La pregunta pot semblar provocadora, però no ho és tant si es mira amb dades a la mà. El debat sobre la productivitat, els salaris i la competitivitat té un punt clau: la dimensió de les empreses. Catalunya, com Espanya, és un país de pimes, però sobretot d’empreses molt petites. Com es mostra a la figura següent, el 99,83% de les empreses són pimes i gairebé el 94% del teixit empresarial està format per microempreses.
La dimensió és molt rellevant per diversos motius i, entre ells, que a mesura que augmenta la dimensió, augmenta la productivitat i el valor generat. Si analitzem el valor afegit brut (VAB), és a dir, la diferència entre el que una empresa produeix i el cost dels béns i serveis que compra a tercers, les dades per ocupat confirmen que com més gran és l’empresa, més valor afegit genera per treballador. A la figura següent es comprova que a Catalunya, el VAB per ocupat passa de 39.479 euros a les microempreses a prop de 70.000 euros a les empreses mitjanes i grans. A Espanya i Alemanya s’observa un patró similar. Generar més valor afegit té premi, ja que a mesura que augmenta la dimensió de les empreses, els salaris són més alts.
Generar més valor afegit té premi, ja que a mesura que augmenta la dimensió de les empreses, els salaris són més alts
La diferència de VAB amb Alemanya es deu, sobretot, al fet que el nombre d’ocupats per empresa en cada segment de dimensió és molt més elevat a Alemanya. Per exemple, a Alemanya les pimes tenen de mitjana 6,6 ocupats, mentre que a Catalunya tenen 3,4 ocupats. La conclusió és clara: la dimensió incideix en el valor generat. Per això, cal aconseguir que més empreses guanyin dimensió. Sense aquest salt, és molt difícil augmentar el valor afegit i, en conseqüència, la capacitat de pagar millors salaris.
Sens dubte, la reduïda dimensió empresarial no té una única causa. Hi influeixen factors diversos, com la regulació complexa i canviant, la burocràcia excessiva, la fiscalitat o les dificultats d’accés al finançament. Però, més enllà d’aquests elements tangibles, hi ha factors menys visibles que influeixen directament en la mentalitat i en les decisions dels empresaris. Entre aquests factors hi destaquen els socials i culturals, que sovint passen desapercebuts, però que tenen un impacte profund.
Tot seguit exposem aquests factors socials i culturals, a partir dels resultats de l’enquesta publicats en l’informe Dimensió empresarial: diagnòstic i propostes (Pimec). Les respostes permeten entendre millor per què, tot i els beneficis evidents de guanyar dimensió, moltes empreses no creixen. A continuació, s’exposen per ordre d’importància els principals frens que han esmentat les empreses.
Discursos polítics que generen desconfiança cap al món empresarial
Una part majoritària dels empresaris percep que el discurs polític i institucional projecta una imatge negativa de les empreses i dels empresaris. Aquest discurs no neix només de la política, sinó que reflecteix un clima d’opinió més ampli, alimentat per part de l’opinió pública i dels mitjans, que sovint situa el debat en el terreny de què és políticament acceptable i no en la lògica econòmica. Això dificulta adoptar posicions valentes i reforça una visió de l’empresa associada a interessos particulars o comportaments poc ètics, minimitzant el seu paper com a generadora d’ocupació, inversió i valor.
Falta de reconeixement social a qui emprèn o fa créixer una empresa
Molts empresaris consideren que la societat no reconeix prou l’esforç. L’èxit empresarial no sempre es percep com una contribució al progrés col·lectiu, sinó sovint com una font de desconfiança. Aquesta manca de reconeixement redueix els incentius a assumir els costos personals i professionals que implica crear i fer créixer una empresa.
L’èxit empresarial no sempre es percep com una contribució al progrés col·lectiu, sinó sovint com una font de desconfiança
Ensenyament poc orientat a la cultura emprenedora i empresarial
Una part molt elevada dels empresaris considera que el sistema educatiu dona poc pes a la cultura emprenedora i a la gestió empresarial. Els conceptes bàsics de management són marginals en molts itineraris formatius, fet que dificulta el desenvolupament d’una actitud emprenedora i fa que l’empresa, el risc i el creixement no es percebin com a opcions naturals ni socialment valorades. Com a exemple, quan a les aules universitàries preguntem quantes persones tenen al cap crear una empresa, no s’aixequen gaires mans, i això en altres països és molt diferent.
Percepció social que el benefici empresarial és moralment qüestionable
Una majoria clara dels empresaris considera que el benefici empresarial continua sent vist amb recel. Aquesta percepció és especialment problemàtica, ja que el benefici és la base de la inversió, de la innovació i de la creació d’ocupació sostenible. Quan el benefici es deslegitima, el creixement deixa de ser socialment acceptable i passa a ser objecte de crítica.
Imatge negativa de l’empresari en els mitjans de comunicació i la cultura popular
Molts empresaris perceben que la imatge de l’empresari als mitjans, al cinema o a les sèries és predominantment negativa. Aquesta representació reforça estereotips i contribueix a construir un imaginari col·lectiu en què l’empresa no apareix com a generadora de valor, sinó com un actor sospitós. Com a exemple, només cal veure a les sèries dels canals de televisió del país on, quan surt un empresari, acostuma a ser el dolent de la pel·lícula.
Aversió general al risc en l’entorn social
El creixement empresarial implica assumir riscos. Tanmateix, una part significativa dels empresaris detecta una forta aversió al risc en l’entorn social. En societats on el fracàs es penalitza més que no pas s’entén com una etapa del procés, les empreses tendeixen a adoptar estratègies conservadores i a prioritzar la continuïtat abans que l’expansió.
En societats on el fracàs es penalitza més que no pas s’entén com una etapa del procés, les empreses tendeixen a adoptar estratègies conservadores i a prioritzar la continuïtat abans que l’expansió
Pressió social o familiar per no “complicar-se la vida”
Una part rellevant dels empresaris identifica una pressió social o familiar per no fer créixer excessivament l’empresa. El creixement s’associa sovint a estrès, conflictes laborals, riscos financers i pèrdua de qualitat de vida. Aquest discurs desincentiva assumir projectes amb més capacitat de generar valor afegit i frena l’ambició necessària per a continuar creant valor.
Tornar a la pregunta inicial és inevitable. Som un país antiempresa? Les dades no permeten una resposta simple, però sí una constatació clara: el món empresarial considera que el nostre entorn no acompanya gaire l’activitat empresarial ni facilita el creixement. Les empreses més grans són més productives, generen més valor afegit i tenen més capacitat per pagar millors salaris, però el teixit empresarial català continua excessivament fragmentat.
Més enllà de la regulació, la burocràcia o el finançament, l’anàlisi mostra l’existència d’un fre social i cultural que dificulta el creixement. Un relat públic sovint desconfiat amb l’empresa, una escassa valoració social de l’activitat emprenedora, una percepció negativa del benefici i una baixa tolerància al risc configuren un entorn en què créixer no sempre es percep com una oportunitat, sinó com una complicació. Tot això configura un clima mental que fa difícil un debat públic valent i rigorós sobre el paper de l’empresa en el progrés econòmic i social.
Si es vol avançar cap a una economia més productiva i amb més valor afegit, cal canviar aquest marc mental. Això implica revisar els discursos polítics i institucionals, fer valdre el paper de l’empresa com a motor de progrés, reforçar la cultura emprenedora en el sistema educatiu i promoure un relat més equilibrat als mitjans de comunicació. Sense aquest canvi cultural, el salt de dimensió continuarà sent insuficient. Cal canviar si volem reforçar el teixit empresarial i construir una economia amb més capacitat de generar benestar a llarg termini.