Aquests dies som testimonis de com Telepizza s’enfronta a una de les pitjors crisis de la seva llarga història i que posa en perill la supervivència del negoci. Els deutes que l’empresa va contraure per superar l’època de pandèmia ara pesen com una llosa sobre el balanç i la revolta dels creditors contra l’Estat (també prestador a través de l’ICO) està tensant la situació.
El panorama és el següent: durant el confinament, Telepizza es va veure obligada a tancar tots els seus locals, de manera que la companyia va acudir a l’oferta de finançament de l’Institut de Crèdit Oficial. Semblava que els 40 milions sol·licitats serien suficients per superar la travessa del desert, però el problema ha vingut després, quan amb l’economia ja normalitzada, els comptes de Telepizza han continuat en números vermells. A més del préstec esmentat, l’empresa té al seu passiu emissions de bons per valor de 335 milions, difícilment recuperables per part dels bonistes.
Els protagonistes de la guerra oberta són el gruix de creditors exteriors (els fons d’inversió Blantyre, Oak Hill i Fortress), representats a la trinxera del camp de batalla pel banc d’inversió Rothschild, l’Estat espanyol, que es nega a acceptar cap quitança sobre el préstec ICO, i la mateixa empresa, representada pel banc d’inversió Houlihan Lokey (els accionistes són el fons americà KKR, i les societats Artá, Torreal, J. Safra Group i Altamar, dels qui parlarem més endavant).
La batalla se centra en la proposta dels bonistes de transformar el deute en capital, amb la proporció adequada per tal que ells tinguin més del 50% de la societat. Això inclou una injecció de capital d’uns 60 milions d’euros (que sembla que ja han desemborsat) i una quitança rellevant per a tot el passiu, on hi ha el famós préstec ICO. De moment, l’Estat sembla disposat a desencadenar una batalla legal per defensar que la quitança no pot afectar els seus crèdits.
Per fer-nos una idea de quins són tots els intèrprets d’aquest conflicte, cal que posem la lupa sobre els seus noms. En primer lloc, trobem el fons Blantyre Capital, amb seu a Londres i fundat el 2016. El seu principal responsable és Mubashir Mukadam, un economista que prové del fons d’inversió KKR. Un altre dels fons propietaris del deute de Telepizza és Oak Hill Advisors (no confondre amb Oak Hill Capital ni amb Oaktree Capital Management), amb seu a Nova York i uns actius gestionats de 56.000 milions de dòlars. El seu màxim responsable és Glenn R. August, un economista sortit de Harvard. El tercer del grup de fons és Fortress Investment Group, una firma fundada el 1998 que avui dia gestiona 46.000 milions de dòlars, invertits sobretot en deute. La companyia està liderada pel tàndem format per Peter L. Briger Jr (procedent de Goldman Sachs i membre del Council on Foreign Relations, un dels think tanks més poderosos del món) i Wesley R. Edens (fundador de la firma i amb passat a BlackRock i Lehman Brothers).
A l’altra banda de la trinxera trobem els actuals propietaris de Telepizza, encapçalats per KKR. Darrere aquestes tres lletres hi ha la societat que va ser fundada com a Kohlberg Kravis Roberts & Co, el 1976, per Jerome Kohlberg Jr i els cosins Henry R. Kravis i George R. Roberts després d’un sopar al restaurant Joe & Rose de la Tercera Avinguda de Nova York. Tots tres havien treballat plegats al banc d’inversió Bear Stearns. En l’actualitat, Kravis i Roberts continuen essent copresidents (Kohlberg va morir el 2015), amb el càrrec de primer executiu compartit entre Joseph Bae i Scott Nuttall.
La firma gestiona més 470.000 milions de dòlars. KKR va entrar a l’accionariat de Telepizza el 2014, quan va adquirir-ne el 49% i va situar-se gairebé a la par amb els propietaris anteriors, els fons Permira i Carbal (societat controlada per Pedro Ballvé Lantero, membre de la família de propietaris de Campofrío), que van replegar-se al 51% del capital. Amb els anys, KKR va anar acumulant accions de l’empresa de pizzes, fins a fer-se’n l’amo absolut, acompanyat del grup de fons que abans hem esmentat en parlar de la propietat de Telepizza.
El primer d’ells, Artá, és un vehicle inversor sorgit del hòlding de la família March i que després va ser venut als seus directius. Per la seva banda, Torreal és el braç inversor d’una de les grans fortunes habituals als negocis peninsulars, com és Juan Abelló Gallo. El tercer, Altamar Advisory, és una firma financera fundada i dirigida per Claudio Aguirre Pemán, antic responsable de Chase Manhattan Bank i Goldman Sachs a Espanya, així com director per a Europa de Merrill Lynch. Finalment, el darrer del quartet és J. Safra Group, un conglomerat internacional vinculat a la família Safra, brasilers d’origen libanès i sirià, que controlen uns actius per més de 70.000 milions de dòlars.
Però el fons Permira i Pedro Ballvé no eren tampoc els propietaris originals de Telepizza, sinó que aquests van entrar al seu capital el 1999, després de comprar la participació que encara retenia el seu fundador, Leopoldo Fernández Pujals (prop del 30% del capital) a canvi de 50.000 milions de pessetes (uns 300 milions d’euros). Eren temps de glòria per a l’empresa de pizzes, que va arribar a entrar ni més ni menys que a l’índex selectiu Ibex 35, la dels peixos grossos de la borsa espanyola i va esdevenir un títol clau en l’anomenat “capitalisme popular” de final del segle XX.
El 2006 van aconseguir fer-se amb la totalitat de l’empresa després d’una subhasta d’infart, amb sobres tancats inclosos, on competien amb Grupo Zena (Foster’s Hollywood, Pizza Hut) i Ibersol (grup portuguès de restauració). Com dèiem, el fundador de l’empresa va ser Leopoldo Fernández Pujals, un membre de l’exili cubà a Miami, que residia en aquells moments a Madrid, i que abans havia estat oficial del Cos de Marines, amb el qual va lluitar a la Guerra del Vietnam.
En el seu currículum figuraven càrrecs directius a les multinacionals Procter & Gamble i Johnson & Johnson. Mentre encara treballava en aquesta darrera companyia, i ja destinat a Madrid, va tenir la idea de muntar una pizzeria sense local, on tot es gestionés a través del concepte delivery, que en aquell moment (1986) encara era molt embrionari. L’invent, que inicialment es va dir Pizzaphone, es va anar fent gros, de manera que el 1995 ja disposaven de prop de 250 locals. Entremig, una escissió que es va materialitzar en la fugida d’un grup d’accionistes gallecs de primera hora, que el 1989 van muntar la firma competidora Pizza Móvil, la del logotip de la pizza amb ales. Aquesta última va encetar les activitats a Galícia, però amb el temps arribaria també a Catalunya, on en algun dels seus establiments podies trobar-te un somriure i una mirada que convidaven a tornar-hi.
Per la seva banda, l’entrada massiva a terres catalanes de Telepizza va ser a través de la compra del seu competidor Pizza World, que era propietat de la família Carulla (Agrolimen i Gallina Blanca). Va ser l’any 1997 i la transacció es va produir a canvi de 1.840 milions de pessetes (uns 11 milions d’euros). A partir d’aquí van venir tots els canvis de mans que hem relatat, l’expansió, les aventures borsàries i tots els avatars imaginables fins a arribar a aquest darrer revolt on la firma ha estat a punt de sortir-se de la pista. Ara sembla que els creditors aconseguiran el seu propòsit i es quedaran amb el control de Telepizza, en detriment dels actuals propietaris, incapaços de redreçar el rumb de l’empresa. Si no hi ha cap imprevist, el desenllaç el tindrem ben aviat.
*Food Delivery Brands, operadora de Telepizza, s'ha posat en contacte amb VIA Empresa després de la publicació de l'article i ha volgut matisar que “la supervivència del negoci no està en perill. Al contrari, el grup avança en la implementació d'una estratègia per a impulsar el seu negoci i el creixement futur i recentment ha anunciat la signatura d'acords per a la recapitalització del seu deute amb l'objectiu de continuar creixent en els seus mercats clau i impulsar l'expansió futura del grup”