El país dels 10 i el 4,18
29
de Juny
de
2026
Un ritual estadístic ens acompanya sempre l’arribada de l’estiu, i les taules de comentaristes es posen a fer un diagnòstic social i cultural quan comencen a prendre la temperatura dels joves a través de les notes de la selectivitat. Quan baixa la mitjana, tenim una emergència educativa, i jo em pregunto què estem mesurant exactament.
Aquest any les dades són especialment tremendes, perquè apunten en totes direccions a la vegada.
La nota mitjana de Matemàtiques ha estat un 4,18. És la més baixa dels darrers deu anys. En paral·lel, altres matèries mostren resultats clarament superiors, però tampoc espectaculars: Física amb un 6,84, Llengua Catalana i Literatura amb un 6,46, Castellana amb un 6,96, o Llengua i Cultura Gregues amb un 6,99. I, al mateix temps, el 95,68% dels estudiants, uns 33.145 alumnes, han superat la fase d’accés. Enhorabona a tots. A descansar.
Si vols saber-ne més
No estem davant d’un sistema que “suspèn” massivament. Estem davant d’un sistema que aprova gairebé tothom, amb notes baixetes, i genera dispersions molt fortes en àrees concretes.
D'altra banda, els mitjans s’omplen d’històries d’excel·lència individual extraordinàries, com la d’un estudiant, en Pau Sellart, capaç de repetir la selectivitat i tornar a obtenir qualificacions perfectes (dues vegades!). Un noi que l’any passat va treure la millor nota, i aquest any s’ha tornat a examinar de dues assignatures per poder canviar de carrera i ha tret dos 10.
Per una banda, tenim talent excepcional, i mitjanes baixes en un sistema educatiu qüestionat des d’infantil. Alguns en culpen el sistema Innovamat, altres “les pantalles”, la visita del Papa i els seus problemes de mobilitat, o els treballs per projectes i la falta d’exàmens.
"Estem davant d’un sistema que aprova gairebé tothom, amb notes baixetes, i genera dispersions molt fortes en àrees concretes"
Tendim a interpretar les notes on la més alta equival a un sistema educatiu excel·lent, i la més baixa a un sistema educatiu de merda. Però qualsevol sistema complex, com l’educació al nostre país, no hauria de reduir-se a una sola dimensió sense perdre informació crítica, que va cap a totes bandes.
Una mitjana baixa pot indicar dificultat elevada d’un examen, canvis curriculars a mig curs, diferències de preparació, criteris d’avaluació més exigents o una combinació de tot plegat. De fet, una mitjana alta pot indicar simplement un sistema més permissiu.
El problema és que el debat públic rarament entra en aquesta complexitat, perquè justament no genera titulars. I aquí tenim el primer error: estem confonent mètrica amb problemàtica.
Assumim històricament que el talent segueix una distribució natural estable i que el sistema només el “detecta” a través d’unes avaluacions que ens hem marcat com a societat. Una manera de donar-nos un copet a l’esquena, però que es queda allà.
L’estratègia adolescent
La trajectòria cap a la universitat no comença el dia de la selectivitat. Comença molt abans, quan triem el batxillerat, l’institut, quin nivell d’exigència té, sota quins criteris d’avaluació ens movem, o quin professor hem posat a fer mates aquest any.
Els fills dels meus amics van fer “la sele” aquest any i m’explicaven que si haguessin de tornar a fer tota la cursa, triarien un altre institut. Un lloc memorable on els preparen per ser els millors, però que són garrepes amb les notes. Això afecta la mitjana i, per tant, al grau on volen anar que té una nota de tall alta.
Que sí. Que hem de pujar el nivell, però competim pel que competim entre tots, i no tenim tots les mateixes normes. Si tinc un 6 a Batxillerat i un 10 a la selectivitat, continua sent una mitjana. El Batxillerat compta un 60%, i la selectivitat un 40%. Si busques mitjana, busca un institut on et preparin per a l'excel·lència, però que també siguin generosos.
"Un examen que no classifica pel context, només l’ordena amb un número"
Un alumne amb una educació rigorosa, però amb menys exigència, pot tenir una qualificació inferior que un altre alumne en un entorn menys exigent. Quan aquests dos expedients arriben al sistema d’accés universitari, competeixen en la mateixa escala numèrica.
Una paradoxa que s’aprèn massa tard. Un examen que no classifica pel context, només l’ordena amb un número.
Tenim les places universitàries que tenim, i les necessitats laborals clares. Tot i la baixada de natalitat, encara és molt difícil entrar en certes carreres, i ja no parlem del districte únic universitari… La selectivitat és l’incentiu.
Si la nota de batxillerat té un pes determinat, si la selectivitat decideix centèsimes en l’accés a Medicina, Enginyeria o altres graus d’alta demanda, el sistema ens demana optimitzar la nota, per davant de l’aprenentatge en si.
Estem mal dissenyats. Els fills dels meus amics ja busquen on estudiaran, no d’acord amb l’aprenentatge, la metodologia o els professors: els fills dels meus amics busquen qui serà més benevolent posant les notes.
Si vols saber-ne més
Us heu preguntat mai per què alguns dels centres educatius de batxillerat més exigents estan perdent alumnes any rere any? Les famílies no busquen un avantatge deslleial, sinó optimitzar la cursa al grau. És bàsic en teoria de jocs i és trivial en economia aplicada: si una variable té més pes que les altres, es maximitza.
Però aquí hem vingut a fer estratègia o a aprendre?
El districte únic
El sistema d’accés universitari funciona sota una idea aparentment meritocràtica: districte únic. Tothom competeix per les mateixes places, siguin de Girona, Lleida, Lugo, Palma, o Múrcia. Però aquesta igualtat formal només funciona si les proves i les qualificacions són realment comparables. Tanmateix, fins a quin punt ho són?
Les diferències de resultats per territoris i centres suggereixen que no ho són i, per tant, el sistema del districte únic universitari (el sistema que permet als estudiants de tot l'estat espanyol sol·licitar plaça a qualsevol universitat pública, independentment de la comunitat autònoma on hagin superat les proves d'accés), aleshores tenim un problema de taller mecànic: el calibratge.
"Si la selecció es decideix per decimals, el sistema de mesura ha de ser extremadament consistent i just per tothom"
No em vull posar a reclamar una homogeneïtat, ni d’ignorar realitats lingüístiques, o curriculars diferents. Però si la selecció es decideix per decimals, el sistema de mesura ha de ser extremadament consistent i just per tothom.
Una mica com aquella gent que se’n va a Cuenca a treure’s el carnet de cotxe en tres dies perquè és molt fàcil “i el regalen”, però versió treure millor nota per entrar a la universitat que tu vols. Només que aquí no estem parlant d’un carnet, estem parlant del futur professional de cadascun.
Hi ha alumnes excel·lents, però…
Cada any, els mitjans s’omplen de notícies on se celebren les millors notes de la selectivitat a Catalunya. Els truca la consellera de torn, els felicita (mentre ells no saben ni qui és, agrairien més una trucada de Bad Bunny), i els regala les orelles de com excepcionals que són. M’agradaria que als que treuen pitjors notes, els truqués el Marshall de la Patrulla Peluda per demanar-los que es posin a estudiar ja per treure millor nota el setembre.
Fora bromes. Un sistema educatiu robust no es mesura pels seus extrems, sinó per la seva capacitat de ser consistent.
Tenir alumnes de 10 és imprescindible per a una societat que avança. Volem els millors per poder tirar endavant, però si només podem demostrar excel·lència a través de casos puntuals, mentre aguantem un sistema educatiu que fa anys que demana millores en temes clau per la seva supervivència, estem descrivint més una distribució desigual de país que no pas una estructura sòlida que suporti aquest progrés.
"Un sistema educatiu robust no es mesura pels seus extrems, sinó per la seva capacitat de ser consistent"
Vaig llegir que un sistema que només s’activa quan hi ha incendis, és un sistema que no gestiona boscos, sinó cendres. Tenim un problema de disseny absolutament normalitzat.
“És que sempre s’ha fet així”. Una merda com un piano.
Anem a pams
Potser el debat no hauria de ser si la selectivitat és més difícil o més fàcil, o si les notes baixen o pugen. El debat que tenim sobre la taula és si tenim un sistema educatiu enfocat en educar i ensenyar als alumnes, mentre els fem competir en un sistema ronyós tipus “els jocs de la fam” per unes places en universitats bandera.
Com podem garantir l’educació, identificar el talent per potenciar-lo, distribuir bé les oportunitats entre tots els nivells, i garantir les places a prop de casa.
Si vols saber-ne més
Perquè si el sistema incentiva que la trajectòria educativa s’optimitzi en funció de la nota des dels primers anys de batxillerat, i si l’accés universitari depèn de diferències mínimes entre exàmens no comparables, potser el problema no és l’alumnat i les seves capacitats: tenim una eina de mesura que ha acabat convertint-se en l’objectiu.
Jo vull estudiants que estudiïn per aprendre, no per jugar a esquivar les imperfeccions del sistema. Vull un sistema que premiï el coneixement, la capacitat i l’esforç, no la capacitat d’optimitzar una nota.
Perquè quan els joves han de fer enginyeria per entrar a Enginyeria, potser el problema no són els estudiants, potser és el sistema on els hem fet jugar.