Al bell mig de la Via Laietana, al número 32, un edifici senyorial imposa el seu perfil a tothom qui circula per la zona. És la monumental seu de la patronal coneguda com a “Foment” o “Foment del Treball”. La denominació que llueix l’entitat pot semblar una mica estranya, tant si fem servir “Foment” o la més llarga “Foment del Treball”: la primera perquè no quedaria clar què fomenten i la segona perquè sembla una proclama estajanovista que insta a treballar sense descans. El cert és que tot queda aclarit quan sabem que el nom complet d’aquesta entitat és “Foment del Treball Nacional”, que no és més que una declaració de principis -nascuda en època vuitcentista- en favor del proteccionisme i en contra del lliurecanvisme. Posicionament, el proteccionista, que avui pot semblar quelcom desfasat, però que durant el segle XIX va ubicar-se al centre del debat.
En l’època actual, el que transmet Foment a la majoria de la gent és la idea d’una entitat tradicional molt propera a posicions espanyolistes i enemiga frontal de l’independentisme. No podem pas oblidar les imatges del seu antic president Joaquim Gay de Montellà manifestant-se el 2017 a favor de la unitat d’Espanya envoltat de banderes rojigualdes. El cert és que entrar a la seu de Via Laietana, i en especial a la seva sala d’actes, és com fer un viatge en el temps fins segle i mig enrere.
L’entitat estén les seves arrels fins el llunyà 1772
Que l’aroma que Foment ens remeti a temps pretèrits és normal si considerem que l’entitat estén les seves arrels fins el llunyà 1772, moment de la creació de la Reial Companyia de Filats, Teixits i Estampats de Cotó, una primigènia associació de fabricants nascuda en la Catalunya que encara estava sota el trauma de la derrota a la Guerra de Successió. La fundació de l’entitat es va dur a terme sota el paraigua de la legislació proteccionista de Carles III, que protegia especialment els productes de cotó. En els cent anys següents, l’activitat frenètica dels fabricants catalans va provocar un intens traginar en la creació d’entitats patronals que s’anaven fusionant entre elles. En aquest sentit, el 1799 va néixer el Cos de Fabricants de Teixits i Filats de Cotó, que juntament amb la Reial Companyia que hem vist abans i la Junta de Pintats van formar el 1820 la Comissió de Fàbriques de Filats, Teixits i Estampats de Cotó. Aquesta associació, un quart de segle més tard, el 1847, evolucionaria cap a la Junta de Fàbriques, entitat cabdal en la indústria cotonera catalana del segle XIX. Amb els anys, sorgirien també l’Institut Industrial de Catalunya (1848) i el Foment de la Producció Nacional (1869), que s’acabarien fusionant per donar lloc a l’Institut del Foment del Treball Nacional (1879), última passa abans de la creació de l’actual Foment del Treball Nacional (1889), gràcies a la fusió amb el Foment de la Producció Espanyola, una escissió de l’esmentat Foment de la Producció Nacional esdevinguda el 1876. Entitats que es fan i es desfan, una tradició ben catalana.
L’edifici que avui dia veiem i amb el que començàvem aquest text va ser aixecat durant la República, el 1934, en la que aleshores era la flamant Via Laietana (s’havia acabat d’obrir només dues dècades abans) pels arquitectes Adolf Florensa Ferrer i Josep Goday Casals. El primer d’ells, Florensa, havia construït uns anys abans l’edifici veí, la Casa Cambó, que també va ser la seu efectiva de la companyia elèctrica Chade i que avui és el Grand Hotel Central. Un altre establiment que donava consistència a la Via Laietana com a eix de negocis era el Banco Hispano Colonial, al número 3, que avui dia és el Barcelona Hotel Colonial.
En els nostres dies, Foment del Treball Nacional es defineix com a “la confederació que representa des de 1771 els empresaris i la potent indústria catalana. Com a organització independent, privada, sense ànim de lucre, acollida al dret constitucional i legal d’associació dels empresaris, es regeix amb criteris democràtics per representants lliurement elegits". La presidència l’ocupa Josep Sánchez Llibre, amb llarga trajectòria a Unió Democràtica de Catalunya i germà de l’empresari conserver Daniel Sánchez Llibre, que també va ser president del RCD Español. El mandat a Foment de Sánchez Llibre va començar el 2018, agafant el testimoni de Joaquim Gay de Montellà i Ferrer Vidal, de qui hem parlat abans i qui representava l’última baula d’una llarga nissaga de prohoms de la ciutat, entre els que destaca el seu rebesavi Josep Ferrer Vidal (1817-1893), president de la Caixa d’Estalvis de Barcelona i de Foment del Treball, així com conseller del Banco Hispano Colonial i de Tabacos de Filipinas. Tot queda a casa.
Josep Sánchez Llibre està envoltat per una junta directiva multitudinària, amb ni més ni menys que 16 vicepresidents i 76 vocals
El president Sánchez Llibre està envoltat per una junta directiva multitudinària, amb ni més ni menys que 16 vicepresidents i 76 vocals. Una veritable gentada que deu resultar impossible que puguin trobar-se tots junts en unitat d’acte, tant per la dificultat de quadrar agendes com per la impossibilitat de trobar una taula d’aquestes dimensions. Entre els cognoms coneguts de la junta hi ha Santiago García-Nieto Conde (representant de la patronal d’hostaleria i restaurants), Jordi Clos Llombart (gremi d’hotels), Tomàs Feliu Bassols (representant dels empresaris gironins) o Marian Puig Guasch (perfumistes).
L’entitat té uns ingressos anuals d’uns 6,5 milions d’euros que, un cop aplicades les despeses, els deixa un superàvit proper a al quart de milió. El ingressos procedeixen fonamentalment de subvencions públiques (55% del total) i de les quotes dels socis (37%). La remuneració d’alta direcció s’enfila fins els 257.000 euros, un grup entre els quals no hi ha cap membre de la junta directiva, que no poden rebre retribucions. Els posicionaments ideològics de Foment pel que fa al país són força allunyats dels d’altres patronals com Cecot o Pimec, que mostren sovint cert perfil sobiranista proper al que exerceix la Cambra de Comerç des de l’arribada de la junta directiva procedent de la candidatura Eines de País. No ha de resultar senzill defensar amb vehemència, com ho fa Foment, les suposades bondats de la unitat d’Espanya, quan arguments del tot econòmics i empresarials com són les balances fiscals o l’ostracisme del corredor mediterrani són d’una contundència tal, que han servit perquè molta gent obri els ulls respecte les relacions amb Espanya.