que el president de Repsol ha defensat la necessitat de “reforçar l’aliança transatlàntica i aprendre dels Estats Units”, ja que “si mirem a la Xina com està passant ara, ens convertirem en un gran consumidor, cosa que representarà la supeditació”.