Acostumo a preguntar a l'inici d'una formació en lideratge quines són les expectatives del grup o què és el que esperen trobar en el curs, i gairebé sempre algun participant em pregunta si treballarem “tècniques de motivació”. La meva resposta provocadora a la petició de “tècniques de motivació” és que la principal (pre)ocupació d'un cap no ha de ser motivar. Gairebé ni he acabat la frase que ja apareixen veus discordants defensant la importància de la motivació i de realitzar accions per incrementar el nivell de motivació de les persones. Clar que estic d'acord que és important motivar l'equip, però llavors per què els provoco amb tal afirmació? Per què els dic que no han de pensar a motivar? Senzillament per emfatitzar sobre quin hauria de ser el focus de la seva atenció i què considero que és tant o més important que motivar.
No és intenció d'aquest article aprofundir en les diferents teories de la motivació ni determinar si la motivació és intrínseca (un mateix es motiva) o extrínseca (la motivació ve generada per estímuls externs). Tampoc determinar si qui demanda tècniques de motivació és una persona de bona lluna i vol més recursos per tenir l'equip motivat o es tracta d'algú que “menysprea” (conscientment o inconscientment) al grup i vol “tècniques” per tenir a l'equip enganyat i que se senti motivat. Amb aquest escrit tan sols pretenc reflexionar sobre quin considero que hauria de ser la preocupació de tot responsable d'un grup de persones en relació amb la motivació.
La conducta del líder és essencial per mantenir el nivell de motivació
En tots els meus anys de docència realitzant formacions en lideratge i treball en equip m'han preguntat molt per tècniques de motivació, però m'han preguntat molt poc per desmotivació. Conec molt poques persones que un primer dia de treball acudeixin desmotivades. Per tant, estan motivades. Si és així, la conducta del líder és essencial per mantenir aquest nivell de motivació. El treballador té expectatives, formula demandes, considera que adquireix drets... tot això evidentment pot ser legítim o pot considerar-se abusiu. Per la seva part el responsable té el seu caràcter, els seus valors, les seves preferències i els seus prejudicis, i actua i decideix no sempre amb objectivitat i equanimitat.
En aquest context i amb aquestes variables, si el treballador comença a rebre decepcions, l'una després de l'altra, a demandes que considera raonables, comença la desmotivació: bé perquè no està d'acord amb el tracte que rep o simplement perquè no entén les decisions que es prenen i que l'afecten a ell.
La motivació no són tècniques; és cuidar les persones dia a dia
Però el més interessant (divertit) és quan el cap diu: “No sé què li passa a tal persona, que ja no és la que era?”. Realment no és conscient de quines han estat les conseqüències de les seves actuacions? Realment no és conscient que ha pres decisions incoherents, contradictòries o senzillament bones decisions, però mal comunicades? Realment no s'adona que ha estat influint negativament en la motivació d'aquesta persona?
Un bon líder ha de motivar, sens dubte. Però hem de contemplar la motivació no com a fets puntuals, no com a actes pensats amb un objectiu, no com l'aplicació d'estudiades estratègies. La motivació no són tècniques; és cuidar les persones dia a dia, escoltar-les, atendre les seves peticions, a les seves inquietuds, prendre's temps per explicar les raons d'una negativa, etcètera. S'ha de centrar més el focus a mantenir la motivació perquè, no desmotivar és motivar. I per a mi aquesta és la clau, centrar-se a no desmotivar.
Així doncs, tècniques de motivació? No, gràcies.