La notícia ha estat sucosa. A les proves d’enguany per accedir a la universitat (PAU), la nota mitjana en matemàtiques obtinguda pels aspirants a universitaris ha estat un 4,18, la més baixa des del 2014.
La nota mitjana de l’any passat va ser d’un 6,12. Què ha passat? Ens ha arribat una lleva d’estudiants incompetents en matemàtiques? És una mostra més d’una davallada contínua i fa temps denunciada? O l’examen d’enguany tenia una dificultat i una llargada desmesurada?
Encara que alguns s’apunten a la segona de les hipòtesis —la davallada anunciada—, la majoria d’experts que els mitjans han consultat es decanten per la dificultat i la llargada insòlita de la prova.
Això em fa pensar en les famoses proves PISA a l’ensenyament obligatori, en què fa anys que els nostres alumnes treuen mals resultats. De qui és la culpa? Dels alumnes, dels mestres o d’unes proves que no s’adeqüen als coneixements i les habilitats que els alumnes han adquirit?
Quan els exàmens deixen de preparar per al món real
En convocar-se les proves, l’administració educativa va anunciar que hi hauria inhibidors de freqüència a les aules d’examen per evitar que ningú no utilitzés el mòbil de forma fraudulenta. No tenim notícies de cap incident en aquest àmbit. Probablement, el sol anunci dels inhibidors ja va fer desistir els potencials interessats a fer trampes. Trampes?
Vaig recordar que quan encara no hi havia internet ni res que se li assemblés, ens van convocar a l’examen de grau de la carrera a la biblioteca de la facultat. En un temps relativament limitat, això sí, tenies accés a tots els llibres i documents de la biblioteca per contestar l’examen, amb servei de bibliotecaris inclòs. Evidentment, qui tenia una certa idea del tema i estava acostumat a fer servir activament la biblioteca va aconseguir un avantatge substancial sobre qui només s’havia limitat a fer-la servir com a aula d’estudi.
Però, és clar, la intel·ligència artificial (IA) no és comparable a una biblioteca. L’element proscrit fa trenta anys era la calculadora, fa vint Google i la Viquipèdia... Però la IA no és només un dipòsit d’informació, sinó que també té capacitat per raonar, per pensar... o per resoldre problemes matemàtics.
L’enorme contradicció
Ara, ni un enginyer, ni un economista, ni un advocat, ni un metge exerciran —ja exerceixen— la seva feina sense utilitzar la IA. L’avaluació no hauria de consistir només a mesurar què sap una persona, sinó què és capaç de fer en cooperació amb sistemes intel·ligents. Però aleshores sorgeix la pregunta inquietant: qui ha ensenyat això als alumnes? Qui els ho ensenyarà a la universitat? Qui serà capaç de concebre proves que avaluïn la capacitat per treballar amb la IA i treure’n el màxim rendiment possible?
Ni un enginyer, ni un economista, ni un advocat, ni un metge exerciran —ja exerceixen— la seva feina sense utilitzar la IA
Algú es pensa que una empresa que pot obtenir algun avantatge competitiu accedint a la IA obligarà els seus empleats a renunciar-hi com obliguen els estudiants que volen accedir a la universitat? Per què o per a qui estem preparant aquests universitaris? El problema no és que els estudiants utilitzin IA. El problema és que continuem avaluant competències que deixaran de tenir valor fora de l'aula. La universitat està seleccionant els futurs professionals amb criteris diferents dels que utilitzarà després el mercat de treball.
Una empresa tria els treballadors per maximitzar productivitat. La universitat selecciona els estudiants prohibint-los utilitzar les eines que després els faran més productius. Aquesta és una contradicció enorme.
L’absentisme com a símptoma de la crisi de l’ensenyament universitari
Fa unes setmanes, el rector de la UPF es queixava públicament del creixent absentisme a classe dels seus estudiants. Nosaltres anàvem a la universitat a sentir les classes magistrals del professor, prendre apunts i identificar aquells temes que li eren més rellevants per encarar amb èxit els exàmens. Diuen que això de les classes magistrals ja no està de moda, que sempre hi ha algú que contrasta alguna dada amb el mòbil per veure si t’has equivocat, que són cada cop més rellevants els treballs de recerca i en grup...
A més, si la socialització dels estudiants ja no es fa ni al bar ni als passadissos de les facultats i el contacte personal ha perdut rellevància davant el virtual, per què han d’anar els estudiants a la universitat? I més després de la pandèmia i la generalització de la no presencialitat. Per no parlar del descrèdit creixent dels graus obligatoris, que només actuen com a pas obligat als màsters, si pot ser en alguna universitat estrangera.
La universitat està seleccionant els futurs professionals amb criteris diferents dels que utilitzarà després el mercat de treball
Mentrestant, cada vegada les empreses es queixen més que la formació universitària és massa generalista i el lloc on realment han d’aprendre els joves llicenciats és a la mateixa empresa. Només faltava aquesta desvinculació amb la IA. I és que la universitat està seleccionant els futurs professionals amb criteris diferents dels que utilitzarà després el mercat de treball.
Aquests darrers mesos han aparegut diversos estudis internacionals que adverteixen que els llocs de treball on la IA comença a fer estralls són els de perfil júnior, on cada vegada hi ha menys demanda. S’hi referia fa uns dies l’amic Oriol Amat, que es preguntava “si no hi ha júniors a les empreses, com aconseguiran disposar de nous sèniors?”. O és que les funcions que ara fan els sèniors seran les que faran els futurs júniors amb l’ajuda de la IA i estem assistint a una incipient degradació dels llocs de treball? La IA podria trencar la cadena de transmissió del coneixement.
Per unes PAU en dues fases: amb i sense accés a la IA
Diuen els experts que la clau per obtenir tot el suc de la IA prové de fer les preguntes adequades per obtenir la informació més valuosa i més adequada a les teves necessitats. I que la interacció profitosa amb la IA exigeix que tinguem prou criteri per saber detectar o, si més no, contrastar aquelles informacions que puguin ser errònies. No serien aquestes les aptituds que caldria avaluar abans que res? Segurament. El problema és que no hi ha, encara, qui sàpiga com s’ha de fer aquesta avaluació.
Potser hauríem de plantejar els futurs exàmens en dues fases. Una primera similar a l’actual. I una de segona, amb accés a la IA, a bases de dades i a documentació. Una segona part que permetés esbrinar com formula l'estudiant el problema. I és que una IA dona respostes molt diferents segons la qualitat de la pregunta. I aleshores, com valida el resultat l’estudiant? Detecta errors? Contrasta fonts? Sap quan la resposta és poc fiable? I, també, quan decideix no seguir el suggeriment de la IA i com integra diverses fonts? La IA pot generar una proposta, però després cal combinar-la amb dades, normativa o experiència.
Hauríem d’entendre la IA com un company de feina molt ràpid i saberut, això sí. Un company de feina que et proposa alternatives, resumeix, critica, reformula, genera idees... Per això hauríem d’esbrinar si el futur estudiant universitari sap o sabrà treballar amb un company tan competent.
El problema no és ben bé la IA, sinó que continuem entenent la universitat com una institució que transmet coneixement, quan el seu valor principal hauria de passar a ser seleccionar, estructurar criteri i certificar la capacitat de judici.
El problema no és ben bé la IA, sinó que continuem entenent la universitat com una institució que transmet coneixement,
“La pregunta és sovint més interessant que la resposta” - Richard Hamming, matemàtic.
Repassant els darrers paràgrafs, m’adono que el text és ple d’interrogants. Potser és inevitable si no volem exercir de gurús d’una realitat cada cop més complexa i més accelerada. Diu la cançó de Raimon, qui pregunta ja respon. Hauríem d’aconseguir que la segona part del vers també fos realitat: “qui respon, també pregunta”. És a dir, que les respostes de la IA contribuïssin també a plantejar nous dubtes i nous reptes que els humans ens esforcem per contestar.
Mentrestant, però, si els exàmens continuen seleccionant els estudiants per les habilitats que la IA ja domina, correm el risc que el sistema educatiu prepari magníficament els joves... per a un món que ja ha deixat d'existir. El món d’ahir.